Un dels reptes fonamentals que té pendents l’Estat espanyol és el de l’acceptació i la integració de la pluralitat, de la diferència. El gran problema és si té interès o no en aprovar aquesta assignatura. Voldrà, algun dia, valorar la diversitat com un benefici més que no pas com un problema? Ara per ara —com han ratificat tant el Defensor del Pueblo com el Tribunal Constitucional— a nivell nacional i lingüístic la qüestió no pot és més diàfana: al territori espanyol només una sola nació i una sola llengua són admeses i tenen empara legal.
Pel que a la religió es refereix, la situació és exactament la mateixa. Per més que la Constitución declari l’estat com laic i reconegui la pluralitat de creences, tan sols una religió —la catòlica, apostòlica i romana— és objecte de reconeixement, protecció i finançament. Les altres, com en el cas de les llengües i les nacionalitats, són acceptades. O, per dir-ho més exactament, tolerades. Si més no, teòricament.
La majoria de les forces progressistes (llastades encara pel seu anticlericalisme històric) critiquen per injusta aquesta realitat. Afirmen que és contrària al principi d’igualtat jurídica. Llancen el crit al cel i es demanen per quina raó situacions que no poden ésser més similars són tractades de manera diferent. «Per quin inconfessable motiu —clamen— les altres religions majoritàries no reben el mateix suport que la catòlica, si els drets humans i els tractats internacionals que els regulen obliguen a tractar idènticament les situacions semblants?»
Una justa reclamació que tots hauríem de fer nostra sense vacil·lar…, si no fos per una raó bàsica i fonamental: només es pot exigir l’estricte compliment del principi d’igualtat quan es respecten precisament els drets humans. Entre ells, el de la igualtat. El de la igualtat efectiva i sense excepcions. Com es pot reclamar l’aplicació del principi d’igualtat sense respectar-lo, fomentar-lo i dur-lo a la pràctica? Més encara, quan el teu credo estableix un dels seus pilars sobre la desigualtat, ja sigui per raó de raça, de creences o de sexe.
Com podria, un estat que es defineix com a “social i democràtic de dret”, prestar recolzament a una religió si aquesta converteix la marginació de la dona en una de les bases fonamentals del seu pensament i funcionament? Com es podria consentir que li conferís algun tipus d’ajuda o consideració si els seus postulats mantinguessin la dona en una situació permanent de subordinació, humiliant i vergonyosa?
Com pretenen les grans religions monoteistes sobrevingudes que l’estat espanyol les reconegui i les iguali amb la catòlica si persisteixen a fer patent, un dia rere l’altre, que el sexe femení és inferior al masculí? Més encara, que ha d’estar al seu servei?
Si es volen equiparar amb la religió tradicional a casa nostra per què no comencen per imitar-la en aquest punt? Per què no fan com l’església catòlica, que mai no ha establert distincions en funció del sexe ni ha discriminat ni considerat inferiors les dones pel sol fet d’ésser-ho…, ordenant i consagrant indistintament tant sacerdots com sacerdotesses?
dissabte, 6 de novembre del mmx
© Xavier Serrahima 2o1o
Comparteix
Publicat al Diari de Terrassa, el 9 de novembre del 2o1o
