Declarar, sense cap mena de fonaments ni proves (que no poden existir), que a les eleccions plebiscitàries una llista de país no tan sols obtindria menys vots que CiU i ERC per separat sinó que beneficiaria la formació d’Artur Mas i perjudicaria la d’Oriol Junqueras suposa no ja no una insensatesa, sinó una evident (i desesperada) voluntat de manipular la realitat a favor d’interessos, almenys, espuris.
És, ni més ni menys, el darrer intent, desesperat, dels mitjans i columnistes partidaris del PSC d’evitar que esdevingui no ja minoritari al Parlament, sinó residual.
En primer lloc, perquè oblida, intencionadament, els perversos efectes afavoridors de la llista més votada que provoca el sistema d’Hondt.
En segon, perquè —com molt bé deia en Bernat Dedeu al seu article “Fer una llista unitària”— no podrem saber mai si una llista conjunta de país suma més vots o menys: ni ara, quan no podem més que especular a partir d’enquestes (que, als darrers anys, són desmentides taxativament per les urnes), ni després, car únicament disposarem dels resultats de l’opció que s’hagi dut a terme (i els de l’altra seguiran essent hipotètics).
En segon, i ací rau la clau de volta de tot, perquè les eleccions plebiscitàries no són, ni pretenen ésser —malament aniríem, sinó!— unes eleccions al Parlament, sinó el mitjà legal (no anul·lable pel Tribunal Constitucional espanyol) que permeti als partidaris del dret a decidir dur a terme la consulta d’autodeterminació que tant el PP com el PSC-PSOE ens prohibeixen.
En conseqüència, no escollirem un Parlament —no votarem un programa, unes polítiques econòmiques, socials o de qualsevol altre tipus (en les quals l’eix esquerra / dreta sigui determinant)— sinó que decidirem si volem o no un país independent; no escollirem un govern, sinó els que han de pilotar el procés constituent. Plantejar-les o voler-les plantejar com unes eleccions autonòmiques normals suposa, en el millor dels casos, no haver entès res.
I en un instant com aquest, en què ens juguem, d’una vegada per totes, el nostre futur (i, probablement, la nostra pervivència nacional), el vol polític gallinaci de pensar en objectius partidistes —i, encara més, en un mateix: quin lloc ocupo a la llista?, obtindré o no escó?— suposa una mostra inadmissible de roïnesa que cap formació catalana amb dignitat i sentit de país no es pot permetre.
La gran pregunta, doncs, és: sabran estar tant CiU com ERC (i, per què no?, ICV i les CUP) a l’alçada que reclama el transcendental moment històric que tenim al davant?, es mereixeran acompanyar-nos a Ítaca?
dimarts, 25 de novembre del mmxiv
© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
