A qualsevol apassionat per la literatura, creuar el llindar de l’Ateneu Barcelonès li comporta una reminiscència proustiana que el trasllada immediatament a “la penya […] per antonomàsia” de Josep Pla, la del doctor Borralleras. Si, al damunt, l’objectiu de la visita és la presentació d’un altre dels noms insignes de les nostres lletres, l’emoció, la sensibilitat i l’interès estan garantits.
En una més que càlida Sala Verdaguer, progressivament atapeïda, se celebra la conferència “Joan Sales, el poeta soldat”. Amb la puntual impuntualitat consubstancial a la mediterrània, pren la paraula Maria Bohigas, l’entusiasme editor de la qual es mescla a parts iguals amb la seva estimació —i, per què no dir-ho, orgull (justificat)— de neta: “Tenim l’ocasió de presentar aquest llibre que acaba, literalment, de sortit d’impremta i que està transitant cap a les llibreries mentre nosaltres parlem. El centenari Joan Sales ha tingut la gran virtut de permetre a un públic molt divers, que pot portar-se 40 anys, que pot provenir d’horitzons geogràfics completament diferents, trobar una porta per entrar en la seva obra. Gràcies a això és possible reeditar la seva poesia, que és la seva obra més desconeguda. D. Sam Abrams, aquí a la meva esquerra, ha estat qui ha reclamat, amb major insistència i tenacitat, la necessitat de recuperar la seva poesia. Serà ell qui iniciarà aquest insòlit duet-duel entre la literatura i la història militar.”
El reconegut crític i poeta enceta el seu torn posant, com és habitual, les cartes damunt la taula: “Viatge d’un moribund és un llibre excel·lent sobre el qual, com deia en Nabokov, en tinc opinions contundents. Avui és un dia important, perquè recuperem, 60 anys després, un gran llibre de la poesia catalana i de l’obra de Joan Sales.”
Una recuperació, explica, que ha estat possible perquè la nostra societat ha esdevingut “més oberta i més plural que fa vint anys”, per la qual cosa “a l’hora de llegir ara hi té cabuda el senyor Sales”. Després d’introduir una nota d’humor que fa referència al seu company de taula —“Tenim la sort que la seva néta Maria Bohigas ens separa als lírics dels militars”— i que, en fer-lo riure, permet que la sintonia amb el públic sigui encara més perfecta, destaca que és important acabar amb una vella fal·làcia, aquella que afirma que “Sales havia escrit relativament poc, com si gairebé fos únicament l’autor d’Incerta Glòria. Fou molt més, i molt més polivalent. Només cal dir que, com ens ha fet saber no fa pas gaire la Montserrat Casals, la seva obra epistolar suma, ella sola, unes 18.000 pàgines. Si a això hi afegim el poeta, el dramaturg, el crític, el traductor, l’adaptador…”.
I dins d’aquesta polivalència, remarca, la poesia hi ocupava un paper central, que “és present al llarg de tota la seva vida”, com ho demostra que considerés Les Fleurs du mal de Baudelaire com un “cinquè Evangeli”, que el títol d’Incerta Glòria sigui “una cita de Shakespeare” i que “molts dels seus passatges demanin ésser llegits en veu alta, ja que són prosa poètica”. “Aniria més enllà, diria que és un novel·lista poètic, com ho eren molts dels autors de prosa que traduí, com Mauriac o Kazantzakis.”
Tristament, la seva obra poètica, no tan sols poc coneguda, sinó absent en les antologies habituals, entre d’altres raons, perquè —“em sap greu per la Maria aquí present”— ell mateix se’n donava una mica de menys i perquè el seu caràcter “solitari, independent, radical” el foragitava del grup que dominava el món cultural dels 60 i del 70.
Amb ardor emfatitza Abrams que Viatge d’un moribund, a banda d’ésser “un llibre excel·lent en tots els nivells”, “és el pròleg a Incerta Glòria”, de manera que aquesta novel·la cabdal de la nostra literatura “no es pot acabar d’entendre si no s’ha passat abans per aquest llibre de poesia”.
Segons el seu parer, el valor del tot incontrovertible de Viatge d’un moribund, que la situa al costat d’altres de primeríssima fila, prové del fet que és “Una poesia fonda i autèntica, magníficament ben construïda. Sovint pensem que la poesia és tan sols una acumulació de peces independents, però els grans poetes saben crear poemes d’un en un i, després, col·locar-los en una estructura que sobrepassa els poemes individuals”. “I això —prossegueix— és exactament el que fa en Joan Sales”, crear conscienciosament un llibre que “aspira a una certa mesura de totalitat, a base de coordinar contraris, seguint molt en això el mestre Baudelaire. El seu poemari abasta el bé i el mal, la bellesa i la lletjor, la guerra i la pau, el materialisme i la fe, el món interior i la realitat exterior…”.
Amb el gran avantatge afegit, que únicament assoleixen les obres líriques realment grans, aquelles que estan destinades a romandre i a esdevenir una fita ineludible, que fons i forma s’incardinen tan inextricablement que semblen haver nascut aparellades: “És un llibre d’una gran excel·lència artística, que comença d’una manera potser discreta i va guanyant en pes i intensitat a nivell de llengua, de ritme, versificació, divisió estròfica, sintaxi, metàfores”.
La passió i el convenciment íntim que mostra D. Sam Abrams per l’obra poètica de Joan Sales és tan colossal que hom té la sensació que, si d’ell depengués, no deixaria mai de referir-s’hi i lloar-la, atès que mai no en seria prou. És per això que els seus mots finals, rebuts amb un fervorós aplaudiment, més que no pas com un comiat, cal entendre’ls com un convit a prosseguir en una altra ocasió —com més propera millor: “En definitiva, aquesta reedició esplèndida, tindrà un impacte, ja que estem canviant la visió de l’obra de Joan Sales i, en el fons, estem canviant tota una pàgina de la història literària del nostre país”.
En prendre el seu relleu Francesc Xavier Hernàndez, historiador i catedràtic de Didàctica de les ciències socials de la UB, considera que, abans de res, el que cal és advertir “que jo sigui aquí és una imprudència per part meva, ja que la història militar és políticament incorrecta. I més en els països vençuts com el nostre, que no tenen història, i encara menys militar”.
A continuació, assenyala que Joan Sales no tan sols és una figura cabdal en la literatura catalana del segle XX, sinó que “ajuda va entendre, o potser a no entendre, la nostra història”. Principalment perquè, com amb tanta escaiença assenyala el títol de l’acte, “és un soldat. Un soldat al servei de Catalunya. Per a ell, la guerra no acaba mai”. Raó per la qual, quan la fi del conflicte convencional l’obliga a deixar unes armes, “en pren d’altres”, sempre amb l’objectiu de llegar a les noves generacions “tota la potencialitat” de la “importantíssima batalla cultural”.
Consideració que no pot estar més d’acord amb allò que, pel que fa referència a l’obra de Sales com a editor, adaptador i transcriptor, analitza Marta Pasqual en el seu recent Joan Sales, la ploma contra el silenci. Encara més quan l’historiador afegeix que l’obra de l’escriptor, “voreja alguns dels abismes de la nostra història” i “ajuda a entendre quan explica…, i també quan no explica. Els seus silencis també ajuden a entendre el que passa”.
És per això que entén que cal explicar en detall el que es produí en aquell context històric concret, el de la República espanyola, on “es forma la seva persona”, sobretot en “un dels moments abissals de la nostra història, que està molt present al final d’Incerta glòria”: el 19 de juliol del 1936. Aquell dia, quan l’exèrcit espanyol es revolta, “la decisió de Vicenç Guarner, que col·loca la Guàrdia d’Assalt a les 5 de la matinada”, permet que sigui “derrotat per les forces d’ordre públic”, per la qual cosa quan “quan surten els revolucionaris al carrer, a les 8, l’exèrcit ja està vençut”. Tot i que Guarner no aconsegueix “controlar la distribució de les armes”, que passaran en gran mesura a mans de comunistes i anarquistes. Situació que Joan Sales, al contrari de tants d’altres, “explica amb total sinceritat”, exposant els excessos de totes dues parts.
Amb tot, continua Hernàndez, és bo tenir present que, per més que “aquest període s’ha presentat sempre com a molt caòtic”, no ho devia ésser tant si tenim en compte que “en molts pocs dies de Barcelona surten columnes de milicians antifeixistes que paren el cop a Aragó, impedeixen que la guarnició de Saragossa s’uneixi a la de Navarra i caigui sobre Madrid, aconseguint una moratòria” essencial per al futur desenvolupament de la guerra.
És a causa d’aquestes oposicions irreconciliables, que s’aniran agreujant encara més al llarg de la postguerra, que el conferenciant es pregunta: “què havia de fer o escriure Joan Sales, als anys 50, davant de tot aquell panorama?”. Raó que li permet asseverar que, des del punt de vista històric, encara avui en dia Sales “és un iceberg”, del qual “només en coneixem una novena part de tot el que representa, però sens dubte en els proper anys tindrem la sort que la seva obra vagi emergent per a il·luminar-nos des del passat per a encarar millor el nostre futur”.
El problema, per a la mentalitat espanyola, és que quan, tres mesos després, el 24 d’octubre, “les Milícies Antifeixistes són dissoltes i es crea l’exèrcit popular de Catalunya” el nostre país assoleix “el màxim d’estructures estatals” que ha tingut mai, la qual cosa espanta als espanyols, i els duu a dissoldre, el maig del 37, l’exèrcit català. Principalment, perquè tenen clar que “la màxima representació de l’estructura d’un estat és l’exèrcit”. Com a directa conseqüència, el Govern català pràcticament desapareix i s’enquisten les confrontacions entre les diverses forces polítiques del Principat.
Conclosa la seva més que interessant exposició, que és premiada amb un aplaudiment tan calorós com la precedent de D. Sam Abrams, alguns dels assistents aprofiten per a dir-hi la seva o aclarir els seus dubtes, en un fantàstic clima de cordialitat que afavoreix el lliure intercanvi de parers i l’aprofundiment dels coneixements exposats.
Quan la sala resta gairebé nua, mig a les fosques, i ocupada tan sols pels tres membres de la taula, conversant amicalment, en girar el cap a l’esquerra, em fa la sensació d’haver entrellucat, talment un miratge fugaç, efímer, mig esvaït, la figura familiar de Josep Pla, assaborint, amb el seu somriure mig escèptic i mig bonhomiós de sempre, aquella tan avinent reivindicació d’un grafòman tan empedreït com ell. Fins i tot m’ha semblat que desava a la butxaca del seu abric un esgrogueït quadern on devia haver-hi apuntat les seves notes. Vés a saber si encara ens sorprendrà amb un Homenot…
Publicat pel Núvol, el dijous, 24 de gener del mmxiii
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
