Qui pregunta ja respon
En aquest país nostre es publica tant —i, massa sovint, d’una manera tan indiscriminada— que correm el risc cert de deixar de banda la magnífica feina que duen a terme editorials petites que no acostumen a comptar (prou) amb el beneplàcit dels mitjans de comunicació convencionals. Encara més quan es tracta d’editorials que no són literàries, que publiquen altres menes de llibres.
És el cas d’Arcàdia, més necessària que mai, atès que la seva especialitat són els llibres de pensament, i en la nostra societat, on la filosofia s’elimina dels plans d’estudi com si fos una molèstia, tenir accés a aquesta mena de llibres és, cada vegada més, imprescindible. Si, al damunt, tenim en compte que han estar els responsables de fer-nos arribar les dues darreres obres de Zygmunt Bauman en català, contribuir a fer (més) pública la seva presència és una obligació que no ens podem permetre negligir. Sobretot, quan una gran part dels catalans encara tenen el mal costum de llegir els llibres de filosofia en traduccions castellanes.
La riquesa d’uns quants beneficia tothom? (Does the Richness of the Few Benefit Us All?), febrer del 2014, traduïda per Josefina Caball, posa en qüestió la realitat d’aquest principi, tantes vegades repetit, però tan poques —per no dir, quasi mai— validat, que assegura que “la persecució del benefici individual també és el millor mecanisme per aconseguir el bé comú” (pàg. 10); principi o idea que ha justificat i segueix justificant l’estat actual del món, on es beneficia els que més tenen a fi que, un cop hagin acumulat prou diners, els destinin a ajudar als altres, a crear treball i, per tant, a equilibrar les desigualtats de tota mena (econòmiques, per començar) del nostre món capitalista.
En realitat, que aquest principi és una fal·làcia —per no dir, directament, una mentida— «ho sap tothom, i és profecia», per dir-ho en paraules de J.V. Foix, però, potser perquè no ens queda altre remei, fem veure que no ho sabem. Per si ens restava alguna, minúscula, ombra de dubte, les xifres que ens facilita el pensador polonès són tan esgarrifoses com, alhora, inqüestionables: “el 20% més ric de la població consumeix el 90% dels articles que es produeixen, mentre que el 20% més pobre en consumeix l’1%. […] les 20 persones més riques del món tenen recursos equivalents als dels 1.000 milions de persones més pobres” (pàg. 15).
Una situació que, no cal dir-ho, s’ha agreujat amb la crisi. Davant d’això, el que fa Bauman és, en primer lloc, demanar-se per quina raó tolerem aquesta flagrant desigualtat. Les raons, que per descomptat no cometré l’errada d’avançar, tenen a veure amb l’enorme, colossal capacitat que té l’economia consumista de fer-nos combregar amb rodes de molí, de fer-nos passar, un dia rere l’altre, bou per bèstia grossa. I per això dedica el tercer, i més extens dels seus capítols, a descriure, amb detall, «Algunes mentides que són la base d’una mentida més gran». O el que és el mateix, a posar de manifest que una de les prioritats del sistema és la de seguir-nos fent creure les seves mentides.
El llibre conclou amb unes reflexions orientatives del que podem fer, en la mesura de les nostres modestes possibilitats, per oposar-nos —o, si més no, per no col·laborar-hi— a aquesta situació de desigualtat, a aquest esbojarrat sistema de producció i de consum que ens duu a l’abisme: “Segons sembla, necessitem que passin catàstrofes perquè reconeguem i admetem (retrospectivament, per desgràcia només retrospectivament…) que són imminents: una idea d’allò més esgarrifosa. Podrem rebatre-la, algun dia? No ho sabrem mai si no ho intentem, una vegada i una altra, i cada cop amb més força” (pàg. 90).
divendres, 3 de març del mmxvii
© Xavier Serrahima 2017
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima
Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons
