Solitud, Caterina Albert

Solitud, Caterina Albert

(Com a homenatge del “Dia de la dona treballadora” —que espero que ja no calgui cap any més…!— recupero la meva anàlisi literària de Solitud, de Caterina Albert. Sens dubte, una de les nostres millors escriptores —i, en aquest cas, empro el terme com a genèric).

Si som poc partidaris dels cànons literaris —sobretot quan s’estableixen com una realitat immutable i incontrovertible, infal·lible— ho som encara més amb la idea que algun desconegut i apàtic funcionari d’ensenyament pugui decidir, de manera unilateral i ves a saber per quina obscura, inconfessable raó, quines són les lectures que s’han de convertir en obligatòries per als estudiants de batxillerat. En general, les lectures que s’escullen semblen estar pensades més amb un efecte dissuasori que no pas persuasiu; més per a allunyar els joves de la lectura que no pas per a acostar-los: no fos cas que els agradés, s’habituessin a llegir i el nivell cultural del país progressés adequadament.

La majoria de les persones que tenim el cada dia més insòlit costum de llegir —i fins i tot, valga’m el cel!, la funesta mania de pensar— podem convenir que el Tirant lo Blanc és una de les més grans i incontestables obres de la literatura catalana de tots els temps; una d’aquelles que és força recomanable llegir. Ara bé, convertir una obra tan poc accessible en prescriptiva no és més que una mostra d’ineptitud i d’irresponsabilitat magistral. Ho podríem equiparar a aquell pare o mare que té la idea genial de pretendre encomanar l’amor a l’esquí als seus fills abocant-los directament a una pista negra: com n’hauria pogut gaudir, el vailet…, si no s’hagués trencat el cap en estampar-se contra el primer avet!

Molt ens temem que fins que els funcionaris de la cultura —i, en general, tors els que ens sentim atrets per l’art— no entenguin que no hi ha llibres que calgui llegir ineludiblement, sinó, a tot estirar, obres que és aconsellable llegir, no evitarem l’estigma d’inaccessibilitat de la literatura. Com succeeix en alpinisme, en la literatura no hi ha cims inaccessibles o infranquejables; el que hi ha són diversos nivells de dificultat, que cal saber afrontar amb la preparació deguda. Per pujar el Pedraforca, primer cal haver assaborit manta vegades el goig de fer caminades de cap de setmana pel Montseny.

Si has après a gaudir el plaer de caminar, assolir el capdamunt d’una muntanya et captivarà; si t’hi enfrontes el primer dia, el vertigen de les alçades et farà rodar el cap. Com ens el farà rodar, si gosem acarar-lo sense una mínima preparació literària prèvia, un dels més alts cims de la novel·la catalana del segle XX: Solitud, de Caterina Albert, Edicions 62, 2005. (Obra que, tot sigui dit entre parèntesi, ens entestem en seguir atribuint a un home que mai no existí: Víctor català.) Si ho fem així, ens mancarà l’aire tot just iniciem La pujada; per contra, si objectem al criteri d’educació i esperem que ens arribi el seu temps, la fruirem amb una autèntica complaença.

Poder compartir amb Mila i els seus companys —Matias, el pastor, l’Ànima, el Baldiret…— la seva aventura muntanyenca esdevé sens dubte una vivència tan memorable com exquisida, d’aquelles excepcionals, que ens deixen una petja indeleble, que per si sola justifiquen la passió i l’estima per la literatura. La vigorosa força de l’escriptora escalenca aconsegueix el miracle que tan sols tenen al seu abast les obres veritablement grans, convertir en una realitat viva la ficció del somni literari.

Un somni de caire mític —en alguns moments, fins i tot genèsic— que permetrà a la seva protagonista conèixer i sentir en la seva pròpia pell els més grans contrastos de la vida, des del delit quasi paradisíac fins el més infernal i incomportable dels dolors. Un camí de descoberta del món que és, ensems, de descoberta d’ella mateixa. Una experiència d’ascensió, purificació i posterior caiguda amb diàfanes ressonàncies tant homèriques (l’ombra allargada de L’Odissea hi plana palesament) com del Nou Testament: la protagonista de Solitud únicament obtindrà el seu alliberament a través del patiment i el sacrifici.

