Si vis pacem, para pacem
És obvi, tant que fins i tot és trist haver-ho d’escriure, que cal condemnar amb una absoluta contundència i rotunditat els atemptats del dia 17, així com atribuir-ne la responsabilitat exclusiva als seus autors, ja que la violència, encara més quan és indiscriminada, no admet justificacions de cap mena: qui hi recorre és perquè decideix fer-ho.
Tanmateix, una vegada les aigües tornin al seu lloc, quan, tot i seguir tenint por, aconseguim viure com si no en tinguéssim —perquè el “No tinc por!” d’ahir era més un “No em faràs viure amb por!”—, potser seria hora de reflexionar i de provar de dir les coses pel seu nom.
Per dir, en primer lloc, que ni el terror ni el terrorisme no admeten adjectius; que el terrorisme del mal anomenat Estat Islàmic no és islamista (com el d’ETA no era basc): és terrorisme i prou.
Una puntualització en aparença insignificant, però, en realitat, crucial: l’adjectivació del terrorisme contribueix, si no hi indueix, directament, a traslladar la culpa dels individus a les comunitats: els culpables ja no semblen ser els que han dut a terme l’atemptat sinó el grup ètnic, cultural o religiós al què pertanyen; ja no són uns islamistes, concrets, identificables, sinó els islamistes; tots els islamistes.
I, per desgràcia, com demostra a bastament la història, passar de culpar a un individu a una comunitat, no és que sigui fàcil, és que és facilíssim. Fet aquest salt qualitatiu, la llavor de la islamofòbia (de la xenofòbia, en general) ja està sembrada. Sense cap mena de fonament, perquè, com explica amb tota mena d’arguments Dolors Bramon en un llibre molt recomanable, L’islam avui, publicat per Fragmenta Editorial, l’islam i l’islamisme no són, en absolut, indetificables.
En segon lloc, per reflexionar, per demanar-nos què no hem sabut fer, què hem fet malament. I, el que és essencial, que podem fer per posar-hi remei. Perquè podem fer declaracions arrauxades assegurant que vencerem el terrorisme, que no podran amb nosaltres, però fins que no entenguem que alguna cosa falla quan joves que han nascut al vell continent o hi viuen des de fa anys no se senten nosaltres, quan se’n senten tan exclosos que poden esdevenir preses propiciatòries de la captació terrorista, no entendrem res ni, per tant, podrem solucionar res.
Deixant de banda, ara, les intervencions occidentals que hem dut a terme als (quan no, contra els) seus països, el que hem fet, quan han arribat als nostres ha estat, en el millor dels casos, tolerar-los, en comptes d’acceptar-los; el que hem fet és aïllar-los, marginar-los, guetitzar-los, per expressar-ho amb precisió; permetre que visquin amb nosaltres però no, entre nosaltres.
I mentre se sentin, mentre els fem sentir, ells i no nosaltres, mentre persisteixi la distinció entre ells i nosaltres (mentre hi hagi qui defensi el «Primer nosaltres!» o afirmi, amb absoluta impunitat, «No volem romanesos») no ens en sortirem. Mentre ens centrem en les conseqüències i negligim les causes, no ens en podrem sortir. Combatrem el terrorisme, però no en destruirem les arrels, no haurem fet tot el que podíem per evitar o, almenys, per reduir al màxim, la seva propagació.
dissabte, 19 d’agost del mmxvii
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
