Lectures: 5

Correus, Charles Bukowski

I can’t breathe

Des del meu (modest) punt de vista, una de les característiques més preuades, valuoses i definitòries de les creacions artístiques és la seva pluralitat: que són ben diferents entre elles; que cada autor o autora crea —de fet, ha de crear, atès que l’art sorgeix de l’impuls interior— el que ell mateix, i només ell mateix, pot crear. Que, com a fruit (madur) de la intransferible personalitat de cada creador o creadora, les obres són —i convé que siguin— tan diverses com ho són els qui les creen.

Per (assajar de) dir-ho d’una altra manera, que, també —de fet, sobretot— en el camp de la creació artística és certa aquella dita catalana que afirma: tants caps, tants barrets.

Que a cada cap li correspon —i li ha de correspondre— un barret; que un mateix barret no pot cofar un cap diferent. I, encara més, que, mai, un sol barret pot cofar tots els caps.

Malauradament, aquesta realitat que, en principi no hauria de donar lloc a gaire debat, que hauria d’ésser (més que) evident, sembla que no es tingui gaire —per no dir, gens— en compte, a hores d’ara. Que, en aquests nostres dies d’uniformitat i d’uniformisme, vagi sent cada vegada més (i més) negligida.

Negligida en totes les arts però probablement d’una manera encara més acusada en el món literari. En el de casa nostra i en el d’arreu.

Tot s’assembla massa
En aquest món literari actual, on la major part de les obres que es publiquen s’assemblen massa; s’assemblen tant que, en ocasions, costa de distingir les unes de les altres. On els models, on les normes del que és literàriament correcte —lamentable herència des que és políticament correcte— s’han imposat.

S’han imposat fins a tal extrem que, en la major part dels casos, el que hauria d’ésser art ha esdevingut artesania; el que hauria d’ésser impuls, regulació; el que necessitat, voluntat; el que autenticitat, control i mesura.

Veu pròpia
La qual cosa ha comportat la pràctica eliminació d’un element que és essencial, que no podria ésser-ho més, que si no ho és tot, ho és gairebé tot, en qualsevol creació artística però que en el cas de la literatura encara ho és (molt) més: la de la veu personal o pròpia. Ha comportat que trobar una veu diferent s’hagi anat fent més i més difícil cada vegada.

Diferent, és clar, perquè és pròpia, perquè és personal, perquè és natural. O el que és el mateix: que és diferent, senzillament, perquè ho ha d’ésser; perquè totes les persones som diferents. I, com a conseqüència, tenim —hem de tenir— una veu diferent. Una veu pròpia, que és la llavor de la nostra vida pròpia.

Un element (del tot) essencial, imprescindible que, des de fa un temps, s’ha anat diluint i diluint. Que, a poc a poc, s’ha anat substituint pel que en principi eren recomanacions i que, amb el pas del temps s’han convertit en prescripcions. En prescripcions que —predicades des de la talaia de les Escoles d’Escriptura— han acabat tenint un pes decisiu en la possibilitat de publicar allò que s’escriu.

Correus
És per això que resulta tan i tan adient que es publiquin llibres com Correus (Post Office), de Charles Bukowski, Quid Pro Quo Edicions, Pollença, octubre de 2021, on la veu i la personalitat del seu autor és tan i tan distingible, tan inconfusible.

L’autor germano-americà, com tots els que en mereixen la denominació, escriu com viu i viu com escriu; converteix la seva vida en literatura i l’escriu com la viu: alliberat, a doll, deixant-se en dur pels seus impulsos, talment com si s’hagués de treure del damunt tot el que li bull, amb tanta efervescència, al més endins de l’endiins.

Com si temés que potser demà ja no podrà fer-ho. Com si temés que demà tot hagi pogut canviar per complet, com si no pogués garantir que l’endemà es trobi en condicions de fer-ho.

Com si aquest endemà que tots tenim tan i tan a tocar, estigués no tan sols tan lluny com l’any 4757, com si no tan sols fos tan remot com la possibilitat de despertar-se sense ressaca, sinó que pogués no existir, com si no tingués cap garantia que demà pogués tornar a obrir els ulls.

Vida i llenguatge
En un llenguatge lliure i alliberat, desacomplexat, que vol acostar-se tant com sigui possible a la realitat, a l’autenticitat. Un registre lingüístic, doncs, que haurà suposat un gran esforç al seu traductor, Martí Sales, del qual se n’ha sortit prou bé.

Amb una excepció, segons el meu parer, que no em sembla ni lògica ni (la més) correcta: així com la primera vegada que apareix una cançó, a la pàgina 76, que xiula un encarregat, la manté — Around The World In Eighty Days: La volta al món en vuitanta dies—, les properes dues vegades que apareix altres cançons —Dixie, p. 113 i Mammy’s Little Children Love Shortnin’ Bread, p. 198, les substitueix, a la carneriana manera per cançons populars catalanes: En Joan petit quan balla i El gegant del pi, respectivament.

