Una vida pròpia, Gerald Brenan

Lectures: 6

És una obvietat que als escriptors, o aquells que pretenem ésser-ho, ens resulta imprescindible, per a obtenir el bagatge cultural elemental per a tractar de dur a terme la nostra feina amb un mínim de solvència, llegir algunes de les grans obres literàries que ens ha llegat la història.

Tant important com això, tanmateix, és tenir al nostre abast i llegir-les —i regellir-les— amb cura, també les biografies i, sobretot, les autobiografies dels grans autors. De tots aquells grans autors que ens han mostrat el camí. Camí que, tot cal dir-ho, segurament la majoria no podrem seguir mai…

L’autobiografia dels anys d’infància i joventut de Gerald Brenan, Una vida pròpia (A life of One’s Own), traducció de Marta Pessarrodona, Edicions Destino, 1992, ens ofereix la oportunitat única de conèixer no tan sols les etapes inicials de la seva vida sinó, al mateix temps —i de manera indissociable— les del seu creixement artístic i personal. Entre d’altres raons, perquè, en l’esfera de la classe social a la que pertanyia en aquells temps (primers anys del segle XX), formació escolar i cultural anaven inextricablement lligades.

Com molt bé descriu en el seu exquisit prefaci —que per ell sol ja justificaria la lectura de l’obra—, l’autor esmerça gairebé una tercera part del volum a rememorar la seva infantesa:

“Quan un home arriba als vint anys tots els trets rellevants del seu caràcter i temperament ja han aparegut i la resta de la seva vida consistirà a ajustar-los tant com pugui.”

Si aquesta realitat resulta evident en la majoria de persones, encara més en la situació que li va correspondre viure —i malviure— al llarg de la seva infància. Una infància malaurada, definida per un pare militar, dèspota i absent a parts iguals, que pretenia, tan si vols com si no vols, que seguís la seva carrera. I amanida amb una mare apàtica i temorega, sense cap mena de personalitat ni caràcter, incapaç de rebel·lar-se ni d’alçar la veu davant del règim castrense i dictatorial que el seu bel·ligerant marit imposava en la vida familiar:

“Cada vegada es va trobar més empresonat en si mateix i en el seu egoisme mascle, immens i despòtic. Perquè ningú més no comptava a la casa. El seu ànim, perpètuament variable, es va convertir en la situació atmosfèrica de la casa. En un moment podia ésser simpàtic i amable. Nosaltres —la meva mare i jo— érem com uns camperols que vivien a la vessant d’un volcà: cada matí miràvem amunt per veure si el cel estava clar o si podíem esperar que fum i lava rodessin damunt nostre.”(pp. 123)

Davant aquesta desoladora descripció, la gran pregunta que naturalment s’imposa és: com és possible que d’aquesta vida conreada en un camp de mines n’acabés sortint una collita literària i humana tan abundosa i important com la de l’autor de l’encara més imprescindible The Spanish Labyrinth?

No oferiré aquí la resposta, ja que us convido a que la trobeu llegint el llibre… Això sí, us avanço —per si hi ha algun lector mandrós que prefereix esperar a que en facin la pel·lícula…— que la seva taula de salvació té molt a veure amb la generosa biblioteca victoriana de la seva àvia paterna. Biblioteca que li permeté cercar recer i aixopluc en el món de poesia de Poe, Shelley, Yeats, Blake, Rimbaud…

Com bé destaca D. Sam Abrams en el seu impagable pròleg, el títol de l’obra ret un homenatge —irònic però homenatge, al cap i a la fi— a la gran dama de la literatura anglesa d’aquells anys, Virginia Woolf. Escriptora que, en un llibre de títol homònim, reclamava per les dones la possessió d’”Una Cambra pròpia” per a poder realitzar-se com a dones i com a persones. Brenan, tot i reconèixer la importància de l’emancipació femenina, entén que més que una cambra pròpia, els integrants de les altes classes mitjanes del seu temps el que necessitaven era defugir l’ambient resclosit i irrespirable de la seva societat…

En síntesi, es tracta d’una obra més que recomanable. Més encara si el possible lector té vel·leïtats literàries i pretén convertir-se algun dia en escriptor. Si és així, la lectura d’aquest llibre ja no és només recomanable, sinó que esdevé ineludible —en el discutible cas de que de decidim acceptar l’existència de lectures que ho puguin ésser…

dimecres , 11 de febrer del 2oo9

PS: Com sempre, convido a tothom a que llegeixi l’obra i em faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran —i milloraran— la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

© Xavier Serrahima 2009
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499