Las cenizas del hierro, Ramiro Pinilla
No em pot saber més greu confirmar, en enllestir la lectura del tercer, la impressió que m’havia causat Los cuerpos desnudos, el segon volum de la trilogia Verdes Valles, colinas rojas: l’autor ha acabat convertint el que hauria pogut esdevenir una novel·la de referència, de primeríssima magnitud, en una reflexió més històrica o ideològica que no pas literària…
Las cenizas del hierro, Verdes Colinas, Colinas Rojas III, Ramiro Pinilla, (Tusquets Editores, 2005), acaba malbaratant un primer volum fantàstic que el segon ja havia començat a esquerdar… Si Los cuerpos desnudos podia ésser considerada encara una bona novel·la, molt em temo que aquesta no assoleix ni tan sols un nivell equiparable… Si ja en l’anterior, a partir de l’entrada en escena de la Guerra Civil, semblava que l’autor perdia el rumb —i, el que és més greu, l’aplom literari i novel·lístic…— en aquest darrer volum no tan sols no el recobra, sinó que acaba llançant per la borda una més que magnífica obra, que el podria haver situat directament al primer rang de la literatura espanyola…
Si bé es cert que en clou algun dels arguments i dels misteris més apassionants de la novel·la – entre ells, un de cabdal: l’origen d’Ella… – Pinilla dilueix el seu pols literari, abandona el terreny entre mític i real que li havia conferit una grandesa i una fermesa inusual a la novel·la. Més que dur el timó i de capitanejar la seva creació, de deixar-se aconduir per les necessitats literàries de l’obra, sembla no haver pogut resistir la temptació d’esdevenir un fidel cronista de la història dels darrers anys d’Euskadi. I, sobretot, de la seva història: de la seva manera de veure-la i viure-la.
Amb el pas de les pàgines, més o menys a partir de la meitat del segon volum, Verdes Valles, colinas rojas va perdent progressivament la seva màgia inimitable, la seva fabulosa capacitat de fabulació, de creació d’un món total, autònom i suficient per ell mateix. Aquell món complet del Getxo que tan magistralment havia bastit i fonamental al llarg del primer volum. Aquell món amb vida pròpia, tan perfectament trenat, que esdevenia més real que la realitat mateixa.
Poc a poc, les idees i conviccions de l’autor van prenent el protagonisme a les seves creacions literàries. El Pinilla persons va prenent el relleu al Pinilla autor, al Pinilla creador. les Cada vegada es va fent més i més palès el desig de l’autor de llegar al món la seva visió de la realitat d’Euskadi, de la seva història recent i de la seva realitat actual. Una visió que acaba determinant i condicionant l’obra, llastant-la. Llastant-la fins a sotmetre-la. I,en sotmetre-la, la limita, l’empobreix i l’embastardeix.
Ben segur que reïx a transmetre’ns amb vehemència i claredat la seva visió sobre el seu país, els seus conflictes i els efectes que ha provocat la posició central i hegemònica del nacionalisme basc en el seu desenvolupament històric.
El problema, el gran problema, és que l’argument i l’obra en general se’n ressenten. Més que deixar que sigui la novel·la la que el meni i vagi assenyalant-li el camí, és la ideologia de l’autor la que s’imposa i va marcant el ritme i l’esdevenir de la novel·la. I, en anar a remolc del missatge, l’obra se’n ressent, se’n ressent cada vegada més, fins a perdre quasi tot el seu vigor literari i artístic. Aquell vigor i aquella força literària que el col·locaven tan per damunt de la majoria.
Tot i que no es recomanable, en literatura, és pot considerar admissible que la ideologia de l’autor es trasllueixi rere la seva obra literària, però mai que aquesta esdevingui la justificació i el motor de la mateixa. I menys encara, quan acaba convertint-se en una mena de purga personal de l’autor, en el seu boc expiatori ideològic…
La pregunta que hom no pot evitar, en finir aquesta tercera part que clou Verdes Valles, colinas rojas, és si l’autor ha anat perdent, al llarg dels quasi vint anys de la seva laboriosa elaboració, el nord i el pols de la seva escriptura? O potser ha preferit trobar el nord de la seva ideologia i posar l’obra al seu servei…? No sé pas si el seu país li agrairà la seva contribució… El que és segur – almenys des del meu modest i honest parer… —és que la literatura, la gran literatura— hi ha sortit perdent…!
dimarts , 30 de desembre del 2oo8
PS: Sóc conscient, no cal dir-ho, d’anar contracorrent, ja que l’obra va merèixer el Premio Nacional de Narrativa 2005, però bé cal saber pensar per un mateix, no?
© Xavier Serrahima 2008
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Vols donar suport a les llibreries independents (a la Llibreria de guàrdia que tinguis més a prop de casa)? |
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
