NOTES DEL DIETARI
divendres, 25 de juliol del mmxxv
He acabat, per fi!, el segon volum de L’homme sans qualités.
Ara que ho he fet puc dir que em sembla una gran, gran obra. Una d’aquelles que deixen petja. O, més exactament, que l’haurien deixada si Musil l’hagués poguda acabar.
Dic ‘poguda acabar’ en el sentit més ampli: no crec que el problema —si més no, l’únic problema—fos que morís abans de temps, quan estava encara treballant-hi, sinó que, a mesura que anava creixent i creixent i, sobretot, canviat, les possibilitats d’acabar-la eren, si ni impossibles, del tot.
El que, com es pot comprovar en algun dels seus apunt o notes aplegats al segon volum, havia començat amb un projecte més o menys clar, les històries d’Ulrich i la de Moosbrugger, mesclades, va transformar-se en una altra cosa.
Amb tot, el major problema no era el de la transformació, atès que en aquest cas l’autor hauria pogut reorganitzar-ho tot, per més que això li suposés un esforç titànic. El major problema és que ell mateix no tenia clar cap on havia d’avançar, la novel·la.
En realitat, que no tenia clar ni que fos una novel·la. Per dir-ho amb major precisió: que seguís sent una novel·la.
A mesura que anava creixent i creixent, la part argumental —que, ja des del començament, havia estat instrumental, un mitjà per parlar del què volia parlar: d’un món absurd, sense certeses, on tots els fonaments de les veritats s’han esfondrat, on la vida és un naufragi etern— s’afeblia; s’aprimava fins a gairebé desaparèixer.
Dit d’una altra manera, ja no li servia per exposar el que pretenia exposar.
Si al llarg del primer volum (que, recordem-ho, incloïa les dues primeres part de la novel·la; ja és prou complicat L’home sans qualités com per no confondre ‘parts’ amb ‘volums’) li havia costat déu i ajuda —i, en alguns casos, no se n’havia sortit— que el munt de reflexions de caire filosòfic i espiritual encaixessin amb els personatges, sobretot amb els seus diàlegs, tan forçats com desubicats, en ocasions, en el segon, aquest encaix esdevenia impossible.
Impossible perquè un personatge novel·lístic —o teatral, tot i que en aquest segon cas estiguem més acostumats a acceptar-ho— pot, en algun moment, dur a terme una reflexió seriosa i pregona mitjançant un diàleg, mes el que no pot fer, si vol resultar mínimament creïble —viu, real, persona—, és convertir tots els seus diàlegs en reflexions filosòfiques.
Potser, arribat en aquest punt, la seva única opció hauria estat renunciar al gènere novel·lístic, i a qualsevol altre literari, i imitar Plató amb els seus Diàlegs. Si ells llegim, amb tant d’interès com de plaer, avui en dia, és perquè va posar les cartes damunt la taula: és Sòcrates qui s’inventa rivals per poder exposar les seves idees; un rivals que, en comptes de replicar-li, el serveixen.
Sabem que no és més que una estratagema filosòfica i, per això, l’acceptem de bon grat. No ens creiem pas els personatges, sabem que és Sòcrates que parla en veu alta amb ell mateix, qui ens dóna a conèixer les seves teories.
Quan es tracta d’una obra literària, artística, si l’estratagema no és invisible, malament rai.
© Xavier Serrahima 2025
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
