A hores d’ara fóra del tot absurd negar que la visió clarivident i universalista de dos espanyols val, almenys, per la de centenars de milers de catalans. Per començar, per tots aquells que van assistir a la multitudinària manifestació del 10 de juliol (traïda pels nostres representants polítics abans que el gall cantés tres vegades, com és habitual…). I seguint per tots aquells que no hi van anar però se senten estafats per l’estricta i esterilitzadora sentència del Tribunal Constitucional espanyol.
Ho demostra l’article que l’insigne Felipe González i l’enlluernadora Carme Chacón publicaren —com no?— al diari El país. El text, del qual no en consta l’autoria exacta, no pot ésser més diàfan, aclaridor i alliçonador. Tot i que segurament l’ajut de Ses Eminències era del tot innecessari, potser contribuirà a obrir ben oberts els ulls a aquells que no hi veuen bé. O, més aviat, que no hi volen veure perquè es neguen a mirar de veritat… no fos cas que no els agradés el que veiessin.
D’entrada amb la primera frase ja ens il·luminen afirmant que “Catalunya és un dels subjectes polítics no estatals amb major autogovern d’Europa”. Sense que els calgui, per descomptat, proves de dret comparat que constatin la seva taxativa asseveració: la seva mateixa paraula ja és font d’autoritat! Tot i amb això, els matisos afegits —que, heretge de mi, m’he permès destacar en cursiva— són fonamentals i no poden ésser més il·lustradors del seu pensament: “un dels subjectes polítics”.
“Un”. Un? Un entre quants? Entre cinc?, deu?, vint?, trenta, cinquanta? L’ús de l’article indefinit permet que la frase sigui incontestable, ja que tant pot significar que Catalunya és un dels cinc subjectes polítics amb major autogovern d’Europa com un dels cinquanta! Des d’aquest punt de vista, res a dir. És possible que, amb el text de l’Estatut sorgit del Parlament —recolzat íntegrament pel complidor Rodríguez Zapatero— fos un dels cinc subjectes polítics amb major autogovern d’Europa; després de passar per les àvides mans del seu vell company i camarada, Alfonso Guerra, un dels trenta; i, en acabar la tan ben conjuminada feina d’equip el Tribunal Constitucional, un dels cinquanta!
“Subjecte polític”. L’elecció del terme, tan ambigu, abstracte i inaprehensible, no podia ésser més hàbil… per evitar aplicar a Catalunya el terme maleït, que porta malastrugança tan sols d’escriure’l o pronunciar-lo: nació! «Uf! Calla, calla! Fuig, no esmentem en debades el nom del dimoni! Que Nostre Senyor Pablo Iglesias ens agafi a tots confessats!»
Si molt convé, no fos cas que se’ns vegi massa el llautó espanyolista, ja farem l’insofrible esforç de referir-nos a Espanya com una asèptica i indeterminada “Nació de nacions” (en majúscula la primera i només la primera, por supuesto i por derecho de conquista), però que mai —però mai dels mais dels mais!— se’ns acudeixi la temerària gosadia de definir el subjecte polític del nord-est peninsular com a nació catalana!
Ergo, segons aquestes dues incontrovertibles llumeneres espanyoles, ni “Som una nació”, ni “Tenim dret a decidir”!
diumenge, 1 d’agost del mmx
© Xavier Serrahima 2o1o
[download#86#image]
