Durant els anys en que CiU fou al capdavant del Govern una de les crítiques que rebia més sovint per part de l’oposició era l’excessiu relleu i representació que es conferia a Unió Democràtica, en relació al seu teòric pes específic dins de la coalició. Els socialistes sobretot, consideraven que estava sobrerepresentada i gaudia d’unes quotes de poder superiors a les que li haurien de correspondre. Fins i tot s’havien sentit veus que donaven per suposada la hipòtesi que Unió obtindria un nombre de diputats quasi simbòlic si decidís presentar-se per separat a les eleccions.
En aquells temps, el PSC argüia precisament que un dels punts forts que el postulaven com a clara alternativa de govern era la seva solidesa i cohesió com a partit, en contraposició a la coalició de CiU, que presentaven com una mena de matrimoni de conveniència que mai deixaria d’estar afeblit per les seves dissensions i lluites internes. Potser convé recordar-ho ara, quan les aigües que semblen baixar tèrboles no són les del principal partit de l’oposició, sinó la del mateix Govern que llavors era oposició.
Quan Ernest Maragall —aquest gran visionari que considera que totes les famílies catalanes es poden permetre una setmana blanca a la neu— declara un dia que Catalunya “està fatigada” i “no recolzarà nous experiments ni artefactes inestables”. Quan al cap de poc publica un article assegurant que “El govern de José Montilla (…) fa temps que renuncià a encarnar un projecte integral de país amb pretensió de ser entès i acceptat com a tal”. Quan es creu obligat a presentar la seva dimissió. Quan el dilluns es reuneix amb l’executiva del seu partit i explica que “si cal” està disposat a aclarir les seves paraules de la darrera setmana, com si no hagués dit el que havia dit ni escrit el que havia escrit… Quan els seus companys d’executiva, sàviament, prefereixen que no s’expliqui— de fet, que no digui res més— i donen l’incident per clos…
Els que creien que l’oasi català no existia s’erraven: existia i segueix existint… reencarnat en el PSC! Un oasi català socialista on ningú no té dret a remoure les seves tranquil·les i plàcides aigües… On els problemes no són més que miratges.
Així, d’un dia per l’altre, mercès a la màgica batuta montillana, el PSC esdevé de nou una formació política cohesionada i sense fissures internes. Un partit model, perfecte i immutable, la política nacional del qual el Conseller d’Educació no va pretendre posar en entredit. Com tampoc no era aquesta la intenció del d’Economia i Finances, Antoni Castells, quan declarà que no es podia negar “el debat lliure i la realitat”. Ni, menys encara, el de la Consellera de Justícia, Montserrat Tura, quan va creure necessari reclamar el respecte “a la pluralitat” dins del seu partit…
Analitzant-ho tot plegat amb un xic de fredor i objectivitat, només a un eixelebrat se li acudiria diagnosticar que el gran debat polític actual no se centra en la fortalesa de la coalició de CiU, sinó en saber si hi ha dos partits socialistes col·ligats al nostre país (un de base nacional catalana i un altre de base nacional espanyola) formant una coalició no reconeguda anomenada Partit Socialista de Catalunya…
Tan sols algun derrotista s’arriscaria a assegurar que la qüestió de fons segueix oberta. Oberta i ben oberta. Que el PSC divergeix cada dia més entre dos models: entre l’herència d’arrel catalana de Pallach o l’autonomista o regionalista de Montilla. O el que és el mateix, si vol ésser el partit socialista de Catalunya o bé —seguint l’exemple hispanocentrista de Ràdio 4— si prefereix esdevenir el partit socialista a Catalunya?
dimecres, 17 de febrer del mmx
Xavier Serrahima 201o
|
Comparteix
|
Publicat al Diari Maresme, el 18 de febrer del 2o1o
