La señora Potter no es exactamente Santa Claus, Laura Fernández, Literatura Random House, 2021

Lectures: 8

La señora Potter no es exactamente Santa Claus, Laura Fernández

Aquesta no és (ni exactament ni no) exactament una altra novel·la

Per més que sovint ens confonguem —i, per tant (i el que és molt més lamentable, molt més perillós, molt més imperdonable) confonguem els lectors—, actuant, i, per tant valorant les obres artístiques, talment com si la genialitat consistís en fer (encara) més gran allò que ja és (molt) gran, en fer (encara) més extraordinari el que ja és (molt) extraordinari, com si la genialitat artística consistís, en el que a la literatura es refereix, a fer jocs d’arts malabars amb les paraules i exercicis circenses amb els arguments, a enlluernar els lectors i lectores amb una certa orfebreria, amb aquella orfebreria que resplendeix esplèndidament quan veu la llum del sol, però que, tan aviat com l’astre rei se n’allunya, s’apaga, com si que la genialitat artística consistís a reflectir el que per ell mateix resplendeix, i que, per aquesta raó, és tan meravellós, efímer com fugitiu, la genialitat artística —i, és clar, quan dic genialitat artística em serveixo d’una metàfora; una metàfora per referir-me al que en realitat és un do: els genis, allò que ens entestem en seguir anomenant genis, no existeixen; el que existeixen són persones (si volem dir-ho així, per això genials) que tenen la capacitat de treure (genialment, si ho volem dir així) el màxim profit del seu do, que aconsegueixen convertir el seu do en (bella) art; assoliment que convenim en denominar, metafòricament, genialitat— consisteix exactament en el contrari, en fer (molt) gran el que és petit, el que és molt petit, el que és quasi res; o, directament, simplement, realment, no-res; en convertir un gra de sal en una muntanya.

Al contrari de la pretesa genialitat artística —que, en aquesta època acrítica i unanimista nostra, s’acostuma a rebre amb un ditirambisme tan fora de mida que qualsevol diria que a casa nostra neix un geni o una gènia literària cada quinze minuts—, doncs, la veritable, valuosa genialitat artística consisteix a convertir el que és (més) comú en or, en fer resplendir (tot) allò que per ell mateix mai no resplendirà, (tot) allò que (ens) passarà (del tot) desapercebut, quan ho tinguem al costat, allò que ningú no mirarà, no creurà que pagui la pena d’ésser mirat.

Fer(-nos) veure el que no mir(arí)em
O el que és el mateix, si ho volem dir d’una altra manera —d’aquesta altra manera que és la font, l’arrel i el fonament del dir artístic o literari—, en fer veure als lectors (als receptors, als espectadors) allò que no veurien; en fer que mirin allò que mai no haurien mirat.

Fer-los-ho veure, fer-los-ho mirar i que s’adonin que també és genial; que pot ésser, encara, més genial que el més gran, que el més extraordinari. I que ho pot ésser, precisament, únicament, perquè no és gran, perquè no és extraordinari, perquè és petit, perquè és ínfim, perquè és quasi no-res, perquè és no-res.

Perquè el que el fa extraordinari —el que permetrà que l’art el transformi en (més exactament, en desvetlli, en reveli, en descobreixi, en faci veure l’)extraordinari— és, precisament, únicament, exclusivament, que és petit, que és ínfim, que és quasi no-res, que és no-res.

Perquè només el no-res ho pot ésser tot. Perquè només el no-res, el no-res dels no-res, el més no-res de tots els no-resos, està destinat a ésser-ho tot.

Perquè és —només pot ésser— del no-res que sorgeixi tot. Perquè va ésser és —havia d’ésser— del no-res que va sorgir tot.

Perquè, si el no-res no ho és —no ho pot ésser— tot, tot és no-res. Perquè, si no som capaços de veure el tot, de veure-ho tot, en el no-res, no ens mereixem el tot. I, per tant, el tot esdevé no-res. I, amb ell, nosaltres també.

La señora Potter no es exactamente Santa Claus
Amb aquesta introducció llarga, llarguíssima —que possiblement la majoria dels lectors i lectores han considerat massa prolixa, tan prolixa que l’han deixat de llegir (la qual cosa, per descomptat, demostra que no els estava destinada, que no entenen que la llargària d’una, de cap, crítica literària, com la de cap obra literària o artística, no depèn, no pot dependre, de cap mida prevista, sinó de l’obra mateixa, d’allò que, per se, li exigeixi l’obra mateixa; l’obra mateixa i només l’obra mateixa, és que potser hi ha o pot haver-hi res més que calgui que tingui en compte el crític o l’analista?)— el que volia dir, el que l’obra m’ha exigit que digui, és que Laura Fernández, l’autora d’aquest tan captivador, inoblidable com trasbalsador La señora Potter no es exactamente Santa Claus, Literatura Random House (Barcelona, novembre del 2021), no tan sols posseeix aquest do o aquesta genialitat (metafòrica), sinó que, el que (encara) és més excepcional i (encara més) agraït, (ens) ho demostra pàgina a pàgina.

Que llegir la seva novel·la suposa que, com en la ciutat en miniatura que modela Randal Peltzer, com la mateixa ciutat, Kimberly Clark Weymouth, aquesta no pas en miniatura, sinó en mida real, en una mida que no podria ésser més real, més autèntica (i, alhora, més humana), en cada cantonada, en el racó més ínfim i discret, en aquella pàgina, en aquell paràgraf, en aquella línia que sembla que, si no és prescindible, podria ésser-ho, que, si volem dir-ho així, és una pàgina, un paràgraf o una línia més —per (provar de) dir-ho amb major precisió, que en la majoria dels autors i autores, tan hagiogràficament lloats, serien una pàgina, un paràgraf de més—, ens espera un tresor, una descoberta.

La condició humana
Un (gran) tresor, una (gran) descoberta, i, el que és (molt) més important, un (gran) tresor, una (gran) descoberta que ens parla, que té a veure, que és reflex, de la condició humana.

O, si ho volem dir així, d’una condició humana, de les, múltiples diverses —perquè, (em sembla que) indiscutiblement, un dels majors mèrits de l’obra són els seus personatges; és la força, el volum, la vida, en realitat, dels seus personatges; de tots els seus personatges— condicions humanes; de les condicions humanes, particulars que són (que ens parlen, que reflecteixen) la condició humana, en general.

D’aquest reflex o visió de la condició humana que, segons el meu (modest) parer, és el que converteix una novel·la (i qualsevol altra obra escrita) en literatura, en obra artística.

Perquè aquesta novel·la de Fernández, per més amarada de fantasia que estigui, per més que potser hi hagi qui —erradament, des de meu (humil) punt de vista— s’encaparri en buscar-hi influències o similituds amb el realismo mágico sud-americà de la segona meitat del segle XX, o amb d’altres mons inventats, per més que ens presenti una ciutat (una ciutat que, en realitat és més que una ciutat; una ciutat que és tot un món) esbojarrada, quasi esperpèntica (i, en alguns moments, més que esperpèntica), insospitada, poblada de bojos insospitats, on no sembla que hi hagi ni hi pugui haver ningú normal —allò que ens entestem en anomenar normal, com si la normalitat no fos un simple concepte per entendre’ns—, on res ni ningú no sembli tocar de peus a terra, una ciutat (i un món) on la señora Potter no es exactamente Santa Claus però bé podria ésser-ho, una ciutat, Kimberly Clark Weymouth, que no només podria ésser la ciutat de Santa Claus, sinó que ho hauria d’ésser, l’única on podríem pensar que la màgia, la inversemblança i la fantàstica fantasia del santaclausisme —de qualsevol santaclausisme, en realitat; del santaclausisme entès com a metàfora de tot el que és possible—, en definitiva, per més que sigui tot això, i molt més, és una novel·la que, sobretot, i per damunt de tot, ens parla de la condició humana.

O sigui, de nosaltres, de tots nosaltres.

La vida, el (des)sentit de la vida
Ens parla de la vida, de les vides: “cuando se abría aquel baúl, la sensación era la de contemplar un montón de vidas en marcha, a la espera que aquella narradora permitieses que continuasen. Pero ¿acaso no estaban continuando? Oh, por supuesto. A cada momento. Pero no allí dentro. Allí dentro esperaban”, (p. 63).

Del que és, del que ha d’ésser una vida, qualsevol vida. Per dir-ho amb major precisió, del que no és —del que no podem consentir en denominar— una (la) vida.

