NOTES DEL DIETARI
divendres, 12 de setembre del mmxxv
Quan, com ahir, intento escriure un apunt polític, el que em sento més enze sóc jo. Enze perquè sé que és inútil. Que no anirà enlloc.
La meva és publicar-lo al meu web, com a part dels meus apunts diarístics. Amb la ingènua —quimèrica?, estúpida?— voluntat de crear alguna reacció.
Si més no, afegir una opinió diferent a les de cada dia.
Diferent, de fet, del tot oposada, als entesos que ocupen totes les nostres cadenes de comunicació, públiques i privades, que segueixen parlant per la veu del seu amo i repetint el que és fals.
Al començament, creia —o, potser, volia creure— que ho feien per desconeixement. Que la seva mediocritat els impedia d’adonar-se que el que deien era mentida. Que havien preferit no perdre el seu tan valuós i qualitatiu temps esbrinant-ho.
Ara, els dubtes s’han gairebé esvaït.
Ja no resten més que dues possibilitats: o tant els fa que sigui mentida com no o saben que ho és.
Tant els fa perquè saben que el seu lloc a la ràdio o televisió el tenen assegurat per raons que res —o, siguem generosos, vinga!— tenen a veure amb la seva capacitat o coneixements; o saben que ho és però encara saben millor que els seus partits els han posat on són perquè diguin el que ells els diuen que diguin.
En aquest cas, que no cal patir, perquè el Govern (de tots els que volen una catalunya espanyola) recorrerà la decisió del TSJC i tot quedarà solucionat.
Que no patim i, sobretot, que no se’ns acudeixi posar-nos nerviosos i fer alguna inconveniència. Que ho deixem en les seves mans. En les mans d’aquests parlamentaris nostres tan i tan ben pagats que serien incapaços de guanyar-se la vida una desena part de bé de com se la guanyen si no ho fossin.
Més exactament, que seguim deixant-ho en les seves mans.
Com vam deixar l’aplicació del resultat del referèndum del Primer d’Octubre, que els comprometia a declarar la independència “Si en el recompte dels vots vàlidament emesos n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, el resultat implica la independència de Catalunya”, art. 4.4 de la Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació.
No hi ha cap dubte que ens va anar d’allò més bé, llavors, deixant-ho a les seves mans, atès que la (falsa) declaració d’independència va durar, exactament, 7 segons.
És per això que hem d’agrair que els mateixos que van incomplir —de nou, faig un esforç, benvolent, de no escriure ‘trair’— allò a que s’havien compromès legalment i van mantenir-nos com una autonomia espanyola més, cada vegada més ofegada nacionalment, segueixin volent dient-nos el què hem de fer.
Què pot ser més lògic —i, el que és molt més important, més convenient— per als que som partidaris de la independència del nostre país que seguir confiant en Puigdemont i Junqueras, que són els que van abandonar-nos a la nostra sort?
És per això, és clar, que crec del tot imprescindible escriure, de tant en tant, apunts o articles de política: no tan sols per dir el que altres no diuen sinó que amaguen, sinó per provar d’obrir els ulls als que volen veure la realitat i no els deixen veure-la.
Ara bé, per què esforçar-m’hi, si no em llegirà ningú?
O, el que encara és pitjor, sabent que si, per un atzar d’aquells atzarosos que es donen de tant en tant, em llegeix algú, serà per atacar-me sense cap mena de compassió.
Com no hauria de sentir-me enze, si ho soc?, si no puc ser-ho més?
© Xavier Serrahima 2025
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
