Avui no podem més que desar el poc l’enginy que podem considerar que tinguem i fer un sentit homenatge a les víctimes. A totes les víctimes, siguin d’on siguin i provinguin d’on provinguin. I en el nombre que siguin. Cada víctima és important per ella mateixa…Tant d’aquelles que han estat notícia, a la Xina, a Myanmar o a Euskadi, com les restants que segueixen i seguiran oblidades, a tants països en conflicte que no són objectiu de les càmeres de televisió ni del paper imprès.
Amb els desastres naturals, davant dels quals estem impotents, no podem més que solidaritzar-nos amb els damnificats. Solidaritzar-nos-hi i oferir la nostra ajuda incondicional. Amb independència que l’estat que s’hauria d’encarregar de distribuir-la la pugui o no merèixer. I amb més raó encara si els seus ciutadans pateixen una dictadura. Ja que no els en podem alliberar – a no ésser que tinguin reserves petrolieres o d’altres productes similars… – almenys podem tractar d’alleujar-los en situacions de crisi o d’extrema necessitat.
Al cap i a la fi, la població civil sempre és innocent. En qualsevol guerra, cop d’estat, desastres naturals, atemptat o si són violats els drets humans. I acostuma a ésser la que més pateix. Ajudar-los és la nostra obligació moral. Fins i tot en cas de que l’estat receptor no ens ho permeti. Per més que la major part de l’ajuda es quedi en mans dels quatre aprofitats de sempre, serà millor una petita ajuda que cap ajuda.
Pel que fa als atemptats terroristes, que no són inevitables sinó que depenen de la voluntat humana – per a dir-ne d’alguna manera… – no podem més que condemnar-los, per enèsima vegada, amb absoluta rotunditat. I sense cap mena de subterfugis ni justificacions: recórrer a la violència suposa, d’entrada i sense excepcions, perdre la raó que es pogués tenir. Les raons s’han d’entendre amb les raons, s’han de defensar amb les paraules, mai fent ús de les pistoles, les bombes o la força bruta.
Quin consagrat dia s’adonarà Eta de que el terrorisme en cap cas ajuda al moviment d’alliberament basc? Que, per més que ens ho vulguin fer creure, no representen ni tenen res a veure amb el MVLN…! Que a Euskadi l’últim que li cal són salvadors de la pàtria que posin les armes al damunt de la taula…! Fins quan haurem d’esperar per a que comprenguin el missatge de Ghandi: <<No hi ha camins per a la pau: la pau és el camí…!>>.
I menys encara hi ha dreceres, afegiria jo.
dimecres, 14 de maig del 2008