Del que sovint creiem que és una vida però no ho és; el que no és més que una renúncia; una renúncia a viure: “un libro protagonizado por una mujer que creía que uno debía desviarse del camino y hacerlo tantas veces como fuera necesario, porque sólo tomando los suficientes desvíos, podías llegar a ser tu mismo, o, cuando menos, trazar, forzosamente tus límites, definirte por algo que nada tenía que ver contigo, pero que estaba ahí, era un tu en potencia, que, de otra forma, nunca se volvería real, ni se atrevería a considerarse una mera posibilidad”, (p. 448); “cualquier cosa podía ser, otra vez, posible”, (p. 450); “porqué uno sólo tenía que seguir su camino, pasase lo que pasase, seguir su camino”, (p. 470).

I qui no ho entengui, això, qui no sàpiga veure, més enllà, o per damunt del tan ben lligat argument de l’obra, d’aquest argument —d’aquesta permanent concatenació d’arguments i arguments— que ens està parlant de la condició humana, segur que haurà gaudit de la novel·la —pensar en que algú la llegeixi i no la gaudeixi, que no hi trobi mil i una raons (diferents, cadascú les seves, per descomptat) per gaudir-les se’m fa tan difícil com pensar en un àngel sense ales o en un (o una) Santa Claus sense barba— però tan sols ho haurà fet, ho haurà pogut fer, si ha tingut sort, a mitges.

Perquè, sobretot, per damunt de tot, La señora Potter no es exactamente Santa Claus ens parla de vides. De les vides de tots i cadascun de nosaltres. O el que és el mateix, de la vida.

L’universal
Com les grans obres artístiques, parlant-nos d’unes vides, ens parla de la vida. De la vida mateixa. Submergint-se en el particular —i em sembla obvi que poques ciutats són tan particulars, tan especials, tan reals com aquesta.

Com aquesta ciutat que Fernández no tan sols ha creat, sinó on ens trasllada —i aquest punt és essencial: no tan sols hi vivim, al llarg de tota la novel·la, no tan sols la vivim, sinó que voldríem no haver-la de deixar, ens dol haver-la de deixar, quan s’acaba; i això tan sols (ens) succeeix amb les obres de veritat, amb les que (ens) deixen petja, amb les destinades a perdurar.

Aquesta Kimberly Clark Weymouth que, precisament perquè es comporta “como si en vez de una ciudad […] fuese una persona”, (p. 153) ens submergeix, transporta o parla de l’universal.

D’aquesta ciutat que és qualsevol ciutat. D’aquesta ciutat que, per més extravagant que ens pugui semblar d’entrada, podria ésser qualsevol ciutat.

I, per consegüent, d’aquests veïns que, per més extravagants que ens semblin —i l’autora ha maldat molt i molt perquè ho siguin, perquè ens ho semblin, per dotar-los d(e totes)’aquestes particularitats que ens conformen i defineixen— són, podrien ésser, els nostres veïns. Els nostres veïns o, el que és (molt) més important, podríem ésser nosaltres mateixos.

Perquè, més enllà d’ésser el descobridor de La señora Potter no es exactamente Santa Claus, el que converteix en més humà a un dels personatges principals —en el cas, és clar, que sigui possible de parlar de personatges principals o secundaris, en una obra tan pregonament polifònica com aquesta, on cada personatge, fins el més (teòricament) humil forma part d’una baula inseparable, curosament soldada—, a en Randal Peltzer, del que ens està parlant, en el fons Laura Fernández a través d’ell, no és d’un descobridor, encara que sigui d’una tan important com decisiva señora Potter [que] no es exactamente Santa Claus, d’un personatge més o menys excèntric o interessant, sinó d’un marit a qui la seva dona l’ha abandonat.

Condemnats a no existir
Com, amb el seu fill, en Bill Bane Peltzer, no ens està parlant tant del constructor d’ún món subterrani, sinó d’una persona que ha de construir un món subterrani; que l’ha de construir perquè el món real, el seu món real, aquell món en que hauria de viure, on viuria si ho pogués resistir, si per ell pogués existir, se l’endugué amb ella la seva mare, en abandonar la ciutat, en fugir; en actuar com si ni ell ni el seu pare no existissin. I, per tant, condemnant-los a no existir.

Perquè, si la señora Potter no es, exactamente, Santa Claus és perquè la Señora Mackenzie no es, exactamente, la Senyora Peltzer. Perquè la senyora Mackenzie no és, exactament, la Dona de Randal Peltzer. En realitat, perquè la senyora Mackenzie no pot ésser la dona de Randal Peltzer, si no vol, a canvi, privar-se de seguir el seu camí, privar-se de qui és, de qui està destinada a ésser.

