Democràcia a mida

Lectures: 16

A mesura que es va perfilant amb una certa nitidesa que la majoria de la població catalana votaria a favor d’un estat propi, la posició dels dos partits declaradament espanyolistes —la dreta hereva de Fraga i els nous lerrouxistes (que no tan sols van despullats de cos, sinó, sobretot, d’idees)— va esdevenint més i més radical. Es van desfent de la seva pell d’ovella i deixen veure els llops que duen dins: quan les (desgastades) urpes de la legalitat espanyola ja no fan por, treuen les dents de la intolerància.

Mentre estaven segur que es podrien imposar, fent ús de la força legal per impedir la consulta, asseguraven que, de dur-se a terme, la victòria del “sí” era poc més que una quimera. Prevalent-se d’un sil·logisme de pa sucat amb oli —posat palesament de manifest l’endemà de l’Onze de Setembre: «La majoria s’ha quedat a casa»—, asseguraven que el gros de la ciutadania catalana no era partidària de la independència.

Ho declaraven amb aquell somriure de superioritat i de suficiència que els caracteritza —que té més d’imperialista que no pas de paternalista. Quan les enquestes han capgirat la situació, evidenciant que el referèndum seria favorable als partidaris del sobiranisme, la força dels fets els ha obligat treure’s la màscara i mostrar el seu rostre vertader, el seu totalitarisme subcutani: de totes totes, s’oposen a la celebració de qualsevol mena consulta. Més encara, ells, els inveterats defensors del legalisme, adverteixen que no acceptaran ni acataran la decisió sobirana de la societat que diuen representar.

Davant dels moment decisius de la història, quan cal fer una passa endavant, cadascú mostra la seva essència veritable: per més que hagin fet un ús partidista i interessat de la Constitució espanyola, és possible que puguin seguir-se definint a ells mateixos com a constitucionalistes, però…. com a demòcrates?

dimarts, 11 de juny del mmxiii