Finalment, complint amb l’estricta aplicació dels terminis de l’Estatut que preconitza el Nou Tripartit —tres anys d’endarreriment…—, l’Estat Espanyol va traspassar el servei de Rodalies de la RENFE a la Generalitat. Des d’inicis d’any ja la tenim aquí… Un altre èxit incontestable del Govern d’Entesa català. Mercès a la seva bona relació i col·laboració entranyable amb el govern amic del PSOE, han aconseguit allò que semblava impossible i que els que havien ocupat durant vint-i-tres anys el Palau mai no s’havien ni tan sols plantejat: la gestió de la xarxa viària catalana.
La fotografia de l’inefable Conseller Saura signant amb el Vicepresidente Tercero i Ministro de Política Territorial, Manuel Chaves, el traspàs no podia ésser més emblemàtica: una bona encaixada de mans, adornada amb els consegüents somriures per celebrar la suprema gesta. Una fita històrica, sens dubte, que du a la pràctica el que assenyala l’article 140.5 de la primera versió retallada de l’Estatut: “Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre la seva xarxa viària en tot l’àmbit territorial de Catalunya”.
No es podia ésser més estricte en el seu compliment… La Generalitat —després d’unes negociacions “llargues i dures”, segons les paraules de José Montilla— ha obtingut la gestió del servei, que inclou tarifes, horaris i freqüències de pas dels trens. Una competència, doncs, del tot “exclusiva” i de caràcter integral.
Un acord tan exhaustiu i complet que no podem més que aplaudir amb fervor, fins que ens quedin adolorides les mans… El Govern de l’Estat Espanyol, el govern de veritat, tan sols s’ha reservat per a ell la gestió exclusiva d’alguns elements del servei de la xarxa viària de caràcter supletori, secundari i accessori… Per començar, la de tots aquells trens que —amb la seva concepció habitual de la pluralitat estatal— anomenen regionales!
Ja han fet prou traspassant les rodalies, no? Reservant-se, com no!, pel que fa a aquestes, també totes les seves infraestructures (les vies, les estacions i els trens) així com el seu manteniment.
Tan generosa i absolutament fantàstica ha estat la victòria negociadora del Govern Tripartit, que els socis de la Generalitat han permès, com a concessió de cortesia, que fins i tot en una de les matèries transferides (la de tarifes), fos el Ministerio corresponent qui decidís quin era l’augment per a aquest any! Al cap i a la fi, si les vies, el cablejat, les instal·lacions, les estacions i les vies segueixen essent seves, quin sentit té que sigui un altre qui decideixi els preus que s’han de cobrar?
Davant les irraonables i desvergonyides crítiques que han aparegut sobre aquest traspàs, Montilla s’ha afanyat a ajudar als desinformats a veure clara allò que ha definit com “la realitat” que algunes “formacions polítiques no volen reconèixer”! Ha assegurat que aquesta omnímoda, omnipotent i sobirana transferència és “la més important i complexa que rep Catalunya en els últims quinze anys”, després del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Ho ha reblat declarant que “tenim el traspàs que marca l’Estatut”…!
Inconformistes com som, podríem demanar-nos: a quin Estatut es refereix? Al que aprovà el 90 % del Parlament? Al que aigualí el seu company Alfonso Guerra amb el seu implacable ribot harmonitzador? O bé a aquell, cada dia més similar al de la Señorita Pepis, amb el qual el Tribunal Constitucional —promocionat pel seu amic, el Defensor del Pueblo espanyol— pretén que ens conformem?
Contradictori, poc assenyat i desafecte com sóc a la realitat montillana, en sentir-lo no puc evitar recordar, no sé ben bé per quina raó, una frase d’un antològic i genial president del FC Barcelona, Josep Lluís Núñez: “És cert que hem acabat perdent el partit a casa per 1 a 4, però a la mitja part anàvem guanyant…!”
diumenge, 3 de gener del 2010
Xavier Serrahima 201o
|
Comparteix
|
Publicat al Diari Maresme, el 5 de gener del 2010