Belles cançons nostrades que poden, pam amunt, pam avall, correspondre’s a les originals, però que no poden quedar més fora de lloc, a Los Angeles, Califòrnia. Entenc que conservar els títols originals i afegir-hi una nota a peu de pàgina explicativa hauria estat (bastant) preferible .

Les coses com són
Des de bon començament, Bukowski, ja ens deixa les coses ben i ben clares. Ja ens adverteix que no esperem (gairebé) res del que estem acostumats a trobar en un llibre convencional. D’entrada, amb l’encapçalament: “Aquest llibre és ficció i no està dedicat a ningú”. Tot seguit, amb la carta de la sucursal de Los Angeles, Califòrnia, del Departament de Correus dels Estats Units que escull com a preàmbul.

Carta que el primer que fa és contradir per complet l’encapçalament, atès que fa la impressió d’ésser autèntica, que l’autor s’hagi limitat a copiar-la, literalment.

I que, en segon lloc, ens situa molt ben situats, ens avança, amb molta claredat, quina mena d’organisme era l’empresa pública de correus on el protagonista passarà 12 anys de la seva vida: “Tots els empleats s’haurien d’enorgullir d’aquesta estimada dedicació al servei. Cadascun de nosaltres ha d’esforçar-se a contribuir a l’avenç constant del Servei Postal cap al progrés futur per al bé comú. […] S’espera que el personal de correus es captingui segons els principis morals més estrictes[1]” (p. 15).

A partir d’aquest moment, que ja ens fa preveure que tot serà possible, que no esperem res de normal o de simple, cap exemple de quotidianitat pròpia d’un nord-americà mig, i, encara menys cap retrat benvolent de l’american way of life, d’aquests Estats Units on cadascú és amo del seu destí, d’aquesta magnífica terra de les oportunitats on els repartidors de diaris poden esdevenir presidents de les més grans companyies, ens submergirem en l’accidentada, indeturable i vertiginosa vida del seu protagonista Henry Chinasky.

Henry Chinasky
Un anti-heroi entre els anti-herois de la literatura nord-americana del segle XX, hereu dels personatges, igualment autobiogràfics, de l’immens Henry Miller, en Henry Chinaski. Un més que patent alter ego de l’autor, que ens relata les seves aventures i desventures.

I ho fa en primera, primeríssima persona, directament, sense cap pèl a la llengua, en un llenguatge que devia deure molt a l’underground de l’època —“Et creus molt llest, eh, fill de la gran puta[2]” (p. 21); “Oblidi tota aquesta puta merda[3]” (p. 23)”; “Collonades![4]” (p. 43); “Jo no volia els seus putos calés[5]” (p. 68); …—, sexualment explícit —“tots aquests carters que l’únic que fan és repartir cartes i follar[6]” (p. 20); “era com Nadal tret que no follava[7]” (Íd.); “Collons si vaig follar! En Jonstone em donava per cul cada dia[8]” (p. 21)— on el sexe i la beguda són omnipresents, un món boig i embogit.

Un món on ell, marginat entre els marginats, lliure i alliberador, inconformista —“Jo volia el món sencer o res[9]” (p. 73)— mai no podrà integrar-se; un món fet de regles i de normes impossibles de complir —“Cada classificador […] s’ha de completar en 23 minuts. Aquest és el temps marcat per l’esquema de producció[10]” (p. 79)— que el rebutjarà una i una altra vegada; que no l’accepta ni l’acceptarà mai; que el convertirà, sempre, en un inadaptat: “Com de costum, no havia tingut temps de dinar, però igualment arribava quaranta minuts tard[11]” (p. 27); “I, vaig pensar, potser m’hi acostumaria./ Mai m’hi vaig acostumar[12]” (p. 79).

divendres 1 i dissabte 2 d’octubre del mmxxi

[1] “Each employee should take great pride in this tradition of dedicated service. Each of us must strive to make his contribution worthwhile in the continued movement of the Postal Service toward future progress in the public interest. […] Postal personnel are expected to maintain the highest moral principles”
[2] “You’re a wise son of a bitch, aren’t you?”
[3] “Forget the whole fucking thing”
[4] “Balls!”
[5] “I didn’t want his god damned money”
[6] “all these mailmen do is drop in their letters and get laid”
[7] “it was just like Christmas except I didn’t get laid”
[8] “I got laid all right. Jonstone saw to that”
[9] “I wanted the whole world or nothing”
[10] “Each tray […] of mail must be stuck in 23 minutes. That’s the production schedule”
[11] “As usual, I didn’t have time for lunch, but I was still forty minutes late getting in”
[12] “And, I thought, I might get used to it./ I never got used to it”