L’esclat que ara m’ofrenes. Obra poètica, Lluís Casals
El futur que la nit s’endugué
El cultiu de les arts acostuma a ésser força complicat, ja que exigeixen no ja un gran esforç sinó una dedicació quasi exclusiva: les arts acostumen a ésser parelles molt i molt envejoses, i no accepten que el seu exercici pugui ésser compartit amb cap altra dedicació. Si no els ho dones tot, et repudien, t’acaben bandejant. Amb més severitat i contundència com més espirituals són. És per això, probablement, que mentre durant molts anys ha existit la figura del novel·lista o narrador de diumenge per la tarda, la del poeta de diumenge per la tarda no ha existit ni com a possibilitat. La poesia exigeix que es visqui per i en ella; exigeix una fidelitat absoluta i permanent, indefallible.
Com tants d’altres catalans fidels a la república, a Lluís Casals el final de la guerra civil espanyola el convertí no tan sols en vençut sinó en exiliat. I per a un exiliat, a qui li cal començar de cap i de nou en una terra que no és la seva, el primum vivere no és que li sigui necessari, és que li és indispensable. I, per a un poeta, primum vivere suposa non scribire. És per aquesta raó que l’únic poemari que publicà en vida fou Set colors, l’any 1934 i que la resta de la seva producció (amb l’excepció de Tríptics del mar i del cor, apareguda pòstumament el 1996) havia restat inèdita fins el dia d’avui quan Curbet Edicions, de la mà acurada de Pep Sanz Datzira, ha decidit recuperar-la.
Tal i com ens adverteix Feliu Formosa en el seu pròleg, L’esclat que ara m’ofrenes. Obra poètica de Lluís Casals, “ha de contribuir a rescatar de l’oblit una figura decisiva per a la vida i la cultura de la seva ciutat, Sabadell, i també, sens dubte, per a la vida cultural, literària i política de Catalunya”. Una figura que, remarca Datzira, compta amb un “reconeixement com a escriptor […], a hores d’ara, pràcticament nul”. I és precisament aquesta realitat la que el volum pretén combatre, oferint “una àmplia selecció [que] correspon a una part molt significativa de la producció literària de l’autor[,] […] un període de prop de vint anys: els primers textos són datats el 1929 i els últims el 1948”.
En la primera part, “Poesies (1929-1931)”, es recullen els seus primers anys d’aprenentatge, aquells on Casals prova les seves forces i les seves habilitats, on forja les eines que li serviran més tard per assolir la seva maduresa lírica. La inexperiència, l’ús de paraules i formes arcaiques (oir, s’ou, puix, deixí, perdí, aimar…) i la voluntat de cenyir-se a la rima fan, amb molt poques excepcions, que aquests versos inicials seus no acabin d’alçar el vol. Només cap al final comença a prendre consciència de les possibilitats expressives del llenguatge, del dir més enllà del dir: “Just on el cel i el mar es besen / passa un vaixell a mitja nit; / posa uns llumets i un xic de vida / just on comença l’infinit”.
En la segona, “Poemes esparsos (1931-1934)”, s’inclouen els poemes que va publicar en el seu moment a la premsa. Poemes que, segurament per aquesta raó, estan més ben treballats, més ben acabats, més ben arrodonits, talment com si no els hagués permès veure la llum del dia fins que no el convencessin prou. No assoleixen, encara, la seva veu i el seu esperit definitius, però sí que han superat la seva funció descriptiva per anar-se atansant a l’expressivitat: “una campana ploriqueja i un pont / sembla recollir-se en un prec desconegut / i insòlit”; “el mar adormit callava, / amb un vol ràpid i llis / una gavina tornava / duent adéus d’infinit/ amb un record d’estimada”.
