Ludicus lucidus
De tard en tard algun mandarí cultural més convençut que convincent fa afirmacions categòriques del tipus «Després de l’aparició d’À la recherche du temps perdu ja res mai no seria igual, en el món de les lletres!» —i allí on escric La recerca, hi podia haver escrit l’Ulisses. Talment com si, malgrat haver-hi fites molt assenyalades, la literatura (i la cultura en general) no s’hagués anat formant per al·luvió o acumulació, com si cada graó no se sustentés en l’anterior: “Les obres mestres —remarca Virginia Woolf a Una cambra pròpia— no neixen pas totes soles, aïlladament; són el resultat […] del pensament de tota una comunitat de persones”.
Per provar —segurament, en debades— de donar una idea del que és un artefacte literari tan inclassificable com Locus, d’Antoni Gual, publicat per Edicions de la Campana, caldria esmentar una tal quantitats d’autors, gairebé tots ells clàssics, que no tan sols no acabaria mai sinó que, tan diferents i contradictoris com són, en comptes d’aportar un xic de claror, encara provocaria major confusió. Em limitaré a citar, breument, els que em semblen més importants: Sterne, Cervantes —en aquest cas, més aviat El Quixot—, Proust, Stevenson, Balzac, Melville, Twain, Dostoievski, Montaigne…
Però si m’hagués d’arriscar a maldar per aprehendre l’essència evanescent i indefinible d’aquesta “obra impressionant, desmesurada i excessiva” (pàg. 293), d’una “grandiositat gairebé bíblica, homèrica, d’aquesta inquietant proposta literària” (Íd.), d’aquesta “descomunal narració” (pàg. 302), tan hiperbòlica que desborda, tot sublimant-los, qualsevol marc o limitació, gosaria dir que és —sense ésser-ho, és clar: i ací el seu interès— una (en teoria impossible i inimaginable) mescla de l’exaltació i la impetuositat de Henry Miller amb la capacitat recreadora i la cura i l’exactitud descriptiva de Josep Pla.
Com succeeix amb l’escriptor nord-americà, la necessitat imperiosa que sent d’explicar la seva vida —de fet, d’explicar-se-la a ell mateix (en un intent, potser desesperat, d’explicar-se) i, per tant, de re-fer la seva existència tot (re)escrivint-la— és tan poderosa, i alhora, tan autèntica, que s’ho enduu tot per endavant; en convertir-la en literatura, la seva prosa esdevé incontenible, insadollable, un doll a alta pressió que no té aturador.
Una característica essencial, congènita, indesarrelable del seu ADN —“conformaven els contorns íntims, nítids i fidels del meu autoretrat emocional” (pàg. 295)— que, segons el meu parer, és el millor i al mateix temps el més discutible de la seva obra. Per un costat, li confereix una força irresistible, magnètica, addictiva; per un altre, sovint no és capaç de sotmetre-la, de mantenir la seva exuberància sota control, de podar la seva proliferació verbal.
Entenc que hi ha episodis —en alguns capítols més (sobretot, en els que parla de la família), en d’altres menys (quan parla de les seves lectures o del seu Servei Militar)— on la seva prolixitat no l’ajuda, precisament. Ho explica tot amb tant i tant detall, amb una minuciosa, mil·limètrica, quasi obsessiva, precisió —que té molt de notarial o registral, de voluntat de pervivència, de lluita contra l’oblit— que acaba saturant-nos. En alguns moments, doncs, crec que s’agrairia un —probablement per a ell impracticable— esforç de síntesi que evités tot allò que, per no imprescindible, distreu, i fatiga, més que no seria convenient.
Amb tot, si us atreu la prosa cabalosa i creieu que la infinita absurditat del món únicament es pot reflectir amb una causticitat amarga però alhora vivificadora, divertida però reflexiva, esperançada malgrat la seva desesperança, aquest és el vostre llibre.
Entreu en el seu joc, deixeu-vos endur per la seva incontinència narrativa, per aquesta novel·la que entrarà a les vostres vides com un vendaval i us arrossegarà amb ell. Us seduirà, us captivarà, quasi us abduirà; us agafarà ben fort i us durà al seu món únic —extravagant, iconoclasta, contracorrent, sorneguer i corrosiu, però alhora moral: el Locus de Gual és, ensems, ludicus i lucidus— i no el podreu deixar estar.
Us torbarà i us pertorbarà; però, sobretot —i això és fonamental—, convertirà el seu món en el vostre. Mentre el llegiu, veureu amb els seus ulls, sereu ell (ja sigui l’autor, el narrador o, el més probable, tots dos alhora). Sabreu que la literatura embriaga, hipnotitza, transforma —en fer-se, ens fa!
dilluns, 20 d’abril del mmxv
© Xavier Serrahima 2015
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
