En la pell de l’altre, Maria Barbal

Lectures: 7

Després d’aquest estiu tan especial, on hem vist que el maniqueu conflicte palestino-israelià sembla destinat a no solucionar-se mai, i hem pogut comprovar que un miler i mig de víctimes civils, la majoria dels quals criatures i dones, només esdevenen un acte criminal quan els duu a terme una organització terrorista, potser res més adient que rememorar l’ombra allargada de les conseqüències de la guerra civil espanyola.

Si, al damunt, ho fem acompanyats de la mà —o, més aviat, de la ploma— destra de Maria Barbal, que enceta la temporada amb En la pell de l’altre, Columna Edicions, setembre del 2014, amb una història de dues joves que proven d’obrir-se camí a les palpentes al soterrani fosc i asfixiant de la postguerra, les ganes de llegir —i de reflexionar en acabat de fer-ho— les tenim assegurades.

I remarco “reflexionar” per un parell de raons. En primer lloc, perquè el de la memòria històrica sobre els represaliats —executats, exiliats, empresonats o convertits en una trista desferra, simples morts en vida— del franquisme és un tema sobre el qual mai no s’hi haurà reflexionat prou. Per més que puguem fer, mai no els rescabalarem del que van patir —ni, com a societat, del que vam perdre (de fet, ens van robar).

En segon, perquè si per algun detall destaca la novel·la és, precisament, per una certa manca d’empenta, d’emoció, de passió, de vivacitat i de vitalitat. Per més que sigui probable que un tal efecte hagi estat cercat de manera expressa per l’autora, per evitar potser que una visió massa arrauxada o subjectiva perjudiqués l’argument, entenc que aquesta decisió no l’afavoreix gaire, sobretot tenint en compte que al caràcter de la Ramona, una de les dues protagonistes, poderosa, indeturable —“manaire, enèrgica” (pàg. 157); “decidida i franca” (pàg. 162); “plena d’empenta i sense empatx per fer el que calgués” (pàg. 188); “ella tenia el seu objectiu i en la resta no hi pensava” (pàg. 266)— possiblement li convindria més una escriptura apassionada, fins i tot més visceral, en alguns moments, que no pas una de tan equilibrada, tan perfectament cerebral.

El millor de l’obra, sens dubte, és la pregona immersió que ha fet l’autora en els caràcters dels personatges que la poblen, no només dels dos centrals, sinó de tots els que els envolten, de tots aquells que, d’una manera o altra, més o menys —més que menys, normalment: que venim d’on venim i que cada pas de la nostra vida ens va conformant a poc a poc és un dels missatges més diàfans de la novel·la— ens van condicionant i modificant. L’esforç, en aquest sentit, és tan palès com agraït: res no es produeix per atzar, res no es forçat, tot flueix agradablement i raonable.

Tal i com s’ho proposa Barbal, per poc que hi posi un xic de la seva part, que accepti de participar en el diàleg sempre obert que és qualsevol obra artística, el lector o lectora farà honor al títol i, quasi sense adonar-se’n, es trobarà també immers en la pell de l’altre; de qualsevol dels personatges. Tan ben treballats i aprofundits que no tan sols veurà des del punt de vista dels diversos protagonistes —entendrà el perquè i el com dels seus actes i decisions—, sinó que sentirà com ells; viurà amb ells —i des de dins— les seves experiències i la seva història.

Aquesta història, que imagino que té el seu punt de partença en la impostura de Enric Marco, el en el seu moment famós president de l’Amical de Mauthausen —i no dic més perquè “el silenci sovint té més efecte que les paraules” (pàg. 185)—, ens parla de la veritat i de les veritats —“Ara seré jo quiu expliqui la meva veritat” (pàg. 323)—, del que som i el que voldríem ser, de les màscares pròpies que ens anem construint dia a dia, que anem representant fins que, a força de dur-les posades acabem per creure’ns més reals que la realitat mateixa: “com es para, el vent” (pàg. 262).

Una metàfora, doncs, de la literatura, que basteix una sòlida realitat ficcional —o potser la més real de les ficcions?— que sembla confirmar el vell adagi que afirma que tothom vol el que no té. Els protagonistes prominents de l’obra (tots ells femenins; els masculins es limiten a complir una funció secundària, quan no directament funcional) estan disconformes amb el que són i voldrien ésser una altra persona, començant pels dos eixos centrals, la Ramona i la Mireia —“aquell desig inconscient o gandul de ser un altre” (pàg. 9); “Espantada o no, jo ho hauria donat tot per assemblar-me a tu” (pàg. 70); “Va comptar el Joan quan de temps la Ramona es va comportar com una altra persona?” (pàg. 185)— i seguint per totes les altres: “fins i tot tenien una néta sense que ella tingués cap fill” (pàg. 199).

I volen ésser-ho, entre d’altres motius, per un de fonamental: perquè dels altres només en coneixem una part minúscula, la que ens mostren ells mateixos i, per tant, ignorant la vessant obscura que tots tenim, en una mesura o altra, acostuma a resultar fàcil pensar que al seu lloc seríem més feliços. Quan, en realitat, si fóssim capaços de posar-nos en la pell de(ls) altre(s) hauríem de carregar-nos, com a torna, amb tot el seu inconegut bagatge interior.

Perquè l’autora de Càmfora ha entès d’allò més bé que posar-se en la pell d’un altre comporta, ineluctablement, convertir-se —a tots els efectes, no només als bons o esperats— en un altre.

diumenge, 31 d’agost del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrahima.cat
@Xavierserrahima
ORCID iD icon orcid.org/0000-0003-3528-4499