De nou ens cal congratular-nos per haver pogut tenir l’impagable privilegi de participar en unes eleccions, de viure en un país on la democràcia, aplicant un règim electoral immillorable, s’ha anat consolidant! Acostumats com hi estem, sovint no li coincidim el valor que mereixeria: som nosaltres, la ciutadania del carrer, qui podem decidir, dipositant el nostre vot en una sagrada urna, qui ens representa i quin és el programa que preferim que apliquin… Què lluny que resta, per fortuna, el temps de la dictadura, aquells temps en els quals decidien per nosaltres… Què lluny!
Felicitem-nos, també, pels polítics que tenim, que ens han aportat una visió optimista i positiva del país, del món i de la vida en general, en aquests temps difícils de crisi…! Com hi pot haver, encara, gent que dubti que tenen tota la raó, aconsellant-nos que tractem de mirar el que ens envolta amb bons ulls! És clar que sí: no són ells qui han d’esprémer-se els seus excepcionals cervells per a tractar de trobar propostes que permetin veure un xic de llum – i d’esperança – al final del túnel!
Som, com no, nosaltres qui hem de col·laborar-hi, per tal de redreçar l’economia del país. De la mateixa manera que la crisi no és pas culpa del govern –ni de la seva aposta per polítiques econòmiques de caire lliberal, ni pel precari control sobre les irresponsables inversions de les entitats bancàries i de les immobiliàries, per fomentar el totxo en comptes de la indústria productiva, o per desistir de les seves funcions de control…– tampoc no seria just demanar-los que ara s’escarrassessin per a posar-hi remei.
Som els ciutadans i ciutadanes, els que en som culpables i els qui podem posar fi a la crisi, si tenim el senderi de deixar-nos d’excuses – hem perdut la feina, la nostra capacitat adquisitiva s’ha reduït fins a límits asfixiants, les hipoteques desorbitades ens ofeguen… – i seguim comprant i fent funcionar el capitalisme de mercat. A què es deu, que, tot d’una, hàgim decidit no comprar tan alegrement com abans? A què es deu, que hàgim deixat d’adquirir compulsivament tot allò que mai no hem necessitat per a res, com fins fa quatre dies?
Agraïm, doncs, la fabulosa campanya electoral amb la qual ens han obsequiat, tan engrescadora, que ha permès obtenir un nou rècord… d’abstenció! I, sobretot, que totes les formacions polítiques – totes, totes: en això dretes i esquerres no fan distincions – mostrin tan palesament el seu penediment i el seu propòsit d’esmena per a combatre aquesta creixent xacra…, presentant-se com a guanyadors!
Els uns, perquè han guanyat a l’estat espanyol. Els altres, perquè ho han fet a Catalunya – que, com tothom sap, és una circumscripció electoral europea consolidada. Els de més enllà, perquè han perdut menys del que s’esperava. Els darrers, perquè han obtingut una victòria parcial a Viladamunt d’Avall…!
Al cap i a la fi, quina rellevància té, per a la salut democràtica del país, que entre tots hagin perdut 240.000 vots (205.000 dels quals el PSC i 70.000, ERC)? I, el que és més important, encara, què més hi podrien fer ells, els polítics professionals, per a evitar-ho, a banda de basar la seva campanya electoral en la crítica, en la desacreditació permanent i, quan cal, en la denigració de l’adversari?
dimarts, 9 de juny del 2009
© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat
|
Comparteix
|
Publicat al Diari de Terrassa, el 13 de juny
