!Muera la inteligencia!

Lectures: 10

El passat 20 de desembre el sagaç Quim Torra escrivia en un Tuit una obvietat que, de tan definitivament obvia com és, sembla passar desapercebuda: “Encara és hora que senti UN argument per quedar-se a Espanya un dia més. Argument, no amenaça.”

Certament, des de la manifestació de l’Onze de Setembre n’hem sentit de tots els colors, d’amenaces, més o menys velades, més o menys perseguibles judicialment: des de les que profereixen militars anquilosats —amb l’esperit rovellat d’aquells temps passats que segueixen oxidant l’avui— fins les dels polítics de qualitat democràtica aigualida —que únicament entenen les lleis i els tribunals com armes de defensa dels seus interessos—, però ni un sol argument, no impositiu, que provi de convèncer-nos de la conveniència de restar a l’Estat espanyol.

Davant d’aquesta tessitura —impensable en qualsevol país de tradició democràtica, dialogant, modern, i convençut d’ell mateix— no podem més que recordar les cèlebres paraules de Millán Astray el 12 d’octubre de 1936, a la Universitat de Salamanca: “!Muera la inteligencia!”. A les quals Miguel de Unamuno, que era el rector de la facultat, li respongué: “Este es el templo de la inteligencia, y yo soy su supremo sacerdote! Vosotros estáis profanando su sagrado recinto. […] Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España.”

Amb la diferència que ara no venceran —ni la Unió Europea, ni els Estats Units ni la comunitat internacional no admetrien que recorreguessin a l’ús de la força—, la situació és del tot equiparable. En comptes de servir-se de la força de la raó, tractant, amb arguments i idees, de convèncer-nos a tots —i, sobretot, als que s’han afegit darrerament a la indeturable marea sobiranista a casa nostra— dels avantatges de seguir formant part de l’estat espanyol, pretenen servir-se altra vegada de les raons de la força —de la força legal, però força, en definitiva— per a negar-nos el lliure exercici del nostre indeclinable dret a decidir qui som —i qui volem ésser.

Negant-nos com ens neguem a creure que hagi mort la intel·ligència, a Espanya —som, més aviat, partidaris de la hipòtesi que a la majoria se’ls hi obnubila, automàticament (i absurdament i infructuosament), així que es posa en dubte el seu sagrat i immaculat dogma de la unitat indissoluble de la nació espanyola— no podem sinó demanar-nos: intel·lectuals espanyols de mentalitat oberta i pensament avançat, a què espereu, per a dir-hi la vostra? A que sigui massa tard? O potser imagineu que sorgirà una nova Generació del 98, després de la vostra última (penúltima, si hi comptem Euskadi) possessió colonial?

divendres, 28 de desembre del mmxii