Perquè la senyora Mackenzie no és, exactament, la Mare de Bill Bane Peltzer. Perquè tampoc no pot, si no vol, a canvi, privar-se de seguir el seu camí, privar-se de qui és, de qui està destinada a ésser, ésser la mare de Randal Peltzer.

De fet, perquè no és que no ho sigui exactament, sinó perquè no ho és gens.

O el que és el mateix, perquè si la señora Potter no es para nada Santa Claus és, sobretot, i per damunt de tot —gairebé gosaria dir que només— perquè la senyora Mackenzie no és per res la dona de Randal Peltzer ni la mare de Bill Bane Peltzer.

Perquè la dona de Randal Peltzer i la mare de Bill Bane Peltzer, en marxar, i, sobretot, en fer-ho sense, en primer lloc, donar cap explicació i, en segon i encara (molt) més important, donar cap esperança de retorn, els ha submergit en el més intens dolor, en la més dura de les afliccions.

Fantasia i realitat
Raó per la qual, i no pas per cap casualitat, la senyora Louise Feldman, la famosa escriptora de La señora Potter no es exactamente Santa Claus, tampoc no havia volgut durant tant de temps tornar a la ciutat de Kimberly Clark Weymouth. La raó per la qual la seva tornada coincideix amb, que tan sols hi torna quan es produeix, el retorn de la senyora Mackenzie.

Perquè, metafòricament, en sigui més o menys conscient Fernández, la senyora Louise Feldma i, per ant, també La señora Potter [que] no es exactamente Santa Claus, és la dona/ mare desapareguda; la dona de Randal Peltzer i mare de Bill Bane Peltzer que va desaparèixer per no tornar.

Per no tornar fins haver fet, fins haver pogut fer, el seu camí. L’únic camí que li permetia ésser ella mateixa. Que no li permetia ésser la senyora Mackenzie, que no li permetia sentir-se “en casa”, (p. 17), sinó que l’obligava a ésser la senyora Peltzer.

I, en conseqüència, el dolor que la ciutat de Kimberly Clark Weymouth sent per l’absència, sentida com una traïció, de la senyora Louise Feldman, de l’autora que va convertir la ciutat de Kimberly Clark Weymouth en el que és, és el dolor que senten tant Randal Peltzer com Bill Bane Peltzer.

Perquè també ha estat la seva dona y mare, y més en concret, la marxa, la fugida, l’abandonament de la seva dona i mare, el que els ha convertit en el que són, en el que no poden deixar de ser.

Aquests dos personatges —de fet persones: quantes persones coneixem que siguin (o, almenys, se’ns facin) tan reals com ells?— que no és que no sean exactamente Santa Claus, sinó que, precisament perquè la seva dona i mare els ha abandonats, no poden creure en cap Santa Claus, en cap santaclauisme ni en res que impliqui que la vida tingui (o, almenys, els ofereix) un sentit.

Literatura
Aquest dolor que Laura Fernández converteix en literatura. El dolor que tan sols podia fer-nos compartir, que tan sols (ens) podia explicar —més exactament, exposar(-nos)— a través de la literatura.

A través d’una història —d’una concatenació d’històries— que, tot parlant-nos d’aquesta señora Potter [que] no es exactamente Santa Claus, d’aquesta ciutat de Kimberly Clark Weymouth que si és precisament (i exactament) el que és, que si és la ciutat de Kimberly Clark Weymouth , la ciutat on la senyora Louise Feldman va escriure La señora Potter no es exactamente Santa Claus, dels que ens parla és d’un marit sense esposa i, sobretot, d’un fill sense mare.

De dues senyores Potter que mai no podran ésser exactament Santa Claus, perquè Santa Claus, en comptes de dur-los regals, els ha pres l’únic regal que volien, que necessitaven; els ha privat, exactament, de tot el que els calia.

I, privats de tot el que volien i els calia, com no han de voler fugir de la ciutat de Kimberly Clark Weymouth?, com no ha d’ésser la ciutat de Kimberly Clark Weymouth “siempre desapacible”, (p. 11)?, com no ha d’ésser una “maldita y fría ciudad”, (p. 22)?

diumenge, 11, dilluns 12 i dimarts 13 de desembre del mmxxi