Sacrifici i patiment que, finalment, li faran entendre que en veritat tan sols existeix una solitud imperdonable: la solitud del que creu viure acompanyat. La solitud cruel i insofrible que no prové del defora, sinó de nosaltres mateixos. La solitud del que viu com i, sobretot, amb aquells que no vol viure. La solitud més severa i feridora, inguarible: la de la falsa companyia.

La solitud del feble que es nega a viure sol, que té por d’ell mateix, que es nega a superar-se. Del que és esclau de les normes i tradicions. Aquell home o dona esclaus que es complauen —o, si més no, semblen complaure’s— amb el fal·laç confort dels lligams i les cadenes. D’aquelles cadenes dels temps antics, de les supersticions, de la fe cega i irracional, que ens entestem en abraçar malgrat que ens provoquin nafres inguaribles al més pregon de nosaltres mateixos.

D’aquell llast innoble, cruel i limitador, que ens impedeix envolar-nos; que no ens permet anar més amunt d’on som i sempre hem estat; que ens encomana el temor d’anar més lluny, de fer una passa més, potser la definitiva. Aquella que ens permetria alliberar-nos de tot —o de quasi tot— i esdevenir el superhome nietzschià. D’atrevir-nos a ésser —a ésser de veritat. En el seu cas, més aviat de la superdona.

En aquest sentit, l’antològica frase final del llibre posa en evidència que l’ermitana serà una de les primeres que decideixen fer foc nou de tot, deslliurant-se del jou secular de la dona, sotmesa a una innoble dependència del marit —“mascle i senyor”, (p. 132)—, esdevinguda una possessió més, sobre la qual té un abjecte i injustificable domini absolut. Mitjançant la seva protagonista, Caterina Albert posa de relleu la necessitat de l’alliberament de la dona. Una proclama no tant a favor del feminisme, sinó més aviat de la feminitat, que reclama el seu propi lloc al món (i a la història) —preconfiguració de la cambra pròpia de Virginia Woolf—, desjunyida de la condemna d’ésser eternament la costella d’Adam. Allí on Emma Bovary i Anna Karenina fracassaren, Mila en sortirà dolorosament triomfant.

Aquest viatge iniciàtic de descoberta i coneixement l’escriptora de l’Escala el presenta a través d’un univers clos i asfixiant, curull de referències simbòliques on el mite i la realitat natural esdevenen inextricables (hivern/ foscor, primavera/llum, alçades/claredat, vall/confusió…). Fins a un tal extrem que la Natura, sovint personificada, esdevindrà, al costat de Mila i del Pastor —i, en menor mesura, de l’Ànima— un del personatges cabdals, transcendentals i determinants de l’obra.

La Natura com a inici i final de tot el que ens envolta, com a creadora de la bondat primigènia, angèlica (representada pel Pastor), com del mal en estat més pur i cruel (personificat per l’Ànima). La societat urbana, la tan turmentada civilització occidental —sotmesa a la inhumana inflexibilitat d’un catolicisme que ha perdut les seves arrels, esdevingut un anihilador sistema de submissió, control i càstig— convertida en una moderna “saturnal grollera” (p. 129), en una nova Sodoma i Gomorra, comportarà, indefectiblement, el sacrifici del primer en benefici del segon.

Albert perfila aquest periple de descobriment i coneixença de la seva protagonista —que ho és, alhora, de renovació i renaixença—mitjançant una estructura piramidal perfectament simètrica, que s’inicia amb una ascensió (Capítol 1, La pujada) i acaba amb un descens (Capítol 18, La davallada). Amb la paradoxa que, realment, l’ascensió inicial acabarà comportant la seva davallada a l’infern de les passions, mentre que el descens final li permetrà alliberar-se del purgatori d’un matrimoni tan desgraciat com castrador de la individualitat.

Els acompanyen dos capítols, el 2 i 17 —en els quals la foscor, tan metafòrica com real, esdevé protagonista— que no tan sols són simètrics pels seus títols (Fosca i La nit aquella, respectivament), sinó pel seu perfecte encaix, que els complementa i els justifica: l’un no s’entendria sense l’altre; i a la inversa.

Així, a Fosca l’autora de Drames rurals descriu la sala gran de l’ermita, on “A terra, estesa sobre l’empostissat i arrambada a la paret, jeia una llarga biga, que pareixia una serpent morta”, les muntanyes són “amortallades per la boira negra del capvespre” i provoquen a la nova ermitana “esgarrifances”, (p. 33), la capella, “plena de foscor i humitat”, els rep amb “una gelabror de tomba”, (p. 35), la qual cosa l’obliga a sortir-ne “com si acabés de fugir d’un calabós”, (p. 36).

Per la seva banda, a La nit aquella, quan l’escomet “el monstre” “d’ulls invisibles”, recula “fins la paret” i hi queda “encastada d’esquena” (p. 255), es llença “cap a la sala fosca” i, en l’“embat de sa fugida”, s’engoleix “per l’escaleta de la capella”, “bo i enmig de les tenebres” i “rodola d’un capgirell sobre les lloses” (p. 256), com “una serpent morta”, podríem afegir-hi. Tot seguit, “quelcom la punxava, empenyent-la fora casa”; lluny, doncs, de l’ermita que ha esdevingut la “tomba” de l’antiga Mila, renascuda —com Jesús de Natzaret— després d’haver mort en ella qualsevol rastre d’innocència.

Podríem, no cal dir-ho, continuar amb l’anàlisi detallada, però entenem que no és pas ni el moment —ni encara menys, el lloc— de fer-ho. És per aquest motiu que ens limitarem a destacar que, respectant aquesta tan precisa estructura simètrica piramidal, és precisament quan la protagonista arriba al capdamunt de tot, (Capítols El cimalt i En la creu), al cimal de la muntanya —un cimal que és tan físic com, sobretot, moral i espiritual— que comença a caure; quan pateix La relliscada —més que escaient títol del capítol següent. Caiguda que, com ja hem dit, és alhora una ascensió personal, un alliberament.

La seva fugaç estada a les alçades, on hi regna la llum —“Oh! que bona és la claror!”, (pàg. 189)—li permet a l’aclaparada dona assolir una clarividència de caire quasi diví —“la claredat novella que esclaria son pensament”, (p. 260)—, que tant l’enlluerna com li permeten desvetllar-se del somni encegat i l’il·lusori en que havia viscut fins llavors: “Sí, totes aquelles faules parlaven d’altres vides, d’una supervivència misteriosa de tot el que ha existit; més eren faules, faules que encantaven l’orella i l’enteniment, però faules tan sols…”, (p. 263).

Un desvetllament dogmàtic que permetrà complir el seu desig d’una nova renaixença, de fer-la “una dona nova per a cada moment de la vida”, (pàg. 106), en una nova Mila “curada per la revelació del Cimalt, com per virtut d’aspergis, d’aquella fal·lera que l’havia feta cega per a tota cosa”, (p. 226), que es negarà a seguir sotmesa a la ignomínia de les misèries humanes que l’envolten. Que a través del sacrifici —culminada en l’agressió de l’Ànima— aprendrà que la veritable existència només es pot viure en llibertat.

En la llibertat que tan sols entén la solitud —la veritable solitud, la de l’home que ha de venir que pronosticava Nietzsche— com la forja de la individualitat, de la personalitat, de la humanitat]; verbigràcia, de l’única vida digna d’ésser definida com a tal i, per tant, d’ésser viscuda.

Enllestirem amb una transcripció —tan llarga com necessària— on Caterina Albert fa una arborada apologia de la força infrangible de la literatura:

«Quan el pastor deixava de parlar, la Mila no es recordava ja de son casament amb en Matias ni de cap cabòria consirosa que pogués entelar la placidesa de sa revifalla, i com al vinent dia sentia una altra rondalla, i una altra i una altra després (…), la Mila acabà de perdre de vista sa pròpia vida migradeta i esquifida de modest ésser humà per a entrar de ple en la vida fantàstica de la muntanya. Al conjurament de la fantasia pròdiga i afoguerada de son amic, la dona veia eixamplar-se els confins dels Roquissos fins a tenir la cabuda de móns sencers, que es poblaven seguidament de visions, de somnis i de quimeres extraordinàries. De cada paratge, de cada roca, de cada branquilló, en veia brollar una llegenda, i el sentit de lo meravellós es despertà en ella com una nova consciència superior.»

Solitud, Caterina Albert, pàg. 176

   2 i 3 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Author: Xavier Serrahima

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *