Entrar a La Casa del Llibre del Passeig de Gràcia és fer-ho en un altre món: un d’impossible en un país on la meitat de la població mai no llegeix cap llibre i on l’altra meitat en llegeix un parell l’any. Un món colossal on els llibres són per totes bandes, encoixinant barrocament tant les taules com les parets, en una mena de laberint infinit de lletra impresa que et meravella i t’aclapara alhora. Avances i et sents com Jonàs dins la balena…, però sense ganes de sortir-ne mai més.
Al fons del fons, en una taula, hi seu en David Castillo, al seu costat, en Josep Lluch. L’un vestit de fosc, l’altre de clar; l’un lluint un rostre radiant; l’altre, més consirós, amatent a tot: dues balances perfectes que es complementen.
Pregonament emocionat, ansiós, rompent amb les convencions no escrites, l’escriptor s’avança al seu presentador i pren la paraula per explicar que partí de les edats del seu pare, 88 anys, i la del seu pare espiritual, l’Arnau Puig, 86, per escollir l’edat del protagonista de la novel·la. Tot d’una s’adona que no està essent gaire ortodox i cedeix el torn a qui l’havia d’introduir.
L’editor d’Empúries indica que el David i ell havien pensat fer la presentació de Barcelona no existeix “a partir d’una conversa. D’una banda perquè ens semblava que així era més àgil i més agrair; d’una altra perquè aquesta novel·la breu és una perdigonada d’idees i convida a fer moltes preguntes. La primera: per quina raó després de fer tres novel·les de retrat molt realista sobre la ciutat, ara n’escrius una amb un títol com aquest? Què li ha passat a Barcelona?”.
“El que ha passat —respon el protagonista de la vetllada, mentre va saludant amb expressivitat i efusió tots els que van arribant— és que, cada dia quan baixo per Vallcarca, comprovo que ja no existeix, que l’han destrossat. Hi ha moltes zones de Barcelona devastades. En canvi, el carrer Balmes, la Via Augusta i Les Glòries, que anaven funcionant, estan en obres. Però no estàvem arruïnats? L’única Barcelona que existeix és la d’una mena de realitat virtual per als turistes, d’aparador, que amaga les misèries, com ho han fet sempre els països empobrits. Potser és així com acabarem i això és el que he tractat de reflectir en la novel·la.”
Tot seguit en Lluch exposa que li fa l’efecte que l’obra que ha escrit en Castillo hibrida les seves tres vocacions: la de poeta, periodista i narrador, i li demana si creu que ha trobat una fórmula per lligar la densitat de la poesia, la crònica del periodista i l’arquitectura argumental de la novel·la.
El seu company de taula ho confirma: “Certament això d’escriure un argument és com construir una casa, però al complet: des de fer els plànols fins acabar col·locant l’últim endoll. I en aquest cas, el protagonista de la novel·la és un supervivent de la vida i la literatura. La idea era fer una mena de barreja de gèneres i d’actituds davant la vida.”
Després aprofita l’avinentesa per demostrar la il·lusió que li fa que s’hagin aplegat tants i tants amics per acompanyar-lo, relatant amb estimació, humor i alegria algunes de les múltiples anècdotes que compartí amb uns quants dels presents. I continua posant de manifest el component insubstituïble de nostàlgia que té el seu llibre —que permet, malgrat la distància cronològica, enllaçar-lo amb les seves tres novel·les anteriors: El cel de l’infern, No miris enrere, El mar de la tranquil·litat—, en remarcar que al llibre decidí reconstruir la Rambla del Raval perquè li va fer molta ràbia que hagin fet desaparèixer el carrer Sant Jeroni. I ho féu basant-se en alguns dels barris del centre de Manila.
Comenta que en un principi tenia la intenció de situar l’obra al voltant de Santa Maria del Mar i de Santa Caterina, però al final optà per prendre com a eix el barri del voltant del Pi.
El presentador li demana si haver redactat, després de tres novel·les de caràcter convencional, una de molt més lliure, que imbrica poesia, assaig i narració, denota que pensava que ja s’ho podia permetre.
“Més que no pas això —contesta—, el que vaig pensar és: faré una cosa que m’agradi, una gamberrada…”
“I ara tens el problema que s’està venent…”, l’interromp en Lluch, servint-se de la mateixa ironia que en Castillo.
“Sí, s’està venent… I a més als crítics, que acostumen a repartir patacades, almenys a alguns, els ha agradat molt. I això que és la novel·la que m’ha costat menys.”
La conversa, o més aviat monòleg del periodista, poeta i narrador, un xic desgavellada però tan apassionat com interessant, tan sincera com emotiva, es manté encara una bona estona. Intercala tant acotacions sobre l’obra —reconeixent, per exemple, la influència d’alguns autors de ciència-ficció com James Ballard o William Gibson— com, com més va, més, sobre tota una multitud de qüestions diverses, que evidencien que se sent immensament feliç, gairebé eufòric —embriac d’alegria i satisfacció, gosaria dir-ne—, en companyia de tanta gent com se l’estima; d’aquesta gent que ha vingut, a vegades de ben lluny, tan sols per estar al seu costat i donar-li suport.
Tan i tan feliç que arriba a fer la impressió que, en algun instant, fins i tot la raó de l’acte —la presentació de la novel·la— ha passat a segon terme.
Per a ell, allò és, sobretot, una trobada d’amics —de vells i nous amics i companys. I per a nosaltres, per als presents, una oportunitat d’oferir a un amic, però també a un esplèndid escriptor, un gran homenatge; el gran homenatge que es mereix —i que se li deu, encara. Aquell homenatge que, segurament per haver estat capaç de mantenir la seva veu crítica, indomable, insubornable, les autoritats del nostre país no han tingut el coratge —ni l’honorabilitat— de retre-li.
Què tanta gent hagi obtingut la Creu de Sant Jordi i ell, no, demostra que, independents o no, alguna cosa no funciona com cal —alguna cosa fa olor de podrit—, al nostre país.
Si en entrar a l’atapeïda llibreria ens sentíem com Jonàs dins la Balena però sense cap pressa per abandonar-la, en sortir-ne —contemplant en David Castillo embolcallat per tantes i tantes persones que, per damunt d’estimar-se l’art, la cultura, la literatura o la seva obra, se l’estimen a ell cordialment—, ja no compartim un sentiment, sinó una certesa: si per ell fos, romandria per sempre més dins aquest ventre llibresc amarat de calidesa.
Publicat al Núvol, 21 de març del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
