Els temps (ens) estan canviant)
El primer que cal —o, més aviat, caldria, atès que (quasi) ningú no ho fa— és que el Premi Nobel de literatura, com succeeix amb la majoria dels premis d’aquesta mena, cada vegada té menys a veure amb la literatura. Hi intervenen tants factors no literaris, tantes pressions, que esperar que es pugui adjudicar a un dels millors escriptors contemporanis no és esperar molt, és esperar un miracle. Un miracle que no es produirà més que excepcionalment. Només cal recordar els darrers guardonats per adonar-se’n.
Aquest any li ha tocat a Kazuo Ishiguro. La qual cosa no deixa d’ésser curiosa si tenim en compte que la seva darrera novel·la, El gegant enterrat ha estat, segons la meva modesta opinió, fluixa, molt fluixa; en realitat un experiment literari fallit (que si hagués escrit algun autor desconegut el més normal és que no hagués arribat al públic). Això, és clar, ni ens ha de sorprendre, ja que el premi no es concedeix a una sola obra ni a la última que s’hagi escrit.
Si és fes així, no dubto que el llibre que hauria decantat el guardó seria El que resta del dia (The Remains of the Day), que l’escriptor anglès redactà l’any 1989 i que fou publicat en català el 1991 en traducció de Xavier Rius. Una d’aquelles novel·les, aquesta sí, que deixa petja. De les que el lector no pot oblidar, si l’ha llegida. Primordialment, em sembla a mi, per la força incommensurable del seu seu protagonista, el Senyor Stevens. Un personatge tan autèntic com n’hi ha pocs. Tant és així que, després de llegir-lo se’t fa difícil no identificar la figura d’un majordom anglès amb cap altre imatge que no sigui la d’Stevens.
(I encara més si, després de la lectura —sempre després— de la novel·la has vist la, igualment esplèndida pel·lícula, d’idèntic títol, dirigida per James Ivory i protagonitzada per Anthony Hopkins i Emma Thompson, que duen a terme un duel interpretatiu de primera, primeríssima categoria.)
És una obra amarada de melangia, que ens parla del passat, però, alhora, àcida, gens complaent amb aquest passat. A mesura que vas llegint —i no és la meva intenció, per descomptat, avançar l’argument— vas prenent consciència que la nostàlgia que sent el protagonista està tan desfasada, tan fora de lloc com ell mateix. I és per això que l’altra protagonista (més aviat, antagonista; més antagonista que mai), la senyoreta Kenton esdevé tan i tan important.
Ell és el passat que ha quedat enrere, irremissiblement; ella, el passat que afronta el present. Ell, la tradició, l’immobilisme; ella, el progrés, l’evolució. Ell, el símbol de la submissió del servidor (el Servidor, en realitat) al Senyor; ella, el de la progressiva, inevitable emancipació dels servidors o servents. Ell, l’Upstairs, Downstairs convencional britànic; ella, de l’anivellament social que s’anava acostant.
Tot i que ella ho és, en darrera instància, només en una certa mesura, sense ésser-ne del tot conscient, gairebé a contracor. I és per això que quan deixa la casa on ha servit tants anys, se sent no ja desplaçada, sinó desconcertada —per no dir superada o inservible. Sent que ha perdut la seva raó d’ésser. O, si més no, la seva raó d’ésser que l’havia definida fins llavors: “No tinc cap idea de com ompliré útilment el que em resta de vida. […] El que em resta de vida és com una extensió buida al meu davant” (pàg. 64).
En síntesi, es tracta d’una obra molt recomanable que, segons el meu parer, només té un handicap, això sí un d’important: presentada com el diari del senyor Stevens, massa sovint costa molt creure que l’hagi pogut redactar ell. Fa la sensació que Ishiguro no hagi estat capaç d’adaptar la seva destresa narrativa a les necessitats de la forma que ha escollit; que hagi oblidat —o, més exactament, que hagi volgut oblidar, per pode lluir les seves dots— que si és Stevens qui escriu i no pas ell, el nivell de l’escriptura s’ha de rebaixar ineluctablement. D’altra manera, com succeeix en El que resta de dia, el que guanya de brillantor ho perd —i amb escreix— d’autenticitat, de versemblança.
Un handicap greu del qual possiblement la majoria dels lectors no se n’adonaran —a la inversa, potser l’agrairan i l’aplaudiran— però que un autor i artista com ell, que sap molt bé el que es duu entre mans, va haver de tenir molt i molt present, mentre l’escrivia. I que, per tant, que va decidir, conscientment obviar (o privilegiar).
dimarts, 31 d’octubre del mmxvii
Altres anàlisis literàries de Premis Nobel de literatura
♠ L’herba de les nits (L’herbe des nuits), Patrick Modiano.
♣ Estimada vida, Alice Munro.
♥ La pregària de Txernòbil, Svetlana Aleksiévitx.
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
