Passats singulars. El «jo» en l’escriptura de la història, Enzo Traverso, Editorial Afers, Catarroja, 2021

Lectures: 6

Passats singulars. El «jo» en l’escriptura de la història, Enzo Traverso

Que el jo mai no amagui el nosaltres

És bastant —si més no, prou— probable que siguin molts els que, en trobar-se damunt el taulell de la seva llibreria de guàrdia Passats singulars. El «jo» en l’escriptura de la història (Passés singuliers. Le «je» dans l’écriture de l’histoire), d’Enzo Traverso, traducció de Gustau Muñoz, Editorial Afers, Catarroja, 2021, es puguin demanar: «Quin interès puc tenir jo en llegir un assaig històric? I, encara menys, un que sembla que sigui tan concret o especialitzat com aquest?».

Tractaré, per descomptat, de donar les (meves) raons al llarg d’aquesta anàlisi, però, d’entrada, com a convit a la lectura, avanço el que em sembla que és el motiu principal: perquè aquesta obra, sense deixar de parlar d’història i d’histografia, parla, també, i al mateix temps, d’un dels problemes cabdals del nostre temps. En parla tot reflexionant-hi i fent-nos reflexionar. Fent-nos reflexionar sobre el nostre temps i, el que és més important, sobre nosaltres mateixos.

Perquè és un llibre que es planteja si l’excés del cultiu del «jo» que ha caracteritzat —en tots els àmbits, no únicament en l’històric o historiogràfic, que no en són més que un dels seus múltiples reflexos— la segona dècada del segle XX i que cada vegada caracteritza més i més aquesta segona dècada (“la dimensió subjectiva implícita en la recerca històrica […] és molt […] freqüent a hores d’ara i d’ençà de vint anys”, p. 57) no suposa un risc molt major del que no podem imaginar, un risc majúscul que no ens podem permetre ignorar de cap manera. Si suposa un risc que ho acabi desvirtuant tot.

Que ho acabi desvirtuant —i el que és més important, pervertint, devaluant— tot, perquè el que pot semblar en principi afectar únicament a la manera com hem de mirar les coses, determini, també, quines són les coses que mirem; què és el que mirem o deixem de mirar; el que estudiem o deixem d’estudiar. Perquè, ho reconeguem o no, la perspectiva amb la què decidim mirar les coses acaba implicant, més aviat o més tard, quines són les coses que mirem. I, des del «jo», el «nosaltres» s’esvaeix. S’esvaeix, en primer lloc, per finalitzar desapareixent, amb el pas del temps.

Tal com l’autor ens explica al seu “Prefaci per a l’edició catalana”, justificat pel fet que indica que “podria dir, fins i tot, que el País Valencià es troba a l’origen d’aquest llibre” (p. 9), si va escriure el llibre és perquè considera que “és interessant de preguntar-se què mou avui tant historiadors a explicar la seva experiència vital, les seues emocions i els detalls més anodins de la seua vida quotidiana en obres que tenen la pretensió d’entendre el passat” (p. 12).

Un qüestionament que, com anirem comprovant a mesura que anem llegint, el durà a superar els límits de l’especialitat que està tractant (la història) per endinsar-se en la generalitat, en la seva relació amb d’altres disciplines. En primer lloc, en d’altres gèneres més o menys afins, com són les biografies, les memòries i els dietaris o diaris, per passar a la literatura —on l’agudesa del seu talent analític i comparatiu queda més que patent— i acabar en una visió general, holística o social.

Ens ho adverteix, ja, a la introducció. El seu objectiu no és quedar-se (només) en l’especialitat històrica i historiogràfica, sinó, partint d’ella, anar més enllà, analitzant “el nou lloc que ocupa la subjectivitat en les nostres cultures i per extensió en una esfera pública reïficada” (p. 16).

Amb tot, és clar, la base, l’arrel i l’impuls de l’estudi prové de la història. De la necessitat d’estudiar i avaluar quines són les implicacions que suposa aquesta nova manera d’enfocar la disciplina. Una manera que defineix, amb molt d’encert, com a “Egohistòria” o exploració narcisística: “A l’igual que el narcisisme literari, el narcisisme dels historiadors ha de ser objecte de crítica” (p. 24).

Analitzar-ho —hi pot haver res de més contraproduent que (provar de) tractar la subjectivitat subjectivament?— de la manera més clara, neta i objectiva possible, evitant la temptació que precisament es critica, que és la d’esdevenir, com fan alguns historiadors (i escriptors) actuals, jutge i part al mateix temps.

Posant, necessàriament, damunt la taula, doncs, tant els punts factors negatius —“l’objectiu de l’historiador és comprendre el que s’ha esdevingut, no mostrar fins a quin punt la descoberta del passat afecta o l’ajuda a sondejar les profunditats de la seua ànima” (p. 28)— com els positius: “no es pot passar per alt el fet que la intervenció de l’historiador, com a narrador, en la història que mira d’explicar esberla les formes convencionals del discurs històric, perquè convida el lector a penetrar al seu taller i confereix al seu text alhora un caràcter autoreflexiu i d’acció” (p. 80).

Per poder arribar, així, a alguna conclusió, atès que objectivitat no vol dir —ni ha de voler dir— equidistància: “aquest tipus d’enfocament [egohistòric] comporta el risc, gens menyspreable de substituir la raó per les emocions” (p. 98). O el que és el mateix, es corre el risc que la veu de l’intel·lectual, “en comptes […] d’analitzar amb ull crític […] esdev[ingui] un soroll de fons, com aquesta música que es fa servir per crear ambient en els grans magatzems” (Íd.). O el que és el mateix, que es “neutralitz[i] el pensament crític” (Íd.).

La qual cosa suposa un gran perill, atès que la història és —i, el que és més important, ha d’ésser, ha de seguir essent— “un discurs crític sobre el passat” (p. 135). Ho ha d’ésser per se, però, sobretot, perquè “una de les tasques de l’operació historiogràfica consisteix, encara, a establir la diferència entre el que és ver i el que és fals” (p. 137).

De l’operació historiogràfica i, en general, de qualsevol altra, tant de tipus científic, social com intel·lectual. Perquè, com avançava al començament, afortunadament, aquest assaig va més enllà de l’estricta disciplina històrica, i analitza una situació —la de la preeminència de la subjectivitat; la de l’entronització del «jo»— que és molt més important i decisiva del que sembla, perquè no és en absolut inofensiva o innòcua.

En primer lloc, perquè “l’expansió del mi mateix implica per força una retracció del nosaltres” (p. 161) i, en segon i encara més important, perquè és una manifestació més “[d’]una època que amenaça de neutralitzar l’esperit crític” (p. 165).

I una època sense esperit crític, en el camp històric i en qualsevol altre, una època que, a través de conceptes presentats com a tètricament objectius, com els de l’individualisme i l’egocentrisme, es fomenta no tan solc l’aïllament i la dessocialització sinó, encara molt pitjor i molt més greu, la jivarització o la lil·liputització del pensament i de la reflexió, és tan perillosa, ens acosta tant i tant a la inanitat, a l’extinció del que ens caracteritza com a éssers humans, que qualsevol advertència, provingui d’on provingui no tan sols és molt benvinguda sinó, per damunt de tot, necessària.

Passats singulars. El «jo» en l’escriptura de la història, doncs, és una llibre que, a més a més de convidar-nos a llegir i a rellegir —a submergir-nos el munt d’obres que cita i comenta—, ens ajuda (i incita) “a agusar i a desplaçar el[s nostres] esguard[s], a desenvolupar l[es nostres] reflexi[ons]” (p. 13).

diumenge, 13 de juny del mmxxi

© Xavier Serrahima 2021
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499