Un dels grans objectius al qual convindria que aspirés qualsevol formació política que es tingués com a mínimament seriosa és el de la coherència… Malauradament, en els darrers temps l’expressió coherència política ha esdevingut un oxímoron: més que defensar una manera pròpia i intransferible de veure el món, el que fan els partits és anar canviant el seu posicionament ideològic cada vegada que els hi convé.
Sense cap mena de complex, no dubten en anar alternant declaracions que es contradiuen per complet amb les que van efectuar amb anterioritat. Allí on havien dit “blanc” ara hi diuen “negre”, i tan feliços. Al cap i la fi, poc han de patir, mentre es mantingui l’altament democràtic sistema de llistes tancades.
Precisament, per defugir aquesta esquizofrènia constant de posicionaments ideològics i de declaracions pendulars, cal lloar a l’únic partit del Parlament que es mostra coherent i conseqüent, tant en les seves idees com en les seves declaracions públiques: el PP a Catalunya. No s’han encomanat del funest vici que acostuma a llastar els nacionalistes i, sobretot, del PSC, que diuen – i, el que és més greu, defensen i voten – una cosa a casa nostra i una altra ben diferent a les Corts espanyoles…
Així, quan el Conseller Tresserras tot d’una ha recordat que forma part d’ERC i ha decidit impulsar una nova Llei del cinema català que suposi que la meitat de les pel·lícules que es projectin a Catalunya es doblin o subtitulin en el nostre idioma, la presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, ha declarat que no creu que aquesta paritat de còpies “s’hagi de fer amb imposicions”.
Des del seu punt de vista, com a política que es defineix com a liberal, ho justifica assegurant que “sempre he cregut que s’ha de respectar la iniciativa empresarial, que les coses s’han de fer quan les demani la gent, quan hi hagi demanda; que s’obligui i s’imposin sancions a una indústria que està en crisi, com la cinematogràfica, no sé si ajudarà o perjudicarà el sector del cinema.” Remarcant que “no estem parlant d’administracions públiques, estem parlant del sector privat, de l’empresa privada, de sancionar els empresaris”.
Manifestacions del tot coherents i en absolut contradictòries amb l’opinió que li mereixia al seu partit la Llei de cinema del 2007, aprovada el mes de desembre d’aquell any al Congrés espanyol amb el vot favorable del seu partit. Una llei del tot liberal, gens intervencionista, que tan sols imposava a les sales d’exhibició de l’estat espanyol l’obligació (art.18) de programar un 25 % d’obres cinematogràfiques comunitàries.
Una llei que no afectava ni sancionava econòmicament per a res a la iniciativa privada, segons creien els diputats i senadors del PP de fa un any i mig, tot i establir un estricte règim sancionador, que pot comportar multes de fins a 75.000 euros (art. 40) per als empresaris exhibidors si incompleixen en més d’un 60 % aquestes quotes de pantalla…, gens coercitives per la llibertat empresarial.
En aquella ocasió, les úniques declaracions de l’ultraliberal PP no es van referir, curiosament, a la necessitat de respectar la iniciativa de les empreses ni a la barbaritat que suposava sancionar el sector privat pel fet d’incomplir les quotes. De manera del tot incomprensible, les manifestacions de la seva portaveu de Cultura, Beatriz Rodríguez Salmones, es van limitar a assegurar que era una llei que ja naixia antiquada, del tot arcaica, sense criticar cap mena de voluntat intervencionista. A la inversa, va destacar que llavors no era “oportú derogar la quota de pantalla”.
Això si, en una mostra del respecte que li mereix la diversitat lingüística i cultural de l’estat, va criticar l’article 36 – contra el qual havien votat, com no!, durant els tràmits parlamentaris corresponents – que establia un “fons d’ajudes o crèdits específics” transferits a les Comunitats Autònomes amb llengües pròpies destinades al “foment de la producció, distribució, exhibició i promoció de la industria cinematogràfica i audiovisual en les esmentades llengües“.
Un fons que no va dubtar en qualificar de “mordida”. Fons que, segons el parer del seu partit, sempre tan atent a defensar la igualtat entre territoris, s’havia creat “amb els impostos de tots”. No pas com el fons general per a la cinematografia espanyola que, d’acord amb al seva informació privilegiada, es deu pagar només amb els diners d’“alguns”…!
Amb el seu afany permanent de vertebrar l’entesa, la comprensió i la cohesió entre territoris – i, per damunt de tot, d’evitar incontrolables enfrontaments entre comunitats de la patria común – remarcava especialment que aquest fons suposava que les Comunitats autònomes amb llengua pròpia “s’emporten el doble de recursos”. O, com va definir gràficament, en una expressió que em confesso incapaç de traduir: “Lo mío para mí y lo de todos a pachas».
De la mateixa manera, sorprenentment el PP tampoc va considerar cap imposició ni un atac intolerable contra la llibertat d’empresa el Reial Decret del 2004, basat en una Directiva de la CEE. Decret que establia, textualment, que la seva pretensió era adaptar a la legislació espanyola aquesta normativa comunitària que “imposava als operadors de televisió l’obligació de destinar cada any el 5 % dels seus ingressos d’explotació de l’any anterior al finançament de pel·lícules cinematogràfiques i televisives europees”. El PP no va creure que comportés cap imposició el fet que el Reial Decret obligués a que el 60 % d’aquest finançament es destinés a les obres “en llengua original espanyola”.
Aquesta legislació, és clar, tampoc no comportava cap antidemocràtica imposició lingüística…! Ni, menys encara, cap atac contra la sagrada, elemental i del tot imprescindible llibertat de mercat ni coartava per a res la lliure iniciativa empresarial…!
dimarts , 10 de març del 2oo9
© Xavier Serrahima 2009
[download#142#image]
Publicat a Opinió Nacional, el 12 de març
