Glanbeigh, Colin Barrett

Lectures: 12

(mal)Viure en ebullició

En literatura, descobrir veus noves acostuma a ésser molt satisfactori. Amb major raó quan pertanyen a gent jove, o més aviat jove. Colin Barrett, quan escriví Glanbeigh (Young Skins), Sajalín Editores, traduïda per Celia Filipetto, ja havia complert els 31 anys, i per tant no el podem considerar, en propietat, jove, però si el comparem amb la majoria dels autors en llengua anglesa que coneixem, ho és prou. I, segons el meu parer, la seva és una veu destacada; si més no, diferent.

Una veu diferent que, malgrat que potser encara no està acabada de polir del tot —en algun moment sembla dubtar, ésser indecisa, com acabant de buscar el seu lloc—, es fa sentir, deixa petja i s’imposa. I s’imposa, sobretot, per dues raons primordials, per la seva temàtica (dura, gens amable, difícil de digerir) i per l’estil de la seva prosa (seca, severa, implacable, del tot allunyada del que és políticament correcte). Dues raons que, com s’esdevé amb els escriptors de raça, conflueixen admirablement bé l’una amb l’altra: fons i forma són tot u.

És possible que algun lector o lectora desprevingut —que, per descomptat, s’hagi saltat el, pel meu gust, molt exacte però massa explícit pròleg de Kiko Amat (que recomano, encaridament, llegir després dels relats)—, en arribar al tercer paràgraf —“Es domingo. El fin de semana, ese desgastante festival de tres días, toca a su fin. El domingo es el día de purgación y reparación; de cerebros reblandecidos, de estómagos subibaja y vanas promesas de no volver a ponerme nunca más tan pedo” (pàg. 25)— es demani, més esverat que no caldria, si és convenient (per no dir, admissible) que es parli de tot, en literatura.

Si la pregunta me la fes a mi, no dubtaria a respondre-li que sí, que és convenient, i molt; que els tabús, en matèria artística, només se’ls pot posar (i imposar) el mateix autor. I, en al cas present, si bé és cert que els relats de Barret no són còmodes, no per això no són menys vàlids —i, m’atreviria a dir, fins i tot necessaris. Que el món que ens retrata no ens agradi, que ens faci patir i que, en algunes ocasions, ens regiri l’estómac i ens vingui de gust mirar cap a una altra banda —com succeïa, cal indicar-ho, en no poques ocasions, en les pàgines de Charles Dickens que reflectien el submón on vivien els seus orfes— no vol dir que no existeixi. Precisament vol dir el contrari: que és tan real, que preferim no saber-ne res; que preferim evadir-nos.

Amb major raó si tenim en compte que —com molt bé remarca Amat: “Colin […] es muy consciente de la universalidad del concepto «pueblo»”— aquesta petita població de nom imaginari, Glanbeig, que crea l’autor canadenco-irlandès, és únic però és, alhora, tots els pobles petits similars d’arreu del món; microcosmos resclosits on tothom es coneix, no tan sols molt, sinó, massa —“Conocemos a la mayoría, al menos de vista, y ellos nos conocen a nosotros” (pàg. 26)—, on no passa mai gairebé res, on res no canvia mai: “Todo había sido la mierda de siempre, sin ningún cambio ni posibilidades de que los hubiera” (pàg. 73), on no hi nia més que la desesperança i la desolació, el no future del punk: “Doran parecía estar bien, […] más o menos en funcionamiento y más o menos contento, o contentamente descontento, y eso era a lo máximo a lo que podían aspirar los que eran como Doran” (pàg. 221).

I en un indret així —que és un lloc, però, al mateix temps, un no-lloc— on els joves (i els ja no tan joves) no tenen res a fer, les possibilitats que acabin abocats al Walk Side de Lou Reed no és que siguin elevades, és que són elevadíssimes; «Qui no te feina, el gat pentina», diu el refrany català, però a poblets deixats de la mà de déu, deteriorats, desesperats i deprimits, on el present és fosc com la gola del llop i el futur, directament inexistent, on l’únic consol és la falsa i efímera salvació de l’alcohol i les drogues, més que no pas pentinar el gat, l’escorxen de viu en viu —i, quan ja no queden gats, s’escorxen els uns als altres.

És per això que la violència, en alguns instants, desencadenada, és omnipresent, a Glanbeig, car, si no viuen a l’infern, ben poc hi falta: “La violencia era una forma no intencionada de desahogo, y no tenía más sentido que la necesidad de expresarla” (pàg. 116). Els relats tenen molt de Western, però no de Western clàssic, on la violència és continguda, i al servei d’una bona causa, sinó com els de Sergio Leone, on no tan sols sembla que no requereixi cap justificació, sinó que esdevé la raó de tot. I també tenen molt de la primera novel·la negra, del Hard Boiled de Dashiell Hammet i Raymond Chandler, on l’ambient podrit es va caldejant i caldejant fins que, arribat al seu punt màxim d’ebullició, tot explota.

Com ha explotat, aquest recull de narracions —que encara que només fos per “Tranquilo entre caballos”, una quasi-novel·la magistral, ja seria més que recomanable— al bell mig d’un món literari massa acomodatici, on tot s’assembla massa, i on sortir-se de la normalitat és un risc que s’acostuma a pagar amb el pitjor càstig imaginable per a qualsevol creador: la preterició. Cal, doncs, felicitar Sajalín Editores per posar-lo al nostre abast, i esperar —tot i que, en aquest país nostre, massa sovint, esperar que no ens faci més que desesperar— que alguna editorial (per què no la mateixa?, l’acolliríem amb els braços oberts) es decideixi a traduir-la, també, al català.

dijous 16 / dissabte 18 de juny del mmxvi

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons