R.U.R. (Rossum’s Universal Robots), Karel Čapek

Lectures: 7

Humans, tanmateix

Possiblement algú pensarà que és sobrer destacar, a hores d’ara, després d’uns quants anys de (molt bona) feina, el paper de les editorials anomenades independents, però crec que és quasi una necessitat quan t’adones que segueixen publicant obres essencials que d’altres no s’havien plantejat de publicar, obres que sembla impossible que no s’haguessin traduït abans.

I, en aquest aspecte, el d’omplir llacunes injustificables, l’editorial Males Herbes és exemplar. Després de dues joies com Nosaltres, de Zamiatin i de La guerra de les salamandres, de Karel Čapek, aquest setembre durà a les llibreries un altra obra fonamental de l’escriptor txec, R.U.R (Rossum’s Universal Robots), amb la molt recomanable traducció habitual de Núria Mirabet. Una obra de teatre que s’ha guanyat un lloc en la història per haver creat el terme “robot” —creació que l’autor adjudica al seu germà, Joseph—, però que, per sort, va molt més enllà.

Perquè, com ja vam poder constatar amb La guerra de les salamandres, les obres de Čapek acostumen a anar molt més enllà; són obres que ofereixen, almenys, dues lectures: la primera, més superficial, la de caràcter més aventurer o de ciència-ficció, la que és més visible, la que està a l’abast de tots; la segona, més pregona, menys evident, enfocada a tots aquells que saben llegir entre línies, que són capaços d’entendre que l’escriptor se serveix de la ciència-ficció —de la ciència-ficció distòpica, especialitat de la casa, podríem dir, de Males Herbes— com una metàfora per parlar de la societat del seu temps.

Del seu temps, del nostre i de tots, en realitat, perquè, com Sòfocles, com Eurípides, com Terenci, com Shakespeare o com Moliére, com Brecht— els seus personatges no representen —per ésser més exactes, no representen només— el seu temps, sinó qualsevol temps. En aquest sentit, tot i la seva personalitat i entitat particular, els robots de l’empresa Rossum són, com els criats terencians, no tan sols universals sinó, sobretot, atemporals.

Les seves reaccions i els seus comportaments —que, per descomptat no avançaré: mal servei faria, si n a l’autor, als editors i, sobretot, als lectors!— no només són tan humans com els dels mateixos humans, sinó que són essencialment humans: tant poden representar els homes de segles a venir com els primers homínids que van posar-se dempeus i van gratar-se el cap, per provar de treure’n encara que fos una idea primitiva.

Podria, és clar, assenyalar influències o obres que, segons el meu parer, estan emparentades amb R.U.R. —El monstre de Frankstein, El golem i L’Illa del doctor Moreau, per començar— i autors que hi mantenen lligams estrets —Verne, Orwell, Huxley, Wells, l’esmentat Zamiatin, K. Dick—, així com cercar referents mitològics, religiosos o filosòfics sobre el perill que suposa per als homes voler jugar a ésser déu, però prefereixo convidar al lector a que esperi amb desfici que el llibre sigui a les llibreries, a que en gaudeixi, primer de tot i, després, si li vaga, a que n’extregui les seves pròpies conclusions. Hi sortirà, ben segur, guanyant.

divendres, 25 d’agost del mmxvii