L’erosió, Antoni Martí i Monterde
Fugir per trobar-se
En general, els bons llibres, els que queden, els que deixen petja —o sigui, simplement els llibres que mereixen ser anomenats literatura— neixen d’una necessitat. Dic ‘en general’ perquè hi ha excepcions, és clar. Perquè la vida, sense (benaurades) excepcions no seria més que una mena de rutina sense sentit.
Neixen d’una necessitat que ni el mateix autor sap que existeix. D’una necessitat que és tan forta com desconeguda. D’una necessitat interior que acaba prenent forma. Que, en els escriptors acaba prenent forma de llibre, de Text, i que, en altres artistes, de pintura, d’escultura, de fotografia, de dansa, de pel·lícula o de composició musical.
En qualsevol cas, d’obra. D’obra que troba el seu camí. Que ha de trobar el seu camí. De vegades, de la manera més impensada o imprevista.
L’erosió
L’erosió, d’Antoni Martí i Monterde, Editorial Minúscula, Barcelona, 2019, és una d’aquestes obres. Una obra que, precisament perquè no estava pensada o destinada a convertir-se en obra, s’hi va convertir. I es manté com a tal.
Una obra que és fruit d’una fugida. D’una desesperança. D’un d’aquells moments en què tot és fosc. En què sembla que no hi hagi on agafar-se. Ho posa en evidència la primera frase: “La solitud és sòlida”, (p. 9). I en les següents: “Me’n vaig lluny per a poder ser a prop meu”, (Íd.); “Penso en l’oblit com a esperança, com qui espera l’oblit”, (Íd.); “Miro de mantenir la serenitat, però no puc; sobretot perquè, en realitat, estic fart d’haver de mantenir la serenitat”, (p. 10).
Ho evidencia, és clar, de l’única manera que pot fer-se literàriament: sense fer-ho explícit; deixant que el no-dir (almenys, el mig dir) suggereixi o digui.
De manera que als lectors els caldrà continuar llegint per entendre, de veritat, què ens està dient amb aquestes frases que d’entrada poden sorprendre. Potser perquè semblen contradictòries. Potser perquè semblen massa categòriques.
Potser per totes dues raons. Potser per cap de les dues.
Dir-se
Per les dues, per cap o per alguna altra raó, ja que si les frases són com són, tan poc assequibles al primer contacte no és pas perquè l’autor tingui cap pretensió d’envolar-se o de fer cap mena de prestidigitació verbal, com fan aquells que assagen d’omplir la buidor amb pólvora mullada, sinó perquè s’escriu a ell mateix.
Perquè, en un començament, el que escrivia era unes notes de viatge. Més exactament, unes notes de diari durant un viatge.
Unes notes que no tenia la intenció de publicar. Per tant, que no adreçava a cap possible lector. Només a ell mateix. A ell mateix per veure si s’entenia. Per veure si podia aclarir-se una mica parlant-se a ell mateix. Dient-se a ell mateix.
A aquest ell/tu mateix que gairebé no és mai tant ell/tu mateix com quan s’escriu un diari o dietari. Un diari o dietari l’essencial raó del qual és la conversa amb el teu jo.
Un jo amb qui tant costa de parlar, amb qui tant costa de dialogar si no és a través del que anomenen la literatura del jo.
Literatura del jo
Literatura del jo que tan poc a veure, tot encara hi hagi qui ho confongui, amb l’autoficció. L’autoficció és un jo que s’exposa, que neix per exposar-se, per esdevenir públic. La literatura del jo, una que neix per acarar-te a tu mateix, per dir-te, per dir-se, per escoltar-te tu mateix.
I per parlar-te a tu mateix, per escriure un diari o dietari que ho sigui realment, que no ho simuli —com fan no pocs dietaris actuals—, el primer que cal és tenir tothora present que és a tu mateix a qui t’adreces.
O, cosa que és el mateix, oblidar que mai que pugui ser publicat. Més encara: repetir-te, una vegada rere l’altra, tan aviat com agafes la ploma per escriure, que et negaràs a publicar-ho, que ho desaràs en un calaix. Que d’aquí a cent anys (si a algú encara l’hi interessa), ja en parlarem.
Perquè si un diari personal no és autèntic, si no és natural, espontani, sorgit del més endins de l’endins, sense limitacions o censures, si no s’hi escriu, exactament allò que et passa pel cap en el moment en què agafes la ploma per fer-ho, ni és un diari ni, el que és encara pitjor, no és personal.
Parlo amb mi
Si, en un d’aquells llibres pedrolians que convindria retrobar i rellegir, l’autor de l’Aranyó ens deia Avui parlo de mi, en un dietari hauríem de dir, dia a dia, anotació a anotació, avui parlo amb mi.
Avui parlo amb mi perquè, si no ho faig, perquè si no aconsegueixo saber qui sóc —no tant ‘qui sóc’ en termes generals i, encara menys, definitius (el gnôthi seautó socràtic és un quest tant abellidor com inabastable) sinó en aquest moment— no podré anar més enllà; no podré fer el que haig de fer.
Un fer que, en el cas concret de Martí Montedre, és una conferència que ha de llegir en un congrés a Buenos Aires. Un congrés “amb l’excusa del qual he pogut tornar a Buenos Aires dos anys després d’una visita fugaç, dos anys després d’haver-m’ho promès en marxar”, (p. 12).
Una conferència que no reïx a escriure pels mals moments que passa. Per aquella sòlida solitud que vèiem al principi, que l’ha anat erosionant a poc a poc. Que l’han convertit en “tan fràgil”, (p. 13), que fan que se sàpiga “trencadís”, (Íd.). Que ha provocat que “[d]urant tot el mes de juliol, he estat incapaç d’escriure ni una sola ratlla”, (p. 29), perquè “[e]stava desarmat interiorment, i de res servien ni escuts ni estris”, (p. 32).
I és per això que l’hi cal deixar Barcelona, allunyar-se’n, i parlar amb ell mateix.
Escolto els altres
Un parlar amb ell mateix que resultaria inútil —o, almenys, poc útil— si, al mateix temps, no escoltés els altres. Els altres que són tots els que han pensat, parlat o escrit abans que tu.
En aquest cas, tots els altres —aquests altres que (tant) han contribuït a bastir el nostre jo, aquest jo que, al seu torn, conforma el nosaltres— que, com l’autor, han quedat marcats per Buenos Aires —“Soc a Buenos Aires, i de Buenos Aires depenc”, (p. 13)—, tant si eren argentins com si es van veure obligats a exiliar-s’hi.
Aquests altres que sent tan propers, a qui escolta per dialogar-hi. Aquests altres que per a ell no ho són gens, que són una mena de germans que van ser o arribar a la ciutat abans que ell.
Uns germans que, per la seva grandesa, el fan dubtar si podrà ser a la seva alçada: “Només de pensar en tots els europeus que han arribat a aquesta ciutat, com jo, amb uns papers sota el braç per a compartir, em fa venir un vertigen insondable, no és només un vertigen quantitatiu sinó qualitatiu. […] No sé si me’n sortiré”, (p. 30).
La majoria, no cal dir-ho, escriptors: Gómez de la Serna, Santiago Rusiñol, Rafael Dieste, Witold Gombrowicz, Guillermo de Torre, María Zambrano, Luis Cernuda, Josep Pla, Jorge Luis Borges, Macedonio Fernández, …
En definitiva, un llibre que, pel seu caràcter indefinible —i, sobretot, irreductible— convé llegir. Llegir sabent que cada lectura particular serà diferent. Com seria diferent aquesta meva anàlisi literària si, en comptes d’escriure-la avui, l’escrivís demà.
dimarts, 3 de desembre del mmxxiv
© Xavier Serrahima 2024
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
