En aquests dies nostres en que alguns que tenen interès en que res canviï asseguren que el moviment social sobiranista que vivim a Catalunya és un estat d’excitació emocional excepcional sense cap mena de base lògica, res millor que fer l’esforç de mirar un xic enrere i comprovar que els infructuosos intents dels catalans per entendre’s amb Espanya han estat una constant des de fa més de cent anys.
La tan benvinguda Biblioteca del catalanisme que va editant pacientment RBA – La Magrana ens permet acostar-nos a Tot s’ha perdut, una selecció d’articles periodístics, escollits i corregits per ell mateix, que Gaziel —“un dels intèrprets més lúcids d’aquells temps. Potser el més lúcid”, en encertada definició de Jordi Amat, curador de l’edició— publicats a La Vanguardia i a El Sol de Madrid entre els anys 1922 i 1934.
Hi descobrim, des del punt de vista d’un català no independentista —remarca que ell forma part de “los catalanes que desde antiguo creemos en la conveniencia de una colaboración con Castilla y las restantes personalidades peninsulares”, (pàg. 116)— una imatge de la Catalunya que podria haver estat i no va ésser —principalment per la invencible individualitat dels catalans: “El pueblo catalán es uno de los más individualistas y igualitarios del mundo. Carece por completo del sentido de la jerarquía”, (pàg. 75)—, però, també, de l’Espanya diversa i plural que l’imperialisme unitarista castellà impedí: “Veo con estupor la indignación que en amplios sectores de Cataluña producen las dificultades continuas, las resistencias crecientes que la implantación de nuestra autonomía encuentra de parte de lo que podríamos llamar el grueso de la España castellanizada. Pero, ¿acaso se creyó que podía ser de otro modo?”, (pàg. 222).
És per això que la lectura d’aquest recull —amb major raó, si es completa amb la de Meditacions en el desert, on l’escriptor ja ha perdut la confiança d’entendre’s amb l’estat espanyol— és del tot recomanable no ja per a qualsevol lector o lectora sinó, encara més, per als líders de les nostres formacions polítiques en uns moments tan fonamentals com els actuals. Podem doncs, demanar-nos, amb l’autor si sabran “servir a Cataluña, por encima de las enemistades personales y los egoísmos partidistas”, (pàg. 191).
Perquè el gran dilema amb que ens trobem ara consisteix en saber si disposem, realment, de “políticos auténticos”, que es distingeixen precisament per “ver claro donde el vulgo y la mayoría de los curanderos ven turbio”, (pàg. 258). Per desgràcia, sembla que alguns, de ben importants, no només no saben estar a l’alçada que requereixen les circumstàncies, sinó que ni tan sols són capaços de veure clar allò que la majoria ja fa temps que ha vist…
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 17 de gener del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.
