En sessió extraordinària del Consell Nacional del PSC Pere Navarro ha fet la passa definitiva que, malauradament, esperàvem. Per dir-ho en paraules de la seva intervenció, va “donar una resposta clara a aquells que vulguin saber què pensem, quin és el nostre projecte, a on volem anar”. I on volen anar és on són: enlloc. O, més exactament, al costat de l’espanyolisme més recalcitrant del PP.
I volen, sobretot, sortir-se amb la seva: “Nosaltres volem decidir federalisme”, “no volem separar Catalunya de la resta d’Espanya”. I com que tenen cada vegada més clar que la majoria de la població catalana no combrega amb aquesta idea, que totes les enquestes, fins la del seu diari de capçalera atorguen una majoria als partidaris de la independència, saben que només els resta una sortida, oposar-se a la convocatòria d’un referèndum que perdrien.
Però, és clar, com que no ho poden dir de manera diàfana, no tan sols perquè la seva opció no és gaire —de fet, gens— democràtica, sinó perquè contradiu l’esperit fundacional del PSC, han de servir-se d’excuses i més excuses per provar de defensar-se. I, com el marit que té un amant, el que fan es convertir la defensa en un atac, acusar els altres del que fan ells: “Prou d’enganyar! Catalunya i els catalans no s’ho mereixen”. Com més ho repeteixen, com més necessitat en senten —“nosaltres no volem enganyar ningú”— més obvi és que són conscients que ho estan fent.
I, per defensar una excusa, calen més excuses, raó per la qual la resolució aprovada estableix que “ens reafirmen en el criteri de votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb el govern d’Espanya, coma [sic] ha estat el cas dels únics antecedents que podem considerar de referencia [sic], Regne Unit i Escòcia, i Canadá [sic] i Quebec”.
Segons Navarro, perquè “no podem caure en el parany de posar el carro davant dels bous ni agafar falses dreceres que no són altra cosa que carrerons sense sortida”. El gran problema —el gran engany, en realitat— és que posar els exemples del Regne Unit i Canadà és fer trampes, ja que, al contrari que aquests, l’estat espanyol s’ha negat no ja a cap tipus d’acord, sinó de negociació. Per tant, com bé saben tant el primer secretari del PSC com els seus adlàters, no havent-hi bous —per emprar la seva metàfora—, l’únic que podem fer es fer avançar nosaltres el carro. O bé, com fan els socialistes catalans, posar-hi bastons a les rodes.
En podem imaginar que empressin el mateix sistema per a la defensa dels seus principis socials? “Ens reafirmen en el criteri de votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb els drets socials que no hagi estat prèviament negociada i acordada amb les confederacions empresarials”. La CEOE i els seus partidaris saltarien d’alegria, atès que podrien seguir amb les seves polítiques de retallades dels drets laborals. Amb negar-se a negociar-ho prèviament, l’immobilisme triomfaria.
L’excusa és fabulosa: mentre no hagueu negociat amb els que no volen negociar, no recolzarem cap mena de proposta!
Tanmateix, el més greu no és aquest engany, sinó el subsegüent, el que en dóna les culpes als conservadors espanyols —“necessitem que el PP canviï d’actitud, o que perdi les eleccions. O millor, les dues coses”—, afirmant que amb el PSOE al govern la situació canviaria. Un nou engany, ja que tant Alfredo Rubalcaba com les dues candidates a succeir-lo ja han avançat que mai no acceptarien una consulta sobre el dret a decidir.
Si, creuen, de veritat, que “el debat lliure i sincer, l’existència de posicions diverses, no pot convertir-se en un soroll permanent que arribi a desfigurar el projecte col·lectiu”, si, realment, “no vole[n] enganyar ningú”, per què no diuen les coses pel seu nom —fets, no paraules— i posen les cartes damunt la taula: som partidaris del dret a decidir… de l’estat espanyol sobre la seva darrera possessió colonial, Catalunya.
dimarts, 19 de novembre del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
