Acudits per a milicians, Mazen Maarouf
Relats (sobre)realistes
No cal(dria) dir que la literatura —com qualsevol altra art— com més alliberada de lligams i de condicionants polítics, millor que millor. Com va demostrar de manera fefaent l’estat soviètic, la literatura al servei d’alguna causa acaba del tot diluïda, es converteix en una estrafeta (i lamentable) caricatura d’ella mateixa; l’art ha de reflectir la realitat i la societat, però sempre com a resultat (i imatge) de la visió individual de l’artista, no pas com a idealització (proselitista) de cap concepte general de societat.
Per això, precisament, perquè el seu objectiu no és pas defensar el món àrab —i, encara menys, fer-ne apologia— sinó de transformar-lo en literatura,
en matèria espiritual, perquè la crida a que ha respost és, abans de res, interior i artística, cal celebrar que Navona Editorial hagi apostat per publicar Acudits per a milicians, de Mazen Maarouf, traduït per Margarida Castells Criballés, que fou merescudament premiat amb l’Al Multaqa Prize for Arabic Short Story 2016 i finalista del Man Booker Prize 2019, en la seva traducció anglesa.
Perquè, per més que llegir-lo pot contribuir a conèixer, de primera mà, el món àrab i, per tant, a acostar dues civilitzacions que no tan sols es donen l’esquena sinó que per l’esquena s’apunyalen l’una a l’altra, el que compta de veritat és —i ha d’ésser!— és la seva validesa literària. I el que posen en evidència els 14 relats de l’autor palestino-libanès és, per damunt de qualsevol altra consideració, sempre secundària, que no tan sols sap molt bé el què vol explicar, i que sap narrar-ho, sinó que compta amb una veu pròpia, amb una personalitat artística destacable.
Ben segur que, en llegir-lo, els primers noms que ens vénen al cap són els dels contistes sud-americans (amb Borges i Cortazar al capdavant), els d’alguns països de l’est (Kafka, Mrozek), els dels dramaturgs de l’absurd (Beckett, Ionesco), i, per damunt de tots, el de Txèkhov —que, si no és el pare del conte modern, és perquè n’és l’avi. Ara bé, per als catalans, la proximitat amb el nostre immortal Pere Calders se’n fa del tot avinent; tan avinent que ens fa la sensació que hagi renascut, sud enllà; que, fins i tot després de tants anys de deixar-nos, segueixi escrivint, canviat la geografia mexicana per l’àrab.
Tanmateix, més enllà d’aquesta similitud —som conscients que les possibilitats que Maarouf conegui l’obra de l’autor d’Invasió subtil i d’altres contes (que, si en comptes d’escriure en català ho hagués fet en espanyol o en anglès seria un dels més justos posseïdors del Nobel de literatura de tots els temps, són gairebé nul·les— el que compta és que, per més que puguem pensar que ha begut d’un munt de fonts literàries conegudes, les ha superades per establir la seva personalitat; que ha sabut adaptar, a la seva manera de ser i de veure el món la mescla de realitat i imaginació que caracteritza els autors al·ludits. Que, en llegir-lo, el veiem a ell i no als altres.
Que, a mesura que avancem en el seu recull, més i més anem habituant-nos al món que ens presenta; un món que, com més va, més i més oníric esdevé. El que al començament són uns certs tocs fantasiosos (“M’havia convençut que les ànimes allotjades dins dels pebrots representaven les nostres”), que creiem que no determinen tant un món surreal sinó la natural distorsió de la visió infantil, van prenent més i més protagonisme (“la vaca va entrar a la cambra de projecció, s’hi va quedar una estona parada, va abaixar el cap i em va mirar”), fins que esdevenen centrals (“Li vam dir Munir, tot i que només era un coàgul de sang a la matriu”); fins que la irrealitat supera amb escreix la (teòrica) realitat.
Una irrealitat, subrealitat —de fet, superralitat— que, a l’igual que com succeí amb el teatre de l’absurd, fill de les convulsions d’un segle XX on tot era posat en qüestió, on totes les certeses, fins i tot la de la vida, van quedar dinamitades, és producte directe del món on viu l’autor. Un món on la guerra no tan sols és omnipresent, sinó on la violència és el pa nostre de cada dia, on tota lògica ha quedat subvertida, on una família sense morts és una utopia.
Davant d’una situació com aquesta, només queden dues sortides possibles —si es vol evitar la tercera, la desesperada, la definitiva: la d’acabar amb els sofriments acabant amb tu mateix. La primera, la bogeria, que amenaça cada dia, cada hora, cada minut, darrera cada porta; la segona, i l’única que ofereix una certa esperança de salvació, refugiar-se, conscientment o inconscientment, en el món de la fantasia, en la realitat més enllà de la realitat. En la (sub o sobre) realitat que ens permeti oblidar (i resistir) la realitat que ens envolta.
Per a Maarouf, com per a tots els que viuen constantment amb l’espasa de Damocles sostinguda damunt del seu cap, la imaginació i la fantasia no són un recurs; són una necessitat! Si els seus personatges es refugien en els paradisos de la màgica (sobre)realitat és perquè ningú no pot (sobre i mal) viure permanentment en un infern.
dimecres, 20 de març del mmxix
Publicat a La Llança, el 29 de març del 2019
© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
(Propuesta de) Traducción al castellano:
Chistes para milicianos, Mazen Maarouf
Relatos (sobre)realistas
No hace (o no debería hacer) falta decir que la literatura —como cualquier otro arte— cuanto más liberada de ataduras y de condicionantes políticos, mejor que mejor. Tal y como demostró de manera fehaciente el estado soviético, la literatura al servicio de alguna causa acaba del todo diluida, se convierte en una contrahecha (y lamentable) caricatura de sí misma; el arte debe reflejar la realidad y la sociedad, pero siempre como resultado (y imagen) de la visión individual del artista, no como idealización (proselitista) de ningún concepto general de sociedad.
Por esto, precisamente, porqué su objetivo no es defender el mundo árabe —y, todavía menos, hacer apología de él— sino transformarlo en literatura, en materia espiritual, porqué la llamada a que ha respondido es, antes que nada, interior y artística, debemos celebrar que Alianza Editorial haya apostado por publicar Chistes para milicianos, de Mazen Maarouf, traducido por Ignacio Gutiérrez de Terán, que fue merecidamente premiado con el Al Multaqa Prize for Arabic Short Story 2016 y finalista del Man Booker Prize 2019, en su traducción inglesa.
Porqué, por más que leerlo puede contribuir a conocer, de primera mano, el mundo àrabe y, por tanto, a acercarnos dos civilizaciones que no solo se dan la espalda sino que por la espalda se apuñalan la una a la otra, lo que de verdad cuenta es —¡y debe ser!— su validez literaria. Y lo que ponen en evidencia los 14 relatos del autor palestino-libanés es, por encima de cualquier otra consideración, seimpre secundaria, que no solo sabe, muy bien, lo que quiere explicar, y que sabe narrarlo, sino que cuenta con una voz propia, con una personalidad artística destacable.
Seguro que, en leerlo, los primeros nombres que nos vienen a la cabeza son los de los narradores sudamericanos (con Borges y Cortazar al frente), los de algunos países del este (Kafka, Mrozek), los de los dramaturgos del absurdo (Beckett, Ionesco), y, por encima de todos, el de Chejov —que, si no es el padre del cuento moderno, es porqué es su abuelo. Sin embargo, para los catalanes, la proximidad con nuestro inmortal Pere Calders se nos hace del todo evidente; tan evidente que nos da la sensación que haya renacido, sur allá; que, incluso después de tanto años de dejarnos, siga escribiendo, cambiando la geografía mexicana por la árabe.
A pesar de todo, más allá de esta similitud —somos conscientes que les posibilidades que Maarouf conozca la obra del autor de Invasió subtil i d’altres contes (que, si en lugar de escribir en catalán lo hubiera hecho en español o en inglés sería uno de los más justos poseedores del Nobel de literatura de todos los tiempos) son casi nulas— lo que cuenta es que, por más que podamos pensar que ha bebido de un montón de fuentes literarias conocidas, las ha superadas para establecer su personalidad; que ha sabido adaptar, a su manera de ser y de ver el mundo la mezcla de realidad y de imaginación que caracteriza los autores aludidos. Que, en leerlo, lo vemos a él y no a los otros.
Que, a medida que avanzamos en su recopilación, más y más vamos habituándonos al mundo que nos presenta; un mundo que se va convirtiendo en más y más onírico. Lo que al inicio son unos ciertos toques fantasiosos (“alumbrando la planta de pimiento, convencido de que las almas de mi hermano, mi padre, mi madre y yo mismo también residían en esos vástagos que iban creciendo” pág. 10), que creemos que no determinan tanto un mundo surreal sino la natural distorsión de la visión infantil, van tomando mayor protagonismo (“la vaca […] pasó por delante del cuarto del proyector. Me pude de pie como movido por un resorte. Agachó la cabeza y me miró” pág. 74), hasta que se convierten en centrales (“Le llamamos Munir. Pero no era más que una masa de sangre coagulada en el útero” pág. 121); hasta que la irrealidad supera con creces la (teórica) realidad.
Una irrealidad, subrealidad —de hecho, superralidad— que, tal como sucedía con el teatro del absurdo, hijo de les convulsiones de un siglo XX dónde todo era cuestionado, dónde todas las certezas, incluso la de la vida, quedaron dinamitadas, es producto directo del mundo en que vive el autor. Un mundo en que la guerra no solo es omnipresente, sino dónde la violencia es el pan nuestro de cada día, dónde toda lógica ha quedado subvertida, dónde una familia sin muertos es una utopía.
Ante una situación como esta, únicamente quedan dos salidas posibles —si se quiere evitar la tercera, la desesperada, la definitiva: la de acabar con los sufrimientos acabando con tu mismo. La primera, la locura, que amenaza cada día, cada hora, cada minuto, detrás de cada porta; la segunda, y la única que ofrece una cierta esperanza de salvación, refugiarse, conscientemente o inconscientemente, en el mundo de la fantasía, en la realidad más allá de la realidad. En la (sub o sobre) realidad que nos permita olvidar (y resistir) la realidad que nos rodea.
Para Maarouf, como para todos los que viven constantemente con la espada de Damocles sostenida encima de su cabeza, la imaginación y la fantasía no son un recurso; ¡son una necesidad! Si sus personajes se refugian en los paraísos de la mágica (sobre)realidad es porque nadie no puede (sobre y mal) vivir permanentemente en un infierno.
© Xavier Serrahima 2019
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Altres anàlisis literàries
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| La por a la literatura Ana Blandiana |
El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando |
Certesa de la llum, Laia Llobera |
Aquesta anàlisi literària de “Acudits per a milicians, de Mazen Maarouf” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
