De la mateixa manera que els polítics —i, encara més, els Governs: quina vergonya, la Generalitat Convergent!— s’han de preocupar dels problemes reals dels ciutadans i no pas de fútils qüestions identitàries, mai no s’ha de barrejat esport i política. L’esport és esport; la política, política.
Els Mundials de Natació de Barcelona han tornat a posar de manifest que en això, com en tantes altres coses, els espanyols ens poden donar lliçons. Abans de res, per despolititzar la celebració esportiva i mostrar el seu diàfan caràcter cosmopolita, començaren la cerimònia d’inauguració fent sonar l’himne espanyol i convidant-hi l’hereu de la corona espanyola. Com és prou sabut, no representen cap estat, sinó el conjunt de pobles del món.
Per continuar, evitaren que els catalans —sempre tan proclius a mirar-nos el nostre minúscul melic— pretenguéssim polititzar-los fent servir únicament dues llengües de caràcter universal, com són l’anglès i l’espanyol. La catalana, la del lloc on se celebraven els campionats, no tan sols era ridículament minoritària, sinó polititzada. Ja se sap, la lengua común sempre és millor que la d’uns quants. Tampoc no calia ésser provincians, oi?
TVE, és clar, a fi de contribuir en la mesura de les seves possibilitats a la santa croada de no barrejar esports i política, s’ha centrat quasi de manera exclusiva en els participants espanyols. Quan n’ha participat algun, l’ha seguit des del primer moment fins el final, en ocasions negligint els guanyadors. No pas, òbviament, per raons polítiques o nacionals —i, sota cap concepte, espanyolitzadores— sinó per estrictes raons esportives.
Als seus Telediarios, tres quarts de mateix: la primera notícia dels campionats sempre s’ha referit als membres de l’equip espanyol. Després, si el temps ho permetia, s’ha comentat que algun estranger havia superat el rècord del món o havia aconseguit tantes medalles. Però sempre després.
(I, com no, quan l’esportista nacional que s’entrevista és un espanyol suspecte —d’aquells que abans eren considerats desafectos per raó de naixença—, tot i celebrar-se els Mundials a Catalunya, se l’entrevistava en espanyol. No fos cas que, de fer-ho en català —en la seva llengua materna, sagrada i irrenunciable quan es tracta d’imposar la immersió lingüística a les escoles—, pogués contaminar amb el seu nacionalisme l’asèpsia esportiva del campionat.)
Pel que fa als signes identitaris (espanyols, per descomptat!), quina millor manera de no barrejar l’esport i la política que enfocar, cada vegada que s’ha pogut —per més que sovint hagi estat forçadament i apartant l’atenció de la competició— les banderes espanyoles que el públic ha dut a l’estadi per animar els seus. Si, al damunt, part del públic cridava “España”, España, España” —amb un esperit cent per cent cosmopolita i gens nacionalista— n’hi ha hagut prou amb pujar el so ambient i fer callar els locutors una estona. A l’esport, el que és de l’esport!
Al mateix temps, tan aviat com s’ha intuït, de besllum, alguna senyera o —vade retro, Satanás!— una estel·lada, s’ha canviat immediatament el pla: només a l’esquifit, acomplexat i malaltís nacionalisme excloent català se li pot acudir barrejar esport i política per treure’n profit nacional!
Si fos per nosaltres, segur que encara es penjarien banderes i es farien sonar himnes nacionals en els actes de lliurament de medalles! Ai, si en som, d’endarrerits i poc cosmopolites! Com n’hem d’aprendre dels espanyols!
diumenge, 4 d’agost del mmxiii
© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat
