La vida a la porta de la nevera, Alice Kuipers
Una novel·la que, amb aparença de simplicitat, amaga rere la seva teòrica facilitat tot un món: La vida a la porta de la nevera (Life on the Refigerator Door), Alice Kuipers, Ara Llibres, 2007, traducció de Nausica Solà.
El llibre sorprèn d’entrada tant pel títol com per la seva desafortunada portada. Una portada que fa pensar més en un llibre d’autoajuda, de parapsicologia o de curset per a principiants que no pas en una obra literària. Potser per això l’editor ha cregut que era indispensable afegir-hi una rúbrica en negreta a la mateixa portada, indicant-hi que es tracta d’una novel·la.
Tanmateix, si hom fa l’esforç de superar aquesta aversió inicial, comprovarà que aquest desencert pel que al disseny es refereix no fa en absolut justícia a l’obra. Sota la seva aparença modesta, amb un text mínim, quasi minimalista, ens ofereix un més que acurat retrat de les relacions entre una mare d’uns quaranta anys i la seva filla de disset.
Una relació, com no podia ésser d’altra manera, difícil. Tempestuosa, en ocasions. Com totes les que es produeixen en una edat tan conflictiva com la de l’adolescència i la joventut.
Amb tot, el tret distintiu que defineix i confereix el seu valor a la novel·la no és tant l’enfocament de l’eterna oposició entre mares i filles, sinó un el tema de base que hi subjau. Tema que pot ésser és el que de manera més perfecta defineix el inici d’aquest nostre segle XXI: la incomunicació. Una incomunicació causada per una societat que pateix els estralls de la explosiva combinació del individualisme més exacerbat amb la tecnificació. Una societat moderna que tendeix a aïllar-nos cada vegada més, a convertir-nos a tots plegats en nàufrags…
Precisament per aquest motiu, trobo més que encertat l’estil que ha decidit fer servir l’autora per a presentar-nos la seva novel·la. Si el segle XIX el gènere epistolar era el més escaient per a descriure una societat que començava a obrir-se i posar en contacte classes que secularment separades, calia cercar un gènere adient per a la nova societat de l’aïllament.
Pot pensar-se que hauria estat una bona idea recórrer a una novel·la basada en el creuament de converses de Messenger o de programes similars. Amb tot, a despit de que comporten la separació dels que l’usen, no deixen de dur a terme una comunicació, una comunicació simultània, encara que sigui entre persones absents. Fins i tot tractant-se de persones que no es coneixen.
Per a plasmar la societat de la incomunicació, cap idea millor que la de recórrer a l’ús de les notes creuades que es van deixant mare i filla a la porta de la nevera.
Tot i que, de bell antuvi, pugui semblar que no es tracta més que d’un recurs fàcil, poc elaborat que facilita la feina de l’autora, entenc que esdevé el pilar sobre el que se sustenta l’obra: en no poder-se veure quasi mai, ni poder parlar de tot allò que els importa o els hi succeeix, a mare i filla no els resta altre remei que anant intercanviant sintètiques notes que subjecten a la porta de la nevera…
No sóc capaç d’imaginar un símbol més encertat de la incomunicació, del isolament, del naufragi de les relacions entre mare i filla!
A més a més, allò que en un principi pot fer pensar que li ha simplificat la feina a l’autora, en fer ús d’escarides notes que es van deixant, sense descripció ni introducció de cap mena, denota, en una segona lectura, el gran esforç de síntesi, de precisió i de contenció necessària per tal d’aconseguir explicar la història només a través d’aquestes menudes peces. Peces que han d’assolir el complicadíssim objectiu de fer de fil conductor de la història sense trair la seva condició de seguir essent creïbles com a notes deixades en una nevera.
En qualsevol cal, consideracions d’estil – i interpretacions literàries personals a banda – entenc que es tracta d’un gran llibre. O, si se’m permet, un petit gran llibre, que ens ofereix un argument directe, cru, sense concessions, però, ensems, curull d’emotivitat i de vida. Un d’aquells llibres que mereix ésser salvat del permanent diluvi editorial de cada any.
dimecres, 6 d’agost del 2008
PS: Com sempre, convido al lector a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.
© Xavier Serrahima 2008
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499
Veure la llista completa d’autors i autores i títols analitzats
Veure la llista completa de traductors i traductores de les obres analitzades
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)
good site pwnaui