Això és tot, James Salter

Lectures: 6

No he cregut mai aquella màxima que assegura que un autor escriu una i altra vegada la mateixa obra. I, menys encara, quan es tracta d’un autor de primera categoria. Això sí, el que acostumen a tenir els escriptors és una manera d’escriure específica, uns mons propis i recognoscibles i unes temàtiques preferides, que permeten que, amb una mica de pràctica i coneixement, els puguem identificar sense gaires dificultats fins i tot sense conèixer la paternitat —o maternitat— de les seves obres.

Segurament aquells que hagin tingut el bon senderi de llegir els relats de L’última nit —sens dubte, una de les més agradables sorpreses de la temporada— i s’aventurin en Això és tot (All That Is), Editorial Empúries, març del 2014, al primer tast sentiran el ressò d’una melodia que els resulta propera, familiar, coneguda, però no l’identificaran immediatament amb James Salter, el seu autor. I no ho faran, per damunt de tot, perquè el ritme ha canviat, ha esdevingut més calmat, més acord amb la narració de llarg recorregut, amb la literatura conformada per al·luvió o acumulació.

Ara bé, tan aviat com hagin avançat unes pàgines —encara un xic desconcertats per un inici que fa pensar que la novel·la se centrarà en la batalla del Pacífic de la Segona Guerra Mundial i en la relació dels tres primers personatges que hi apareixen— comprovaran que, si bé el tempo de l’escriptura ha canviat (necessàriament i afortunada), l’estil concís, precís, directe, pulcre, net i clar de l’escriptor de Nova York s’ha mantingut; que la màgia d’aquest autor fascinant que és capaç de redactar un conte en una sola frase i una novel·la en un paràgraf ha romàs venturosament intacta.

Tant és així que bé podria dir (sense temor que se’m pugui acusar d’un excés d’hipèrbole) que Això és tot és una novel·la, però, també, més d’una —un conjunt, de fet, en una de sola; és una i mil novel·les alhora. Encara més, és una i totes les novel·les que Salter podria escriure. Sense que això impliqui, i ací rau el seu major mèrit, que deixi d’ésser una novel·la, aquella que volia escriure. Una novel·la coral i pregona, ampla i omnicomprensiva, que explora fins al darrer detall tant l’ànima i el pensament de Philip Bowman, el seu inoblidable protagonista, com del seu món (que és, malgrat les distàncies geogràfiques, també el nostre) i de la interminable successió de persones —dones, sobretot— que el comparteixen amb ell.

Si al conjunt de narracions esmentades ens oferia tot un seguit de retaules d’allò que podíem definir com la infelicitat conjugal (de les desventures i calvaris que suposen per als dos membres de la parella els matrimonis precipitats i malavinguts —malavinguts per precipitats, en realitat—, de les oportunitats perdudes), en aquesta ocasió sembla haver volgut oferir-los una nova oportunitat, acompanyant els seus malaurats personatges un xic més enllà dels seus primigenis assaigs d’aparellament, per comprovar si existeix la possibilitat de redempció; si el matrimoni és congènitament i inevitable una institució malalta, destinada al dolor i a la destrucció, o bé si aquest fat negatiu és tan sols producte de la improvisació i les males eleccions.

No cometré, per descomptat, la inconvenient gosadia d’avançar una resposta que únicament podreu obtenir —o potser no…— una vegada hagueu enllestit aquest llibre, tan curosament traduït per Ferran Ràfols Gesa, que traspua simplicitat, naturalitat, frescor —tres dels termes recurrent al llarg de l’obra — i autenticitat.

I ho fareu tot d’una, quasi sense adonar-vos-en. Perquè aquesta obra extensa, de gairebé quatre-centes pàgines, (com tot els llibres bons de debò) se us farà curt, benvolguts lectors o lectores. L’agafareu, com aquell qui no vol la cosa, començareu, distretament, sense saber què ni per què el llegiu, sense entendre massa on us vol portar, i us immergireu com si ho féssiu en una simfonia màgica, encisadora, que et captiva i et fa perdre el món i el temps de vista; que se t’endú, amb una força poderosament (i misteriosa) addictiva, irresistible a un més enllà indefinible, a una terra incògnita, a un no mans land literari desconegut, sense normes ni fronteres preestablertes, on tot està per fer i tot és possible, on tot allò que no sigui la lectura romandrà en suspens.

Us asseureu en un sofà, emprendreu la lectura i, sense ni adonar-vos, haureu superat cinquanta, setanta-cinc o cent pàgines sense aturar-vos, embadalits i meravellats —o, més aviat, submergits en una hipnosi enlluernadora, que us allunya d’allí on acostumeu a ésser i us duu a un lloc nou. De tan abstrets, el més probable és que ni tan sols hagueu tingut consciència d’haver estat llegint, atès que Salter, com només ho saben fer els grans grans autors, més que d’una estona de lectura, us haurà fet compartir el goig irreemplaçable de la literatura (i la vida) en el seu estat pur, natural i fresc —autèntic.

Per això, en acabar sentireu aquella irremeiable sensació de pèrdua que, paradoxalment, només provoquen les obres que ens han brindat els millors i majors dels guanys: el d’haver-nos atorgat el privilegi de compartir una vida de ficció —en aquest cas, unes, moltes vides— que ha transformat la nostra.

Publicat al Núvol, 12 de març del mmxiv