Pere Calders, veritat oculta, Agustí Pons
Quan hom se submergeix en el món de la literatura —i de les arts en general— no es pot deixar de sorprendre pel reconeixement tardà, o més que tardà, que han obtingut alguns autors que ara per ara es consideren de primera categoria.
Els dos grans casos paradigmàtics, coneguts gairebé per tothom són els de Franz Kafka i Vicent Van Gogh, en literatura i pintura respectivament. Ambdós no obtingueren en vida no ja l’èxit que bé haurien merescut, sinó tampoc un reconeixement artístic o creatiu mínimament acceptable. Tots dos moriren sense saber què la posteritat valoraria fortament la seva obra.
Com que el nostre és un país petit —que, no em puc estar de comentar-ho, alguns encara voldrien enxiquir més…— els exemples de descobriment tardà d’artistes i d’escriptors sempre són més modestos. Entra d’altres raons, pel fet de conrear una llengua minoritària i minoritzada, closa dins les nostres fronteres interiors.
Llengua i reconeixement
Què hauria succeït, podríem demanar-nos, si Kafka hagués escrit en txec en comptes de fer-ho en alemany? Hauria estat conegut i reconegut més enllà de la seva pàtria? Hauria esdevingut un dels grans genis de la literatura del segle XX?
Segons el parer de Milan Kundera, un compatriota seu que pot parlar-ne amb propietat, difícilment haguera sortit de la seva pàtria xica. Ho explica prou bé en un dels capítols d’El teló, que comentàvem no pas gaire temps enrere.
Amb tot, des de la nostra perspectiva d’ara —més encara per tots aquells que vam estudiar quan ja havia assolit la categoria d’autors de lectura obligatòria als instituts— no ens pot deixar de meravellar que l’autor d’Invasió subtil i altres contes, considerat quasi sense discussió com un dels dos o tres millors narradors catalans del segle XX, no comencés a obtenir un reconeixement públic general fins l’any 1978, quan ja li hauria arribat l’edat de jubilar-se, si hagués dut a terme qualsevol altra professió!
Pere Calders, veritat oculta
Aquest detall i molts d’altres ens l’ofereix l’esplèndida biografia Pere Calders, veritat oculta, d’Agustí Pons, Edicions 62, 1998. Una biografia escrita per aquest periodista i escriptor amb l’evident voluntat de convertir-la en definitiva. No es pot assegurar que ho hagi aconseguit, car resta encara molt camp per estudiar la vida primerenca de Calders, però si que ha suposat una aportació de primera línia i de gran envergadura (ocupa 396 pàgines) pel que fa al coneixement i estudi del genial contista barceloní. Sigui quin sigui el nivell de veracitat que hagi assolit Pons, no hi ha dubte que resultarà impossible referir-se a Calders sense tenir present aquesta magna obra.
Com tot bon biògraf, el periodista s’endinsa no tan sols en la vida de l’escriptor, sinó en les seves arrels familiars, en allò que en podríem dir el substrat històric genealògic. Seguint les teories freudianes, per entendre una persona cal establir d’entrada les seves arrels familiars i estudiar amb tanta minuciositat com siguin possible la seva infància. Aquella infància que, per bé o per mal, tant determina la persona que n’acabarà resultant.
Una infància que, en el cas de Calders, podem considerar que fou més aviat curta. L’adolescent i l’escriptor es troben i es fonen ben aviat en una sola i indissoluble persona: alguns dels contes del Primer Arlequí sorgiren d’un treballs escolars que realitzà a l’Escola Mossèn Cinto als 14 anys…! Per tant, si bé es cert que el públic el descobrí tardanament, el que és indubtable és que la seva vocació per l’escriptura no podia ésser més primerenca. Una vocació ja centrada, de ben jove, en el conte. I, més en concret, en el conte curt.
Descobriments
Entenc que no seria just descobrint aquí algunes de les nombroses i interessants vivències i anècdotes que hi ha recollit Agustí Pons —atès que suposaria abusar, sense cap esforç ni cap risc per part meva, del munt d’hores que el biògraf va dedicar a la investigació i a la redacció d’aquesta obra— tot i que algunes d’elles són en veritat impagables.
Per exemple, la premonitòria frase que li digué a la que havia d’ésser la seva dona quan tot just tots dos eren infants. Per conèixer-les, no cal més que fer-se amb el volum —segons es cregui convenient, adquirint-la o demanant-la a la biblioteca— i assaborir-les a poc a poc. Potser no es tracta tant de la “veritat oculta” de Calders, però ben segur que sí de la seva “realitat inconeguda”!.
Per acabar, transcric el comentari de Pons sobre el discurs que féu Calders en ésser investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma, ben característic d’una manera d’entendre l’escriptura i el país:
«La decisió dels escriptors que han acordat, des dels inicis de la seva vocació, escriure en català “és una decisió que no es basa únicament en el desig de fer una carrera literària, sinó que hi compta, de bon principi, la fidelitat a unes determinades conviccions”. (…) Calders creu que “els nostres escriptors en català poden vanar-se d’haver contribuït a la salvaguarda d’una llengua maltractada”, que és una manera elegant i educada de subratllar que algunes actituds estentòriament compromeses amb idees de salvació universal amaguen una manca deliberada de compromís amb allò que tenen més a prop i que, sovint, exigeix més renúncies, com ara la llengua.»
diumenge, 4 de juny del mmx
© Xavier Serrahima 2010
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
