Tant els polítics espanyols com les associacions de jutges s’han afanyat a criticar les declaracions de Carod Rovira on reclamava que la manifestació a favor de l’Estatut de Catalunya — contra el qual, recordem-ho, tant ell com el seu partit van votar en contra— calia fer-la abans que el Tribunal Constitucional dictés la sentència sobre la llei de lleis catalana.
L’Associació de Jutges Francisco de Vitoria ha indicat que les declaracions del Vicepresident són “impresentables”, ja que “no és acceptable” cap tipus de pressió contra un òrgan de justícia. Per la seva banda, l’Associació Professional de la Magistratura ha afirmat que les intencions d’ERC són d’ una “irresponsabilitat institucional insuperable”. L’APM ha recordat que els polítics també estan sotmesos a la Constitució, de manera que “han de deixar fer al TC el seu treball amb independència i sense pressions”.
Com era d’esperar, també el PP, en declaracions d’Ana Mato, ha acusat Esquerra de “violentar” el Constitucional, en voler-lo “condicionar”. Igualment el vicepresident tercer espanyol, Manuel Chaves, ha considerat “intolerable” que “algun partit polític”, pretengui pressionar “a un tribunal que és la cúpula del sistema constitucional”.
Tots aquells que creiem en la bondat de la democràcia, no podem més que recolzar-los de manera incondicional, reconeixent que tenen tota la raó! La clau de volta de qualsevol estructura estatal, ja no només jurídica, sinó política i social, és la independència absoluta del Poder Judicial. Tan fonamental com ho és, des de la ja llunyana època de Montesquieu, la més estricta separació dels tres poders bàsics: el legislatiu, l’executiu i el judicial. La més mínima vulneració d’aquests principi suposa posar en perill l’estabilitat del sistema democràtic.
Resulta inqüestionable que tractar de pressionar o de condicionar l’actuació judicial és “irresponsable”, “impresentable” i “intolerable”. Amb major raó quan la pressió s’exerceix precisament sobre el tribunal que té com a funció garantir que les lleis compleixin i respectin els principis constitucionals. Qualsevol intromissió, qualsevol intent d’alterar la independència del Tribunal Constitucional no tan sols és inadmissible, sinó que suposa un símptoma de fragilitat que posa en perill l’estructura sencera del Poder Judicial.
I qui més legitimat —legalment, política i moral— que els dos grans partits espanyols, PSOE i PP, per a criticar aquells que gosen pretendre alterar l’asèptica i incontaminada justícia espanyola? Qui millor que ells, que han mostrat des de la seva creació el més sagrat, quasi venerat, i indiscutible respecte pel Tribunal Constitucional! I més des del moment en que fou impugnat l’Estatut! Qui millor que ells per a donar als altres lliçons de savoir faire, d’ètica i de legalitat?
Ells mai no han tractat de condicionar ni d’adaptar el Tribunal Constitucional a les seves necessitats particulars… Mai no han “violentat” l’esperit de la llei que regula la designació dels seus membres, fent un abús fraudulent de les majories parlamentàries, per a imposar els seus candidats… Mai no s’han plantejat pactar entre ells per repartir-se a parts iguals les designacions, impedint que els partits minoritaris o perifèrics, hi poguessin dir la seva…
Si ho haguessin fet, podríem acusar-los de demagògics, d’hipòcrites o exigir la immediata dissolució de l’Alt Tribunal…
Com ho podríem reclamar en el cas, purament imaginari, que tant el PP com el PSOE haguessin “violentat” de nou la llei recusant alguns dels membres del Tribunal, amb l’única finalitat d’evitar que els magistrats que no eren afins a les seves idees poguessin participar en les deliberacions sobre l’Estatut! Possibilitat, aquesta, que hauria desvirtuat completament la resolució final. Però, és clar, com se li podria acudir, per posar un exemple a l’atzar, al PP recusar a Pérez Tremps o al PSOE a algun altre magistrat?
Què potser va plantejar-se el Partit Popular, davant d’un cas similar —com el de la Llei de l’avortament, per a posar de nou un exemple inversemblant— ésser tan “irresponsable”o “impresentable” com per a convocar una manifestació de protesta abans de la resolució del Constitucional?
Òbviament, els partits espanyols mai no ho farien… En un estat tan escrupolosament respectuós amb la independència judicial com l’espanyol, cap polític de primera magnitud gosaria provar de pressionar o condicionar una resolució del Tribunal Constitucional sense presentar immediatament la seva dimissió irrevocable!
divendres, 21 d’agost del 2009
© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat
|
Comparteix
|
Publicat a Tribuna.cat, el 24 d’agost
