Aquesta malaurada i feridora frase la feren famosa els dirigents de Batasuna cada vegada que ETA cometia un atemptat, amb major raó encara quan causava alguna víctima: «Lamentem profundament la pèrdua de vides humana, ens solidaritzem amb el dolor dels familiars, però no condemnem l’acte perquè això no ajudarà a resoldre el conflicte polític que viu Euskal Herria!».
Una frase realment vergonyosa i indigna, que diu ben poc d’una formació política que pretenia representar els moviments més avançats i liberals de l’esquerra basca. Que fou criticada amb tota justícia tant per les altres forces polítiques com per la societat en general. I serví de justificació per promulgar una llei —la Ley Orgánica 6/2002, de 27 de junio, de Partidos Políticos— espanyola que no té comparació amb cap país democràtic, amb l’únic objectiu de bandejar de l’escena política la formació abertzale i les seves successives hereves.
Una llei palesament inconstitucional —en digués el que en digués el Tribunal espanyol (més espanyol que no pas tribunal) encarregat de la matèria— que deixà sense drets electorals i sense representació parlamentària més de 100.000 votants d’Euskadi. Llei que estableix, al seu article 9, que un dels motius que permet il·legalizar un partit polític consisteix en «donar suport polític exprés o tàcit al terrorisme, legitimant les accions terroristes per a la consecució de fins polítics al marge de les vies pacífiques i democràtiques, o exculpant i minimitzant el seu significat i la violació de drets fonamentals que comporta.»
Tot i que no es comparteixin en absolut —en el meu cas, més aviat al contrari— ni l’esperit ni la lletra d’aquesta llei tan lesiva per pràctica efectiva de les llibertats socials i polítiques, les conviccions democràtiques més elementals obliguen a situar-se al costat dels drets humans i criticar i blasmar la indignant tàctica de “lamentar però no condemnar” les accions terroristes. I amb major raó, quan causen la irremeiable pèrdua de vides humanes. No hi ha excusa que valgui: cal condemnar-les severament! Condemnar-les sempre, les hagi dut a terme qui les hagi dut a terme. Sense excepcions ni excuses de cap mena.
Si es produeix un atemptat contra la població civil i un dirigent polític realitza unes manifestacions tan intolerables com les següents —«Lamentem i no condemnem perquè cal ser prudents, necessitem una informació consistent sobre el que ha passat, un coneixement de quins han estat els fets i encara cal esperar, no ens podem anticipar»— com les hem d’acceptar sense indignar-nos i, almenys, mostrar la nostra repulsa més completa?
O potser abans de rebutjar amb contundència una declaració com aquesta —que pretén sens dubte “minimitzant el significat” d’una intervenció armada ha causat víctimes sobre la indefensa població civil— hem d’assegurar-nos que sigui Otegui o algun altre representant de l’esquerra abertzale els que les hagin realitzada?
Què no és tan indignant quan les efectua una representant de la —sempre teòrica— esquerra espanyola? No ho és encara més quan les realitza Trinidad Jiménez, la Ministra de d’Afers Exteriors d’un estat —també teòricament— civilitzat, social i democràtic de dret, referint-se a un atac de l’exèrcit marroquí que ha causat més de deu víctimes mortals i més de 150 desapareguts a Al-Aaiun, al Sàhara Occidental?
dissabte, 20 de novembre del mmx
© Xavier Serrahima 2o1o