Parlem de literatura catalana actual?
Parlar de literatura catalana actual a casa nostra acostuma a suposar un risc. Almenys, un cert risc. Vull dir, és clar, parlar-ne sense pèls a la llengua. O el que és el mateix: no dient —més aviat, repetint— el que diu tothom i arreu; el que algú ha dit i els fidels seguidors s’encarreguen d’anar predicant.
Si tractes de posar el cascavell al gat, si goses dir-hi la teva, si optes per no seguir el corrent correcte, el més probable és que siguis tu mateix qui acabi escaldat i ben escaldat; és molt probable que siguis a qui li toqui el rebre, per posar-te on ningú no et demana; allí on hi tens més a perdre que no pas a guanyar.
El darrer a fer-ho ha estat en Pere Antoni Pons, al Diari Ara, com a reacció als escrits de Jordi Llovet i de Jordi Garcia, tots dos a El País, escrits que, al seu torn, van ser motivats per l’article que va iniciar el (sempre benvingut) debat, publicat per Maria Àngels Cabré a la seva pàgina de Facebook.
M’hi convido
Per més que ningú no m’hi hagi convidat —si haig d’esperar que m’hi convidin, potser ja no quedaran ni gats ni cascavells…— em sento cridat a dir-hi la meva.
La diré no pas perquè pretengui veure-hi més clar que cap d’ells, ni perquè tingui la intenció de corregir el que ells han escrit, sinó, simplement, perquè entenc que un debat d’aquesta mena no tan sols és d’allò més interessant sinó que és d’allò més necessari.
D’allò més necessari —gairebé urgent— perquè no hi ha res més perillós que les versions úniques, que l’unanimisme limitador. Que creure indiscutible o establert definitivament el que mai no pot ser indiscutible ni definitiu: les opinions o, més aviat, les valoracions sobre creacions artístiques, el(s) judici(s) sobre art, sobre les arts.
Deixem al Cèsar el que és del Cèsar
Com entenc que és potser no necessari, però sí molt convenient, separar aquest debat de consideracions ideològiques o nacionalistes.
L’estat de la qüestió que va posar sobre la taula Maria Àngels Cabré és prou important, per no dir, decisiva, com per no barrejar naps i cols.
És per això que el Llovet que m’interessa, i força, el que em du a reflexionar, és el que assenyala que “els problemes de la qualitat intrínseca de la literatura afecten gairebé tots els països d’Occident, espai en què la literatura es ven amb els mateixos procediments que l’aigua mineral: propaganda, mercadotècnia”; no pas aquell que, perdent el rumb, dóna la culpa del, segons el seu parer, pobre estat de la literatura catalana actual al fet que visquem “en un país endogàmic, damunt impregnat de la gran fantasia de l’independentisme”.
De la mateixa manera, el Pons que m’interessa i em motiva més és, també, és el que opina que “la literatura catalana actual passa per un bon moment”, que “té autors i autores […] [que] fan obres bones o notables o excel·lents (també mediocres o horripilants) en tots els gèneres”; per contra m’interessa menys quan assenyala que les visions “esbiaixades” de Llovet i de Garcia es deuen a la seva condició “d’intel·lectuals nacionalistes espanyols”.
Tot i que, em cal dir-ho, també, em fa la sensació que la de Pons ha estat una reacció puntual a l’escrit de Llovet, mentre que aquest darrer es deixa influir més habitualment del que no seria desitjable per la seva posició / visió ideològica nacional.
On som?
El que compta, doncs, el que hauria de comptar, és saber on som; és provar d’establir, fent ús de criteris analítics, on som; en quin lloc —més exactament, en quin no-lloc; en quin impàs— es troba la literatura catalana actual.
Un lloc o un moment que crec que posa perfectament en evidencia Garcia en el seu escrit, quan estableix una llista, adjectivada, d’un “bon feix d’autors i llibres que podrien fer-[n]os passar una estona trepidant de bona lectura literària”.
Dic “una llista” —i hauria pogut dit, “la llista”— i no pas “la seva llista” perquè no fa més que posar novament de manifest la versió unitarista regnant: amb la possible excepció d’un parell de noms, cita tots els noms que cal citar.
La llista
Tots. Sense descuidar-se’n cap. I, el que encara és més simptomàtic, sense afegir-ne cap de collita pròpia. Mantenint-se fidel, doncs, a les consignes del que dicta el mandarinatge oficial; al cànon oficial que cal defensar i mantenir sempre i arreu, indefalliblement, acríticament, si no es vol prendre mal.
Els autors i les autores de primera categoria de la literatura catalana actual són aquests i aquestes i només aquests i aquestes. Dir qualsevol altra cosa és heretgia.
Una heretgia no tan sols imperdonable, sinó imperdonada: si se t’acudeix no ja negar-la, sinó, tot just, dissentir-hi, si no l’acceptes sense cap condicionant o matís, t’has ben posat de peus a la galleda; si optes per no combregar amb els dictats dels altres esdevindràs una persona non grata, seràs carn de canó i, més tard o més aviat —més aviat que no pas tard— iniciaràs el teu camí vers l’exili; si goses volar sol i donar la teva opinió l’amenaça de l’ostracisme caurà, irremeiablement, damunt el teu cap.
Punts febles
Des del meu, modest punt de vista —aquesta és, per descomptat, la meva opinió, i em defineix (i em compromet) només a mi— dos són els punts febles (per evitar susceptibilitats i no dir-ne problemes) de la literatura catalana actual.
Dos punts febles que l’empetiteixen, que eviten que es pugui desenvolupar com convindria que es desenvolupés, que impedeixen que emprengui el vol que podria assolir sense aquests bagatges.
El primer, l’acabo d’esmentar: hi ha una llista, no oficial, per descomptat, però sí real, dels autors i autores que compten. Una llista, potser un xic més àmplia de la de Jordi Garcia però no gaire més, dels escriptors indiscutibles, intocables.
Ho comentava M. Àngels Cabré en el sisè punt del seu decàleg: “No opinem lliurement. Cada cop són menys els lectors i les lectores —i els crítics i ressenyadors literaris, hi afegiria jo— que no es veuen autoritzats a criticar el que la majoria elogia […]. L’autocensura tergiversa la recepció i ens fa una sensació de fals consens, en realitat inexistent”.
L’equilibri que desequilibra
El segon punt feble essencial el plantejava, molt encertadament, a Twitter Borja Bagunyà aquesta setmana: el sistema editorial (més ben dit, industrial) català els darrers temps ha apostat per la idea d’anivellar o d’igualar la literatura comercial i la literatura artística.
Ho ha fet, principalment, mitjançant la reconversió —en podríem dir planetària— dels premis (teòricament) literaris.
La idea que es pretén establir és que és el mateix llegir una literatura que l’altra, que el que compta és llegir, no pas —o, almenys, no pas tant, no pas gaire— què es llegeix.
Una teoria de fals equilibri que no fa més que ajudar a desequilibrar les coses. Com succeeix cada vegada que es parla d’equilibri en una situació en la que una de les parts és majoritària i l’altra minoritària, la que surt perjudicada és la més feble, la desprotegida.
En realitat el que provoca aquest sistema d’igualació entre la literària comercial i la d’autor és disglòssia literària, és la substitució d’una literatura per l’altra; recompensa el menor esforç, la facilitat.
Tan aviat com es predica la idea que tant se val llegir una cosa com una altra —que és el mateix llegir Paul et Virginie que À la recherche du temps perdu—, tan aviat com es llaura la cultura del Mínim Esforç Possible lector, el dany és irreversibles: un cop avesats a no esforçar-se, no hi ha volta enrere.
Si tot és el mateix, si és igualment literària una obra que t’exigeix esforç, que t’exigeix la teva atenció i la teva participació, que una que t’ho dóna tot fet, quin sentit té esforçar-se?, quin sentit tindria escollir una obra que t’exigeixi el que les altres no t’exigiran?[1]
Tant se val llegir una cosa com una altra
Hi haurà, per descomptat, qui dirà que això no té importància, que això no provoca cap erecte negatiu per a ningú, que tothom autors i lectors, hi surt guanyant, que qui vulgui escollir una literatura més exigent sempre podrà seguir fent-ho.
El problema és que això no és més que una nova fal·làcia. Quan es mantenia la idea de la diferència entre les dues literatures, quan es considerava que la literatura d’autor era un grau més alt que l’altra, que era al punt on t’havia d’encaminar la literatura comercial, a les editorials no els quedava altre remei que publicar els dos tipus de literatura.
Fins i tot algunes editorials sentien una certa vergonya en publicar depèn de què i es defensaven indicant que era el peatge que havien de pagar per publicar les obres majors.
A partir del moment que hem eliminat aquesta diferència de grau, de qualitat o de valor, tot canvia: si tot és el mateix, quin interès pot tenir, una editorial, en arriscar-se a publicar una novel·la exigent que només llegiran (i, per tant, compraran) 300 lectors, si en pot publicar una d’assequible que llegiran (ergo, compraran), almenys, 10.000 lectors?
dimecres, 16 d’octubre del mmxxiv
dissabte, 19 d’octubre del mmxxiv
© Xavier Serrahima 2024
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
***
[1] « je crois que c’est le problème des gens de mon espèce. Si notre intelligence n’est pas sollicité, notre cerveau s’endort ». (« crec que és el problema de la gent de la meva mena. Si la nostra intel·igència no se’ns sol·licita, el nostre cervell s’adorm”), Amélie Nothomb, Stupeur et tremblements.
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
Dues certeses: la primera és que aquest debat sobre la qualitat del que es publica avui no és exclusiu de la literatura catalana, el tenen arreu, començant per França, i si en alguna literatura no el tenen, això vol dir que encara tenen un problema més gros que el nostre. La segona és que, tot i que tothom és lliure de fer el que vulgui, per descomptat, sempre crearà suspicàcies que un escriptor, en aquest cas Pere Antoni Pons, proclami que avui es publiquen molt bones obres. Ves, què ha de dir, oi?
De tota manera, el debat dona de si, i es podria ampliar: per què les edicions en català estan sovint tan mediocrament corregides?
Gràcies, Roger, per dir-hi la teva.
Per a mi, el major problema no és, o no és només, que hi hagi un problema, sinó que encara hi hagi que no vulgui (més aviat, prefereixi) negar-ho.
Negar que cada dia costi més trobar un llibre de literatura de debò, un llibre de qualitat, exigent, que t’obligui a treballar, a implicar-te, com a lector.
Molt em temo que el cultiu massiu i indiscriminat del senseesforcisme ens fa retornar almenys cent anys enrere, al lector passiu del segle XIX, a qui se l’hi donava tot fet; als temps anticson la literatura no era un diàleg obert (de fet, una col·laboració necessària) entre autor i lector.
XAvier