En la tercera, “Poemes del mar i del cor (edició de 1996)”, Casals palesa la més que obvia empremta que li deixà la poesia de Salvat Papasseit —“La rosa, amor, rosa inflamada”; “Vas dir-me: -Sí! / i van florir els lilàs”—, s’allibera de les engavanyadores prescripcions del recompte sil·làbic i de la rima, fa una passa més en la superació de les (simples) descripcions —“Oh la platja i la calma / i el mar sense onades”—, avesant-se a transmetre no el que veu, sinó el que sent —“Ai, el veler que no sap / els refugis de la calma! / Aquell no vindrà mai més / en el morent de la tarda”— i ofereix les primeres veritables mostres del seu talent poètic, de la seva espiritualitat.
Un talent i una espiritualitat que esclataran, ja d’una manera definitiva, en Set colors, el recull que li valgué, amb tot mereixement, el Premi Joaquim Folguera de l’any 1933, que fou rebut amb molt d’entusiasme pels crítics de la seva, entre ells per un jove Joan Teixidor, i que calia sens dubte recuperar perquè pugui ésser conegut, reconegut, gaudit i valorat com correspon per les generacions actuals. Un poemari on l’ombra allargada, allargadíssima, de Papasseit segueix present, però on Casals, deslliurat ja per complet de les restriccions de rima i síl·labes —“ Naufragi sens temença; / […] timó lliure”—, ha abastat no tan sols la seva plenitud poètica, sinó que, el que és més important, la seva veu, la seva manera de dir.
Davant dels nostres ulls esclata, llavors, amb tota la seva intensitat, la força del sentir, de fer sorgir, amb la major naturalitat possible, el que li bull a dins, incontenible: “la imatge al fons del mar, pregona”. I la paraula, com a expressió directa de l’ànima, esdevé la llum i la raó de tot: “La nit, la nit, la nit només / feta d’estrelles blaves… / […] / Les papallones s’han mort d’enyorament / i el mirall és velat de silencis / […] I les anèmones del jardí en èxtasi / com si miressin visions del cel, / amb els pètals oberts, / nues…”; “Lluna… clama, morta; / com els amors primers, / com l’estimada bruna i rossa, / com tot, com tot: / com el món i els cignes rosa…”.
Un dir, una força i una intensitat que no reeixirà a mantenir, llevat d’escasses ocasions, ni en La rosa i el drama, recull escrit el 1937, ni, encara menys, en els “Poemes de la guerra i de l’exili (1937-1948)”, que arriben a fer la impressió d’haver estat escrits en una etapa anterior, atès que segueix fent-s’hi massa evident tant la seva tendència a la prolixitat, a dir més que no caldria, com cenyir-se a un classicisme que no afavoreix la seva expressió lírica. Segurament, perquè la guerra civil, en primer lloc, i l’exili, en segon, li negaren la possibilitat de dedicar-li a la gelosa art poètica el temps i les atencions que sempre exigeix.
Un llibre que mostra de nou, doncs, que l’any 1939 Catalunya no tan sols va tenir la desgràcia de perdre una guerra sinó, el que és un milió de vegades més greu, l’oportunitat única no ja de prosseguir sinó de dur fins al cimal la magnífica nova renaixença cultural i artística que els aires de llibertat i d’esperança que la República havia llaurat tan generosament.
Quants i quantes artistes veieren del tot esquinçades les seves vides personals i creatives per culpa d’una guerra que ens va fer endarrerir de cop cent anys, que va escapçar d’un dia per l’altre el nostre futur polític, social, lingüístic i cultural? El temps perdut no el podem, malauradament, recuperar, però ben segur que sí que podem és rescabalar, per més que sigui tard i parcialment, els artistes com Lluís Casals dels estralls que els causà el franquisme, recobrant, fent públiques i concedint la nostra atenció a les obres de vàlua que, a dia d’avui, segueixen tristament desades en calaixos, en arxius o en magatzems. Fent-los honors, ens els farem a nosaltres mateixos.
dijous, 27 de desembre del mmxviii
© Xavier Serrahima 2018
orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Altres anàlisis literàries de Poesia
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando |
Certesa de la llum, Laia Llobera |
Aquesta anàlisi literària de “L’esclat que ara m’ofrenes. Obra poètica, Lluís Casals” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons
