Una de les conclusions que s’ha extret en general del resultat de les eleccions del passat 28 de novembre ha estat que el nacionalisme espanyol n’ha sortit reforçat, sobretot per l’augment de vots i diputats del PP. Una lectura que no és tan sols errònia numèricament —Ciu i Erc sumaven l’any 2006 69 escons; ara si hi afegim els de Solidaritat, en sumen 75— sinó també des del punt de vista ideològic: podem creure i acceptar, de veritat, que els 67.000 vots més que ha rebut el partit d’Alicia Sánchez Camacho es deuen únicament a un component d’identificació nacional?
Caure en aquesta excessiva simplificació no tan sols significa equivocar-se sinó també —i principalment— afavorir imprudentment la visió esbiaixada que els populars han pretès establir de manera intencionada. El motiu no pot ésser més elemental: un partit que, provenint d’on prové, té la presumpció de presentar-se com a paradigma de la democràcia i del constitucionalisme pot congratular-se d’haver millorat els seus resultats per la seva intransigent fermesa espanyolista, però no pas pel seu més que vergonyós discurs antiimmigració.
Un discurs de base xenòfoba i racista, dirigit més a la ràbia i a les vísceres que no pas a la reflexió o el pensament, que no tan sols és pal·lesament antidemocràtic, sinó que atempta contra els mateixos fonaments dels drets humans. O potser el PP no recordava, quan la seva candidata s’enorgullia de passejar-se pels barris més desfavorits de Badalona amb un tríptic que advertia que “No queremos rumanos”, el que estableix l’article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada i proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides exactament fa 62 anys?
O potser aquest partit demòcrata de tota la vida considera que quan la Declaració estableix a seu article primer que “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets”, aquest “tots” es refereix, exclusivament, a “tots” els ciutadans amb un nivell adquisitiu mitjà o alt i pertanyent a alguna de les ètnies naturalment i inqüestionable superiors? A tots aquells que per nivell cultural, econòmic, nacional i, sobretot, racial, mereixen naturalment l’aplicació d’aquests drets? En cap cas, és clar, les classes desafavorides, les nacions marginades o les races indignes.
Creiem potser, de debò de debò, que ens podem permetre el luxe de seguir acceptant i transmetent la seva visió interessada, que negligeix la misèria política, intel·lectual i moral que els populars han mostrat amb el tema de la immigració al llarg de la seva campanya electoral? Ens podem permetre, tant nosaltres com el món en general, admetre l’ús de la xenofòbia com a base d’enlairament electoral? Ens podem permetre confondre nacionalisme amb racisme?
Ens podem permetre celebrar que Plataforma per Catalunya no hagi entrat al Parlament quan el PP s’ha situat tan i tan a frec dels seus inadmissibles postulats?
dissabte, 11 de desembre del mmx
© Xavier Serrahima 2o1o
