Quan el cel embogeix, Antoni Vidal Ferrando

Quan el cel embogeix, AdiA Edicions, Calonge, febrer del 2019

Lectures: 5

He posat les mans a la crònica

He dit —redit— i escrit —i reescrit— diverses vegades (i seguiré dient i escrivint-ho, sense defallir, car ho entenc no pas com una necessitat sinó com una obligació, com un deute indispensable, fins que tothom ho tingui clar i esdevingui una realitat incontestable) que Antoni Vidal Ferrando és un dels més grans escriptors en llengua catalana dels nostres temps; un d’aquells que, quan hagi passat el moment actual d’enlluernament per una modernitat mal entesa que pretén consagrar (falsos) ídols amb els peus (literaris) de fang, quedarà; restarà com un dels grans entre els grans.

Si algú en dubta, no ho pot tenir més fàcil: en tindrà (ben) bé prou acostant-se a la seva llibreria de guàrdia i comprant-hi El cicle d’Almandaia o Allà on crema l’herba. Llegint-los constatarà la seva enorme força literària, narrativa i poètica. O, potser, encara més fàcil, demanant la seva darrera novel·la, Quan el cel embogeix, AdiA Edicions, febrer del 2019, que li permetrà submergir-se en el seu món literari. De fet, més que en el seu món existencial, on la vida és literatura i, la literatura, vida. Perquè, per a l’autor de Santanyí, escriure és viure i, viure, escriure.

I per a ell, viure és reviure, recordar, rememorar; tornar enrere per conèixer —de fet, re-conèixer— el passat i així poder entendre, en la mesura que això sigui possible, el present; un viatge de (re)coneixement del món que és, alhora i indissolublement, un viatge de (re)coneixement personal, interior: el passat, personal i conjunt, individual i general, ens ha fet com som i, per tant, només podem aspirar a saber com —i, encara més, què— som si fem un esguard enrere; si maldem per esbrinar com hem arribat on som; com hem canviat i per què; què és el que ens ha fet canviar; què ens ha fet com —i el que— som.

No és pas casualitat, doncs —res no és casualitat en les creacions artístiques que es prenen seriosament a elles mateixes— que el primer paràgraf de la novel·la faci una mirada (d’ampla ressonància proustiana; només cal tenir present l’inici de La Recherche: “Longtemps, je me suis couché de bonne heure”) enrere i que, ensems, posi a la balança l’avui i l’ahir, el que era i ja no és, el que va ésser, el que havia estat: “La primera vegada que vaig anar en peregrinació a Illiers encara no es deia Illiers-Combray. Hi vaig tornar fa dos estius i, des d’aleshores, els geranis del parterre groguegen i no han deixat d’esllanguir-se. També s’ha mort el roser xinès que vàrem sembrar damunt la tomba del lloro” (pàg. 9).

Podem dir, sense por a equivocar-nos, que en aquest inici hi és tot. Que hi és, per descomptat, sense ésser-hi, sense ésser-hi explícitament. Que hi és, sense ésser-hi (del tot), ja que, a mesura que anem llegint, aquest paràgraf inicial es va il·luminant, es va fent més i més clar, més i més evident. Fins a fer-se, quan acabes de llegir la novel·la, del tot evident, tan clar que no podria ésser-ho més; tan clar que et sembla impossible que no n’haguessis pogut treure l’entrellat d’entrada.

Sense, però, que te’n puguis sentir responsable —i, encara menys, dolgut o penedit— perquè del que es tractava, precisament, era d’això: que el pòrtic t’acollís i et convidés a entrar, a avançar, de la mà del narrador, novel·la endins. I que, a mesura que t’hi endinses, a mesura que emprens el viatge narratiu que t’ofrena l’autor, vagis sentint-te més i més còmode, més familiaritzat; que entenguis que el viatge que et proposa no només és per a tu, sinó que només tu pots fer-lo: que t’estava esperant a tu per emprendre la travessia.

Una travessia on, descobrint la novel·la, descobrint tot allò que —apuntat ja a l’inici— la caracteritza (qui és el narrador?, què hi va anar a fer, a Illiers?, per què precisament a Illiers?, quins són, els geranis?, a quin parterre són?, per què groguegen?, per què van sembrar un roser xinès damunt d’una tomba d’un lloro?, per què s’ha mort?, quin paper hi juga, aquest lloro, en la novel·la?), descobriràs no tan sols una visió del món —aquest món tan “mal d’entendre: a cada embarcament, un laberint; a cada disjuntiva, un teòleg” (pàg. 9)— sinó que, al mateix temps, et descobriràs a tu mateix.

No cometré, és clar, la temeritat d’avançar cap de les respostes a les preguntes que acabo de fer, com tampoc avançaré cap altre detall de l’argument —fóra fer-li un més que flac favor a l’escriptor, en primer lloc, i als lectors i lectores, en segon—, atès que “[p]otser amb aquesta síntesi ja queda tot dit” (pàg. 15).

Em limitaré a dir-vos que si voleu assaborir com cal aquesta crònica impossible d’un temps, l’actual, que no permete les cròniques, que les bandeja per inabastable —“no hi quedarà exclosa la metàfora ni la fantasia ni la temeritat. Podrà transcórrer adesiara per cingles i cràters, per comes i congosts. Podrà transcórrer per aiguamolls i grutes, Evidentment, hi podran concórrer contradiccions” (pàg. 17)—, convé que tingueu (ben) presents dues consideracions.

En primer lloc, com si us embarquéssiu en una nau que no navega empesa per cap motor, sinó pel(s) vent(s) que li inflen les veles, llegiu amb calma i molta atenció, tastant i paladejant cada onada (com si fos l’última); tastant-la i retastant-la, tornant i retornant enrere cada vegada que us plagui, com ho fa el narrador, per degustar la travessia: convertiu-vos en el(s) vent(s) que inflen les veles del vostre navegar.

En segon, no caigueu en la temptació de confondre —com succeeix, erròniament, massa sovint amb el Marcel d’A la recherche du temps perdu— el narrador de la crònica amb l’autor, el narrador amb Antoni Vidal Ferrando: per més que la força vital, i l’autenticitat del narrador ens pugui dur a equívoc, per més que ens pugui costar déu i ajut concebre que sigui una creació literària o fictícia i no una persona de carn i ossos, qui us parla és el narrador; l’autor, com a bon pare, és acompanyar-lo, agombolar-lo, i assegurar-se que digui el que el narrador, i només ell, pot dir; assegurar-se, doncs, que no sigui el narrador qui parla per (i en lloc) d’ell, sinó que és ell qui parla (literàriament) pel narrador; convertit en el narrador.

divendres, 21 de febrer del mmxx

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons