Inadmissible pregó de la Mercè

Verament Catalunya és el país més estrany del món! Tant ho som, que ni país no som… No tant perquè no ens deixin —que no ens deixen ni ens deixaran mai, els que ens colonitzaren aviat farà tres-cents anys— sinó perquè no ens decidim a decidir. Si seguim així, ben aviat ens mirarem al mirall i no hi veurem més que la nostra ombra.

Som estranys, els catalans i catalanes, ben estranys… Des de la reinstaurració de la democràcia, les lleis espanyoles prohibeixen que els nostres representants polítics —i els de les altres nacions de l’estat espanyol— es puguin expressar en la seva llengua materna. I tan sols quatre gats alcen un xic la veu. S’esgargamellen i fan promeses d’insubmissió lingüística, de desobeir-les i modificar-les quan ells hi arribin. Quan hi són, se sotmeten i somriuen.

A casa nostra, també la teòrica lengua comuna se’ns imposa cada dia més, sense recança ni restriccions. Al cinema, la situació faria riure si no fes plorar: només un 3 % de les pel·lícules s’estrenen doblades o subretolades en el nostre idioma. Normalment, lluny de les grans ciutats. Com més canals de televisió apareixen, més ridícula i insignificant és el català a les emissions televisives. Un videojoc en la llengua de Verdaguer és una utopia. El prospecte d’algun medicament, una il·lusió!

Els escrits que adrecem en català a qualsevol ministerio espanyol —no diguem, ja, el de la Guerra (perdó, Defensa)— situats en demarcacions catalanes, són rebutjats sense cap mena de complexos ni manies com a “incomprensibles”. La majoria dels jutges del nostre país ens recomanen que fem servir la lengua española, a fi que ens puguem entendre tots! Tu sabràs què t’hi jugues, si no atens la seva “recomanació”… Per quina raó els representants de l’administració de justícia haurien d’entendre la llengua pròpia d’una gran part dels seus administrats i de casa nostra?

Fins i tot el president del club de futbol que se suposa que és “més que un club” té la deferència d’emprar en una assemblea a Catalunya l’idioma que “comprèn tothom”, tot i no ésser el propi de la terra… Els esportistes catalanoparlants són entrevistats sempre en espanyol així que surten de les nostres fronteres… A la Unió Europea els diputats maltesos poden fer servir la seva llengua, els nostres no… La família reial espanyola, quan ve a passar revista de les seves possessions de tard en tard, tot just balbuceja quatre paraules en la llengua que parlen quasi un 20 % dels seus súbdits… (I encara els aplaudim!)

I nosaltres, hipnotitzats per una televisió consumista, analfabetitzant, acultural, desculturitzadora i embrutidora, i cloroformitzats per el panem et circenses d’un futbol que cada dia és més negoci i menys esport, acotem el cap i seguim fent camí… de genolls!

Ara bé, si a un dels poetes majors de les nostres lletres, abans de dedicar cinquanta minuts als seus versos,  si li acut pronunciar un pregó de la Mercè afirmant —quina herètica i satànica gosadia!— que “aquesta nació, ara per ara i primer de tot, ha de defensar la seva existència i decidir quines relacions vol establir amb Espanya” salten totes les alarmes i se’ns acusa de nacionalistes insolidaris i desafectes. I ho fan, precisament, aquells que, amb la rogigualda a la mà, exigien que Catalunya s’omplís de pantalles gegants cada vegada que jugava la gens nacionalista selección espanyola!

Verament, són bojos, aquests catalans!

dissabte, 25 de setembre del mmx

© Xavier Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753

Comparteix

Author: XavierSerrahima

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *