Moments estel·lars de la humanitat, Stefan Zweig

Moments estel·lars de la humanitat, Stefan Zweig

Valorant com valoro el lliure pensament, procuro no deixar-me dur, i menys arrossegar, per les opinions d’altres persones ni pels cànons de cap tipus que algú hagi decidit instaurar. Si això és cert en termes ideològics o polítics, quan exposo sempre els meus pensaments i idees sobre els fets de cada dia sense permetre que les meves filies o fòbies em condicionin, també ho és en art i literatura. Els meus cànons literaris i artístics me’ls creo jo, per a mi mateix, i els segueixo tot sol. El meu criteri — i, per consegüent les errades i els encerts que en derivin— és sempre, doncs, responsabilitat exclusiva meva.

Stefan Zweig és,  d’un temps ençà, un dels meus autors de capçalera. Vaig fruir com poques vegades amb la seves obres Novel·la d’escacs i La nit fantàstica. L’altre dia, per pura casualitat, vaig trobar —vagant per la Biblioteca del districte 6— un llibre seu que desconeixia, Moments estel·lars de la humanitat, (Sternstunden der Menschheit), Quaderns Crema, 2004, traduït per Maria Pous. Un llibre que amb posterioritat he sabut que es considerat per la majoria dels crítics i acadèmics com la seva màxima fita.

Una vegada llegit, continuo opinant que algunes de les seves novel·les curtes, com les esmentades, assoleixen una major qualitat literària i un aprofundiment més escaient i acurat en allò que Balzac denominà la comèdia humana. Així com la seva fantàstica biografia dels Tres mestres: Balzac, Dickens i Dostoievski.

Amb tot, l’obra a la qual avui em refereixo mereix també una atenció especial. I no dubto gens en recomanar-la a totes aquelles persones que tinguin interès en conèixer no tan sols els 14 moments que, a meitat del segle passat, Zweig considerava els més estel·lars de la humanitat sinó, sobretot, a aquelles que vulguin esbrinar quin és el tret característic compartit i imprescindible que permet als seus protagonistes convertir en genials situacions que per a la resta dels mortals haurien passat desapercebudes i s’haurien desaprofitat.

Òbviament, no seré tan incaut d’indicar, en aquest comentari, quina és, segons el meu parer —personal i, per tant, intransferible— aquesta característica comuna i ineludible que permet unir en un grup selecte personatges històrics tan diversos i dispars com poden ésser Ciceró, Händel, Goethe, Dostoivski, Tolstoi, Lenin o Wilson.

És preferible que cada lector o lectora hi pugui dir la seva, una volta hagin llegit una obra que no crec pas que els pugui decebre. Obra que rememora, segons ens aclareix l’autor al pròleg, moments irrevocables “per a centenars de generacions i determinen la vida d’un sol individu, d’un poble sencer i fins el destí  de tota la humanitat”. Instants que va definir com a estel·lars perquè “resplendents i immutables com estrelles, brillen en la nit de la fugacitat”.

diumenge, 24 de gener del 2o1o

© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)?

Anàlisis literàries de Stefan Zweig:

♠ Ser amigo mío es funesto. Correspondencia (1927-1938)
♣ Moments estel·lars de la humanitat
♥ L’embriaguesa de la metamorfosi
♦ Petita crònica. Quatre narracions
♠ Trois poètes de leur vie
♣ Clarissa
♥ Por
♦ Correspondencia (1912-1942)
♠ Magalhães L’home i la seva gesta
♣ Encuentro con libros

Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats

Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons