La consulta sobre la independència del passat 28 de febrer demostra l’existència d’un moviment sobiranista emergent. Malgrat les divergències en els resultats finals, sobretot en el que es refereix a participació (amb una mitja del 22,5 %, amb un màxim del 71,64 % a Rupit i Pruit, i un mínim del 4’6 % a la Vall d’en Bas) és evident que el desig d’autodeterminació —quan no d’independentisme— està prenent una volada mai vista al nostre país. S’ha fet, sens dubte, la primera passa i la més important: la de conscienciar-nos que, per més bastons a les rodes que pretenguin posar-nos, ningú pot negar-nos el dret a decidir.
Un dret a decidir que, per la malaptesa, la insensibilitat, la manca de flexibilitat i la incapacitat d’acceptar i comprendre la pluralitat d’una gran part de les forces polítiques esp
anyoles, ara per ara és defineix més pel que no volem ésser (una autonomia/regió de segona dins d’un estat espanyol unificador i unitarista), que no pas el què volem ésser (un estat independent europeu?, una nació dins una cada dia més utòpica federació ibèrica?, una autonomia de primera categoria amb especificitats històriques i culturals oficialment reconegudes i protegides?…).
Tot i que alguns tinguem clar des de fa un munt d’anys —de fet, des del bressol, quan ens obligaven a dur un nom espanyolitzat que no era el nostre— que l’única solució possible per al nostre país és la constitució d’un estat propi, no ens ha de saber greu reconèixer que hauria estat molt i molt complicat que la majoria de la població catalana vingués a trobar-nos si no haguéssim comptat amb la inestimable i permanent col·laboració de l’estat espanyol al llarg de les darreres dècades.
No ens ha de doldre afirmar que hi ha una part important de ciutadans i ciutadanes que mai s’havien interessat fins ara en el sobiranisme —alguns fins i tot hi mostraven hostilitat— que s’hi han acostat i hi flirtegen descaradament no tant per la bona feina feta per les forces independentistes sinó pel mal tracte i marginació constant que pateixen per part del que consideraven el seu estat. Un mal tracte i incomprensió que s’ha accentuat en els darrers temps (Estatut, Tribunal Constitucional, desnivellament en les inversions públiques…) però que té unes arrels històriques malauradament profundes. Només cal consultar les hemeroteques per a comprovar-ho. Sempre han estat més els separadors que no pas els separatistes…
Això no obstant, sigui el nou sobiranisme més o menys identitari, més o menys pragmàtic, cal acollir-lo amb els braços oberts. I, sobretot, trencar amb aquell tòpic sense fonaments que assegura que els descendents d’immigrants de terres espanyoles mai no se sentiran únicament catalans. Un tòpic tan absurd com aquell, sortosament superat ja fa temps per la realitat, que assegurava que el nacionalisme català era patrimoni de la dreta i les classes benestants…
Arribats on som, el més important és que tinguem clar que, entre tots plegats, hem obert un nou camí d’esperança que no té tornada. Un camí que ha de permetre al nostre país fer un salt qualitatiu endavant com mai havia fet abans. Un salt endavant indeturable, que pot dur-nos, en la hipòtesi menys favorable, a aconseguir un millor i més acollidor encaix en l’estat espanyol (en el quimèric cas que fos capaç d’ésser respectuós amb la nostra identitat i d’evidenciar una obertura de mires i una generositat nacional impensable a dia d’avui) o bé, en la més favorable, a obtenir una sobirania plena.
En qualsevol cas, hi ha una realitat inqüestionable: després de tant de temps de renunciar i de recular ens ha arribat, per fi, el moment de decidir i, sobretot, d’avançar!
dijous, 11 de març del mmx
Xavier Serrahima 201o
|
Comparteix
|
Publicat al Tribuna.cat, el 12 de març del 2o1o
