Acostuma a succeir que de les literatures poc conegudes i, més encara, de les considerades exòtiques, com la japonesa, en coneixem un parell d’autors, editats profusament quan reben el Nobel —Yasunari Kawabata, l’any 1968 i Kenzaburo Oe, el 1994—, i poca cosa més. Tanmateix, a banda del sempre actual Yukio Mishima i de Haruki Murakami, un dels grans candidats al guardó dels darrers temps, el ventall d’escriptors del país del sol naixent és tan ampli com atractiu: Junichiro Tanizaki, Abe Kobo, Banana Yoshimoto, Yoko Ogawa, Hiromi Kawakami…
D’aquesta darrera Quaderns Crema publicà a finals de l’any passat Manazuru. Una història d’amor (Manazuru), amb traducció de Marina Bornas Montaña. Novel·la que, com bé descriu el seu subtítol, narra una història d’amor, però que ben poc té a veure amb les ensucrades i previsibles de la màquina de fer pel·lícules hollywoodiana.
No tan sols perquè no està composta per l’habitual riuada de llàgrimes que —sotmeses al deus ex machina d’allò que vol (veure) el públic— acaben confluint en l’oceà idíl·lic del final feliç, sinó, principalment, perquè Kia, la seva protagonista, ni és jove ni és bella ni és captivadora. És una dona madura, que més que viure en un món de fades irreal, tracta de (sobre)viure en el món de cada dia.
Una dona que malda per desfer-se del record de Rei, el marit que “havia desaparegut dotze anys enrere sense deixar rastre”, (pàg. 10), “malgrat que la seva sobtada desaparició no va fer sinó reforçar-me’n la memòria”, (pàg. 12); que, per més que ha establert una nova relació sentimental, amb un home que “encara manté la mateixa distància que el dia que ens vam conèixer”, (pàg. 25), segueix trobant-se al bell mig d’una “solitud buida”, i “sense desig de fer coses concretes”, (pàg. 14).
Tant és així que, en realitat, aquesta història d’amor, delicadament escrita —estranya i sorprenent, fins i tot incòmoda, vista des dels ulls occidentals— és la d’una absència que és presència.
El personatge més present en l’existència diària de Kia no és ni la seva parella actual, Seiji, ni Momo, la seva filla adolescent, que, tot i viure amb ella, cada vegada se’n sent més allunyada, sinó el (tothora omnipresent) marit desaparegut: “L’esquena [del Seiji] em va semblar la d’un desconegut. […] En canvi, […] encara seria capaç de dibuixar la cara i el cos [del Rei] sense descuidar-me’n un sol detall”, (pàg. 49); “El Rei se’m va emportar”, (pàg. 62); “[El Seji], tot i que era al meu costat, estava molt lluny de mi”, (pàg. 194).
Per a Kawakami, la base i el fonament de tot és aquesta realitat etèria i evanescent, absolutament incontrolable, que són els sentiments. I el viatge de Kia, més que no pas geogràfic, és existencial, interior. Munzanaru, no és tant un lloc com un estat d’esperit.
Un refugi on aïllar-se de tot per assajar de posar ordre als seus sentiments, d’afegir un xic de claror en la seva vida —“Moltes vegades, la gent confon la realitat amb els sentiments i ja no saben què és real i què no ho és”, (pàg. 162)— i de trobar-se ella mateixa. Si té èxit o no, ho sabreu, benvolguts lectors i lectores, adreçant-vos a la llibreria més propera de casa vostra.
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 11 d’abril del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
Vols comprar el llibre “on line” i rebre’l còmodament a casa teva?
Fes “clic” aquí.
