El temps retrobat II, Marcel Proust, Viena Edicions, Barcelona, 2022

El temps retrobat I, Marcel Proust, Viena Edicions, 2022

Lectures: 8

El temps retrobat II, Marcel Proust

Més enllà del temps

Hi ha, per descomptat, moltes maneres, de celebrar que hagi quedat enllestida la traducció d’A la recerca del temps perdut de Marcel Proust que, des de l’octubre de l’any 2009 du a terme en Josep Maria Pinto a Viena Edicions. Moltes, i totes elles seran benvingudes, atès que l’ocasió ho mereix. Ho mereix amb escreix. Com ho mereixerà la traducció que Valeria Gaillard està duent a terme per a Proa Edicions. Una celebració que tant de bo es pugui fer conjuntament, quan aquesta darrera edició estigui enllestida.

Entenc, però, que la millor manera de celebrar-ho és llegir El temps retrobat II (Le Temps retrouvé), que conclou l’aventura narrativa del genial escriptor francès amb una brillantor que meravella. O, per dir-ho amb major precisió, amb una brillantor encara superior als anteriors volums. Una realitat que, llegits els anteriors, semblava del tot impossible: com superar, al final de l’obra, un gaudi literari que semblava insuperable?

La resposta no pot ser, per descomptat senzilla. Ni senzilla ni única. Malament rai si ho fos. Malament rai si la seva excel·lència pogués ser explicada —raonada o justificada— amb quatre mots.

(I permeteu-me que, tot i que procuro sempre evitar els termes superlatius, que perden el sentit i s’embastardeixen quan s’empren a tort i a dret, indiscriminadament, en aquest cas no dubti en servir-me del mot excel·lència.

De llibres excel·lents, excel·lents de veritat, n’hi ha pocs, ben pocs. Poquíssims. 5, 10 cada segle, a tot estirar? I, per això, en fer una crítica o anàlisis literària cal anar amb molt de compte, mesurant molt bé els adjectius que es fan servir. Reservant-los, exclusivament, per aquells que creus que de debò s’ho mereixen. Com, segons el meu parer, s’ho mereix aquest.)

La conclusió
Una de les raons, sens dubte, d’aquesta esplèndida obra consisteix en el fet que amb ella s’arriba a la conclusió de La Recerche. Una conclusió que és, alhora —alhora i també— una recapitulació o revisió de tota l’obra. És el moment en que tota l’obra no tan sols culmina, sinó que es justifica i dóna raó de la seva existència.

I ho és perquè, per més paradoxal que pugui semblar, aquest final és, també —també i alhora— el seu inici. En aquest final no tan sols acaben de lligar-se quasi tots els fils narratius del conjunt, acaben de tancar-se quasi totes les històries que s’han anat llaurant pacientment al llarg de tots els volums anteriors, sinó que el narrador ens desvetlla, per fi, quin fou l’impuls inicial que el dugué a escriure-la.

A escriure-la i, el que és més important, a escriure-la d’aquesta manera. Una manera que no va sorgir casualment, sinó que era necessària —en realitat, (del tot) imprescindible— per a la mateixa història. Perquè la història, aquesta història del Temps Perdut que es Retrobat i, per tant, Recobrat, a través de l’escriptura, únicament es podia escriure com ell l’ha anat escrivint.

Una manera d’escriure que no s’ha de crear o fabricar, sinó de trobar. Sovint quan ens ho esperem menys, fins i tot, quan ja no ens ho esperem: “de vegades, just en el moment en què tot ens sembla perdut, arriba l’advertiment que ens pot salvar, hem trucat a tot de portes que no duen enlloc, i l’única per on podem entrar i que hem buscat endebades durant cent anys, hi topem sense saber-ho, i s’obre[1]”, (p. 21).

Transmetre
Un advertiment o, més aviat, descoberta que té molt a veure amb un dubte: “que potser podem esperar transmetre al lector un plaer que no hem sentit?[2]”, (p. 8).

Amb un dubte que, poc a poc, es va convertint en certesa. O, si més no, en la seva certesa personal: per escriure una novel·la, una novel·la del segle XX, ja no podem recórrer, com ho feien els escriptors del segle anterior, a explicar-la, cal que aconseguim transmetre als lectors els sentiments.

No pas perquè els hàgim sentit, perquè ens calgui haver-los sentit —la qual cosa implicaria que totes les novel·les, en el fons, fossin autobiogràfiques—, sinó perquè tan sols mitjançant aquesta transmissió o transferència aconseguirem que els lectors sentin o visquin, de debò, la vida o les vides que narrem.

Perquè l’explicació, l’explicicitat no farà més que mantenir les distàncies entre autor i lector. No farà més que mantenir el seus rols respectius: l’un, el de l’autor, actiu; l’altre, el dels lectors, passius. En canvi, la transmissió o la transferència abolirà —o, almenys, reduirà— aquests rols respectius: els lectors, si volen assaborir o entrar de veritat en l’obra (o el que és el mateix, viure-la) hauran d’esdevenir-ne creadors o re-creadors.

Transferència i recuperació
Un cop clar això, el caldrà, el que el narrador ha cercat, debades, des de fa tant de temps, és com és possible reflectir, literàriament, aquesta transferència?

Quin ha de ser el mitjà que li permeti transmetre amb el major grau de fidelitat possible el que ha sentit? El que ha sentit i, sobretot, i aquest és un altre dels elements claus, el que va sentir: el que va sentir en el passat.

Un mitjà que sembla que no ha existit, que se li ha negat una i una altra vegada —“el famós «treball» a què fa tant de temps que cada dia espero posar-m’hi l’endemà, no hi estic fet, o ja no, i potser fins i tot no es correspon a cap realitat[3]”, (p. 9)— però que tot d’una se li presenta al seu davant, com una aparició.

Ho farà en rebre la invitació dels Guermantes, el sol nom dels quals ja produiria els seus efectes: “aquell nom de Guermantes, que m’havia sortit del pensament des de feia prou de temps com perquè, llegit en la targeta d’invitació, desvetllés un raig de la meva atenció que va anar a cercar en el fons de la meva memòria una copa del seu passat acompanyat de totes les imatges de bosc senyorial o d’altres flors que aleshores l’escortaven i perquè recuperés per a mi l’encant i la significació que jo li trobava a Combray[4]”, (p. 9, el subratllat és meu).

Un nom que farà retrocedir a la seva infància: “Vaig tenir ganes d’anar a casa dels Guermantes com si allò m’hagués d’acostar a la meva infantesa i les profunditats de la meva memòria, on la percebia[5]”, (Íd., el subratllat és meu).

A una infància a la qual tan sols es pot acostar, que tan sols pot assajar de recuperar a través de la memòria. I no pas de la memòria superficial, sinó de la més profunda. De la memòria que tenim més arrelada en nosaltres. La que roman.

La fórmula
Una memòria profunda, oculta, desconeguda que cal recuperar, desvetllar, doncs. I aquest és el gran dubte, la gran dificultat, el que, fins aquell moment li ha impedit escriure el què volia escriure: quin és mètode, el sistema o la fórmula que li ha de permetre aquesta recuperació, restitució o, més exactament, resurrecció de la memòria més pregona?

Què li permetria elevar-se “a poc a poc cap a les altures silencioses del record[?][6]”, (p. 12).

Una fórmula que nosaltres, lectors, ja coneixem, que ens va ser presentada a l’inici del primer volum, en la tan cèlebre com crucial escena de la magdalena[7], però que no serà fins a aquest darrer volum que el narrador decidirà relatar-nos com descobrí.

En el moment que entra al pati del palauet dels Guermantes “vaig posar el peu damunt d’una llamborda que era una mica menys elevada que l’anterior[8]”, (p. 21), i aquest sol gest li evoca, immediatament i clarament, tot un seguit d’imatges. Imatges, instantànies o sensacions imprevistes, involuntàries, inconscients “que s’havien quedat a l’espera, en la seva fila, d’on un atzar brusc les havia fet sortir imperiosament, en la sèrie dels dies oblidats[9]”, (p. 22).

Unes sensacions tan potents que li permetien no tan sols rememorar el passat, sinó recuperar-lo. Més encara, ressuscitar-lo: “la impressió va ser tan forta que el moment que vivia em va semblar que era el moment actual[10]”, (p. 24).

Una descoberta que intentarà reproduir —“Ara mirava d’extreure de la meva memòria altres «instantànies»[11]”, (p. 20)— per convertir-la en la seva fórmula.

El temps
No avançaré —prou que ho he fet, necessàriament— com acaba convertint-la en la seva fórmula, a través de quines vivències i raonaments aquesta impressió o sensació esdevé la clau de volta del sistema literari del narrador. Correspon a[cadascun de]ls lectors descobrir-ho de la mà de l’autor. De la mà i al ritme que ell va creure més adient.

El que sí que em cal, inevitablement, apuntar és que una altra de les raons que atorguen grandesa al volum és com aquesta descoberta situa el narrador (i, el que és molt més important, tota l’obra i, per tant, també els lectors) fora o més enllà del temps.

Com el temps deixa de ser el temps clàssic, ordenat cronològicament —el temps, podríem dir-ne, euclidià— per convertir-se en alguna cosa més, per convertir-se en un recorregut que no sempre avança, en un recorregut que pot ser fet (i refet) en múltiples direccions. Que tan aviat ens du endavant, s’atura com ens du enrere.

Com el temps, en realitat, esdevé la raó, el sentit i l’essència d’una obra literària que no podia sinó anomenar-se A la recerca del temps perdut. Ho expressa, molt clarament, en una carta a Gaston Gallimard, poc abans de morir: “Uns amics anglesos […] han vist anunciat el meu llibre amb un títol que significa (us ho dic aproximadament) en comptes d’A la Recerca del Temps Perdut Record de les coses passades.

D’un temps que, precisament perquè només està perdut en teoria, perquè tan sols creiem haver perdut, perquè pensem que ha quedat, irremeiablement enrere però no és així, perquè segueix vivint en nosaltres, podem recercar-lo (i recrear-lo), podem recuperar-lo. Recuperar-lo existencialment i, per tant, literàriament.

Més enllà del temps
El temps es pot recercar o recuperar perquè no s’ha perdut, perquè es troba més enllà del temps, perquè supera el temps. Perquè el temps d’ara i el temps d’abans fan tot u.

Perquè el record és present —i és presència. Perquè vivim del records dels temps passats. Més exactament, perquè estem fets dels temps passats. Perquè els temps passats formen una part constitutiva dels nostres temps presents. Perquè som, en gran mesura, els nostres temps passats.

Perquè “aquelles diferents impressions felices […] tenien en comú entre elles el fet que jo [les] experimentava a la vegada en el moment actual i en un moment allunyat, fins a immiscir el passat en el present, fins a fer-me dubtar a l’hora de saber en quin dels dos em trobava; en veritat, l’ésser que assaboria en mi aquella impressió l’assaboria en allò que tenia de en un dia antic i ara, en el que tenia d’extratemporal[12]”, (p. 27).

O el que és el mateix: “alguna cosa que, comuna a la vegada al passat i al present, és molt més essencial que tots dos[13]”, (p. 28).

Per “un expedient meravellós de la naturalesa, que havia fet emmirallar una sensació […] a la vegada en el passat […] i en el present, en què la vibració efectiva dels meus sentits […] havia afegit als somnis de la imaginació […] la idea d’existència; i gràcies a aquest subterfugi havia permès que el meu ésser obtingués, aïllés, immobilitzés —la durada d’un llampec— allò que no pot aferrar mai: una mica de temps en estat pur.[14]”, (p. 28).

La qual cosa suposa que “L’ésser que havia renascut en mi […] solament s’alimentava de l’essència de les coses, solament en ella troba la seva subsistència, les seves delícies[15]”.

Vida autèntica
Si m’he aturat, potser més que no convé normalment, en tots aquestes raons o criteris de caràcter més o menys tècnics i, per tant, secundaris o utilitaris —si m’hi he aturat tant com exigiria un assaig més profund i seriós (que tant de bo alguna editorial, la mateixa Viena Edicions?, Proa Edicions?, tingués el pensament d’encarregar-me)— ha estat perquè he entès que, per analitzar en un mínim de condicions El temps retrobat II (m’)era del tot imprescindible.

Imprescindible no pas pels criteris en ells mateixos, sinó pel resultat que va obtenir Marcel Proust en aplicar-los. Perquè va ser la descoberta —una descoberta que va ser una mena d’il·luminació— d’aquest criteris, d’aquesta fórmula que permetia recobrar els fets del passat com si fossin presents (en realitat, fent-los presents) la clau que permetria convertir A la recerca de Temps Perdut en l’obra eterna en que es va convertir.

Perquè tan sols l’aplicació d’aquesta fórmula va permetre donar (més aviat, dotar) l’obra de la seva condició de veritat i d’autenticitat. De vida viscuda.

D’una vida tan viscuda que no és gens d’estranyar que siguin tants els que estan confonguin el narrador amb l’autor. Que siguin tants, encara a dia d’avui, malgrat tantes proves en contra, els que estan convençuts que l’únic que va fer el nostre autor va ser transferir la seva vida al paper.

I tot perquè la sensació d’autenticitat és tan intensa, perquè la vida que l’autor ens relata a través del narrador és tan i tan real que consideren impossible que la pogués inventar. Perquè, si és certa aquella frase que assegura que “la realitat sempre supera la ficció”, com és possible que en aquest cas, sigui la ficció la qui superi la realitat?

Un convenciment, una al·legació contra l’autonomia creativa que, en siguin o no (prou) conscients els seus crítics, és la major lloança que li podien fer a l’immortal creador de La Recerca.

La major (i millor) lloança que poden fer a qualsevol creador: negar-se a creure que la seva creació pugui ser no tan sols tan autèntica com la realitat (com la vida) sinó encara més autèntica que la realitat (que la vida).

dilluns, 31 d’octubre i dimarts 1 de novembre del mmxxii

© Xavier Serrahima 2022
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
ORCID iD icon orcid.org/0000-0003-3528-4499

***
[1] « c’est quelquefois au moment où tout nous semble perdu que l’avertissement arrive qui peut nous sauver, on a frappé à toutes les portes qui ne donnent sur rien, et la seule par où on peut entrer et qu’on aurait cherchée en vain pendant cent ans, on y heurte sans le savoir et elle s’ouvre », Le Temps retrouvé, Gallimard, Folio, Paris, 1990, (p. 173).
[2] « peut-on espérer transmettre au lecteur un plaisir qu’on n’a pas ressenti ? », (p. 162).
[3] « le fameux « travail » auquel depuis si longtemps j’espère chaque jour me mettre le lendemain, je ne suis pas, ou plus fait pour lui, et que peut-être même il ne correspond à aucune réalité », (p. 163).
[4] « ce nom de Guermantes, depuis assez longtemps sorti de mon esprit pour que, lu sur la carte d’invitation, il réveillât un rayon de mon attention, qui alla prélever au fond de ma mémoire une coupe de leur passé accompagné de toutes les images de forêt domaniale où de hautes fleurs qui l’escortaient alors, et pour qu’il reprît pour moi le charme et la signification que je lui trouvais à Combray », (Idem., c’est moi qui souligne).
[5] « J’avais eu envie d’aller chez les Guermantes, comme si cela avait dû me rapprocher de mon enfance et des profondeurs de ma mémoire où je l’apercevais »”, (Idem., c’est moi qui souligne).
[6] « lentement vers les hauteurs silencieuses du souvenir [?] », (p. 165).
[7] “vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa”, Combray, Viena Edicions, Barcelona, 2009, (p. 60); « je portai à mes lèvres une cuillerée du thé où j’avais laissé s’amollir un morceau de madeleine. Mais à l’instant même où la gorgée mêlée des miettes du gâteau toucha mon palais, je tressaillis, attentif à ce qui se passait d’extraordinaire en moi. Un plaisir délicieux m’avait envahi, isolé, sans la notion de sa cause », Du Côté de chez Swann, Gallimard, Folio, Paris, 1988, (p. 44).
[8] « je posai mon pied sur un pavé qui était un peu moins élevé que le précédent », (p. 173).
[9] « qui étaient restées dans l’attente, à leur rang d’où un brusque hasard les avait impérieusement fait sortir, dans la série des jours oubliés », (p. 174).
[10] « l’impression fut si forte que le moment que je vivais me sembla être le moment actuel », (Idem.).
[11] « J’essayais maintenant de tirer de ma mémoire d’autres « instantanés », (p. 172).
[12] « ces diverses impressions bienheureuses […] qui avaient entre elles ceci de commun que je les éprouvais à la fois dans le moment actuel et dans un moment éloigné jusqu’à faire empiéter le passé sur le présent, à me faire hésiter à savoir dans lequel des deux je me trouvais ; au vrai, l’être qui alors goûtait en moi cette impression la goûtait en ce qu’elle avait de commun dans un jour ancien et maintenant, dans ce qu’elle avait d’extra-temporel », (p. 177).
[13] « quelque chose qui, commun à la fois au passé et au présent, est beaucoup plus essentiel qu’eux deux », (p. 178).
[14] « Un expédient merveilleux de la nature, qui avait fait miroiter une sensation […] à la fois dans le passé […] et dans le présent où l’ébranlement effectif de mes sens […] avait ajouté aux rêves de l’imagination […] l’idée d’existence — et grâce à ce subterfuge avait permis à mon être d’obtenir, d’isoler, d’immobiliser — la durée d’un éclair — ce qu’il n’appréhende jamais : un peu de temps à l’état pur. », (p. 179).
[15] « L’être qui était rené en moi […] ne se nourrit que de l’essence des choses, en elle seulement il trouve sa subsistance, ses délices », (Idem.).