Més sovint que no convindria, lectors avesats a lidiar amb Proust, Joyce, Woolf, Borges o Faulkner senten una prevenció excessiva enfront dels llibres de pensament, i eviten les obres dels grans filòsofs com el dimoni l’aigua beneïda. Només sentir els noms de Kant, Hegel —per no parlar de Heidegger, Kierkegaard o Husserl— ja arronsen el nas, talment com si haguessin topat amb un abisme infranquejable. Situació, cal dir-ho, que es produeix de manera inversa amb lectors de filosofia, que consideren La recherche du temps perdu, Ulisses o El brogit i la fúria com un galimaties del tot indesxifrable.
Segurament una tal raó explica que, de tard en tard, aparegui un volum que provi d’establir un pont d’unió entre aquestes disciplines germanes que s’han anat distanciant. Va succeir ja fa uns anys amb El món de Sofia, de Jostein Gaarder, convertit en un inesperat èxit de vendes i s’ha repetit enguany a França amb una obra d’Antoine Compagnon que Blackie Books ha tingut el bon criteri de publicar: Quaranta nits amb Montaigne (Un été avec Montaigne), amb traducció del darrer Premi Ciutat de Barcelona, Jordi Martín Lloret.
La idea, sorgida en un programa de ràdio de France Inter, era parlar uns minuts cada dia de la setmana durant l’estiu dels Assaigs de Michel de la Montaigne, a fi d’anar familiaritzant el públic amb aquesta sublim creació, l’antiguitat i la llargària de la qual l’han convertida ben poc més que en una obra de culte —o el que és el mateix, en una d’aquelles de la què hom parla sovint, però que, precisament pel seu caràcter sagrat, (gairebé) ningú llegeix. Un plantejament al qual l’autor, tot i que entenia que “reduir Montaigne a uns quants passatges era totalment contrari a tot el que jo havia après, a totes les concepcions imperants en la meva època d’estudiant”, (pàg. 5), no va gosar sostreure’s.
És ben possible que els puristes més estrictes —els grans mandarins filosòfics i literaris, per dir-ho en termes de Simone de Beauvoir— no tan sols en siguin contraris, sinó que ho considerin una heretgia intolerable. I, encara que sigui en part, tenen raó (o en tindrien, si el món fos com ell fer-nos creure que és), atès que és obvi que seria molt més recomanable llegir els Assaigs complets que no pas conformar-se amb uns simples esbossos o pinzellades, que, per força, ha d’oferir una visió parcial de l’obra.
Tanmateix, si procurem tocar de peus a terra, si no ens fixem tant en allò que voldríem que fos sinó en el que és, haurem de reconèixer que entre les dues alternatives realment factibles, la de no llegir Montaigne i la de llegir-lo en petites píndoles, la menys desfavorable és aquesta segona. En primer lloc, perquè sempre se’n traurà algun coneixement, per menor que sigui; i en segon, i més important, perquè aquest primer contacte amb el pensament del gran assagista francès pot convertir-se en l’escà que permeti a alguns dels seus lectors afrontar el goig magnífic de la seva obra immortal.
Amb major raó si tenim en consideració que aquesta (presumpta) heretgia de Compagnon no es tan desassenyada com pot semblar d’entrada, ja que “Montaigne defensava una lectura versàtil, papallonejant, distreta; una lectura de caprici i de caça furtiva, que salta sense mètode d’un llibre a l’altre, que pren allò que li interessa allà on ho troba, sense preocupar-se gaire de les obres de les quals extreia fragments per guarnir el seu llibre”, (pàg. 56). O el que és el mateix, que fa la impressió que l’autor del Journal du voyage, si hagués d’escollir, seria més partidari dels drets imprescriptibles del lector que defensa Daniel Pennac a Comme un roman que no pas de la rigidesa prescriptiva dels mandarins literaris.
Convé, doncs, convidar a tots els amants de la lectura o l’estudi —“aquestes caceres espirituals de les quals a vegades ens pensem que tornem amb les mans buides, mentre que de fet les alegries s’han anat acumulant al llarg del camí”, (pàg. 133)— que de bell antuvi no es vegin amb cor de submergir-se de cop —i de cap— en les quasi dues mil pàgines del text sencer dels Essais (ja sigui en francès o, en el seu defecte, en l’esplèndida versió catalana de Vicent Alonso) a fer un tast de la seva obra en aquest volum.
Tan breu i llegidor que ben segur que deixarà a una part dels lectors i lectores amb la mel als llavis, amb les ganes de llegir-ne més. Amb la qual cosa el llibre haurà complert amb el seu objectiu primordial: trencar amb l’aura d’inaccessibilitat de les grans obres filosòfiques.
I llavors, potser a l’estiu, durant les vacances, amb temps suficient per endavant, descobriran per què tants i tants prohoms de la cultura han tingut aquest llibre cabdal com a obra de capçalera, a la tauleta de nit. Per quina raó, per exemple, un home tan poc donat a l’optimisme i a les lloances com Nietzsche, a les Consideracions intempestives, Schopenhauer com a historiador, no dubtés a afirmar: “que un home com Montaigne escrivís, veritablement augmenta l’alegria de viure en aquesta terra”, (pàg. 161).
diumenge, 9 de març del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.
