Cicle de biografies III (Francesc Pujols), Artur Bladé i Desumvila
En d’altres ocasions hem posat èmfasi en com n’arriba a ésser d’ineludible, per a l’aprofundiment i coneixement de la nostra sempre maltractada literatura, la recuperació de les grans obres dels autors del segle passat. Sobretot de tots aquells la carrera artística dels quals fou anihilada per l’alçament feixista i pel consegüent exili.
Una nova mostra d’aquesta tan escaient com apassionant tasca, que acostumen a dur a terme les editorials petites, és Cicle de biografies III (Geografia espiritual de Catalunya i Francesc Pujols per ell mateix), Cossetània Edicions, Valls, 2011, onzè lliurament de l’obra completa d’Artur Bladé i Desumvila, que —tal i com adverteix Xavier García a la introducció— “bé podria anomenar-se La pujolsiada, pel fet que tot és dedicat (…) a Francesc Pujols”.
Aquest tan voluminós com atractiu llibre que aplega en un únic volum les dues obres —la primera editada l’any 1944 a Mèxic i reeditada el 2004 per Llibres de l’Índex i la segona el 1967 i reeditada el 2006 per Brau Edicions— que dedicà al filòsof de Martorell el que havia estat, al llarg de gairebé cinc lustres, un dels més grans amics i confidents, neix amb la voluntat declarada de tornar a “posar en marxa el món de Pujols, cinquanta anys després de la seva mort” (p. 10).
Atesa la desigualtat, tan quantitativa com qualitativa, que ofereixen els dos llibres, entenem que és preferible no analitzar-los de manera conjunta. Per més que presentin algunes característiques comunes —la més important de les quals és un escrupolós respecte tant a l’esperit com a l’inimitable i incontenible estil literari del biografiat—, convé distingir-los i tractar-los per separat. Centrant-nos, principalment, en el segon, però advertint que l’un no existiria sense l’altre; perquè, —si se’ns permet la metàfora— el segon és, sens dubte, fill del primer.
La Geografia espiritual de Catalunya li serví a Bladé i Desumvila d’eficaç carta de presentació —de prolegomen, per a dir-ho en termes kantians— del creador de la ciència hiparxiològica. Sense comptar amb aquesta aproximació prèvia, amarada d’estimació i d’admiració, amb aquesta mena d’introducció que prepara el terreny del que vindrà, segurament seria més difícil encarar-se —i acceptar— la figura i l’obra d’un individu amb una “personalitat inclassificable, única i inconfusible” (p. 19), amb aquest “insecte inclassificable” (p. 17) —segons definició de Domènec Guansé— com fou Francesc Pujols.
Un escriptor que visqué un efímer moment de glòria com a poeta a inicis del segle XX, rebent amb la seva obra en vers el padrinatge cabdal de Joan Maragall —que, com la del seu mestre, te “per base el llenguatge entenedor, viu i clar com el raig d’aigua de font” (p.19)—, però que passà quasi desapercebut en retornar a Catalunya, infausta víctima —com la major part dels intel·lectuals catalans exiliats— del genocidi cultural i nacional franquista.
Raó de més, doncs, per a recobrar una obra tan imprescindible i enriquidora com la que ofereix l’escriptor de Benissanet, redactada amb un gran convenciment, però també satisfent la necessitat de l’acompliment d’un deure, de reparació d’un greuge històric imperdonable, que permetés restituir al biografiat el lloc que a dreta llei li correspondria, posant en evidència que “el pensament pujolsià té una importància enorme (…) perquè ha augmentat el patrimoni de la tradició filosòfica de la nostra terra, i a propagar-la”. (p. 93)
L’escriptor tarragoní acompleix amb escreix el seu propòsit de “presentar [amb el color del meu cristall] (…) el perfil d’un home” d’excepcional envergadura, d’un “colós solitari” que Josep Maria de Sagarra definí com a “autènticament descomunal” (p. 80). Una tasca que calia emprendre amb tant d’arborament com cautela, car “el que s’entesti a elaborar (…) [una] idea clara de Pujols corre el perill que Pujols se li quedi entre els dits, i això fóra la injustícia més gran” (p. 81).
Un home tan complet i coherent com (aparentment) contradictori —“Mai no sabrem si al cap del fil que travessa el laberint psicològic de Francesc Pujols trobarem el minotaure monstruós o el cadellet inofensiu amb una llaçada al coll” (p. 16)—, beneït per una grandesa titànica —“és un home que va per camins que no són els camins de tothom. (…) res del que fa, diu o pensa és vulgar”, segons paraules d’Antoni Rovira i Virgili (p. 106); “té una intel·ligència privilegiada i singular, tant que de vegades la seva manera de pensar el porta a sobrepassar la mesura”, en opinió de Pompeu Fabra (p. 114). I, justament per això —talment com Gulliver a Lil·liput— fou tan incomprès com inacceptat.
Si volem contribuir a restituir al nostre honorable pensador i escriptor el lloc que li correspon en la història de la literatura i de l’art, ens cal posar èmfasi en un fet cabdal: al contrari del que ell profetitzava —“els que vinguin després de nosaltres veuran que (…) ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu” (p. 293)— tant el fet de formar part d’una nació sense estat com el d’escriure en català li suposà —i li segueix suposant, en els nostres dies— un inconvenient insalvable. D’haver nascut, per exemple, a Alemanya i haver escrit en la llengua d’Hegel, el més provable és que la seva posició en el món de les idees, de la filosofia no li discutiria ningú i fóra conegut, reconegut i respectat arreu.
Si, ultra els efectes de l’exili, hi afegim que la seva escriptura i el seu pensament —i, encara més, la seva combinació— produïren vertigen a la majoria, podrem començar a provar de situar-lo al lloc que, en justícia, li hauria pertocat a aquest “aprenent de filòsof, o sigui de caçador de la veritat” (p. 200). Vertigen degut, precisament a la seva gran alçada intel·lectual; a la solitud a la qual el condemnava haver assolit els més elevats i inaccessibles cimals del coneixement.
Ho expressà ben diàfanament Josep Pla, en tenir notícia del seu decés: “Físicament, tant com intel·lectualment, em semblà sempre un home fora de mida, distint del corrent (…), a qui calia donar menjar a part. (…) Ja se sap: en aquest país, l’aparició de qualsevol cosa important situada fora de l’habitualitat és combatuda presentant-la com a pintoresca. El català, que és tan mal·leable i plàstic per al comerç, té, per a les altres coses, un cap de ferro.”(Notes per a Sílvia)
Perquè, talment com adverteix Marcel Proust —“la benvolença dels esperits elevats té com a corol·lari la incomprensió i l’hostilitat dels mediocres” (“la bienveillance des hauts esprits a pour corollaire l’incompréhension et l’hostilité des médiocres”, À l’ombre des jeunes filles en fleurs)—, a aquells cimals quasi inaccessibles només s’hi aventuren els més coratjosos: els que comparteixen amb Nietzsche la necessitat d’anar més enllà dels límits que s’ha autoimposat l’home comú, del temorec home hereu de l’anihiladora civilització judeocristiana, i aposten pel superhome que ha de venir.
Cimal, cal remarcar-ho, que encara resulta més inabordable i isolador si tenim en compte que, segons Bladé i Desumvila, no tan sols “es veia clar que [Francesc Pujols] era un home superior” (p. 293), sinó que tant en la seva vida com, sobretot, en la seva prosa, la broma i la seriositat anaven de bracet: “tothom ignora en quin moment precís de les ideacions pujolsianes parla l’home o parla l’humorista, si és que tractant-se de Francesc Pujols aquestes dues condicions poden destriar-se” (P. 16).
Un punt en el qual es retroba de nou amb l’autor d’Així parlà Zaratustra, un dels filòsofs que li deixaren una petja més indeleble: “Homes superiors, apreneu a riure!”. És potser per aquesta raó que l’obra del català esdevé tan impactant, tan descaradament fora de mida. Pujols, el filòsof que es disfressa de bufó o el bufó que es disfressa de filòsof —qui ho sap!—, palesa més que mai el seu gust per la desmesura, la seva invencible i incontrolable tendència als extrems, que el duu a una irreductibilitat tan absoluta com difícil d’assimilar.
Des de bell començament la prosa d’en Francesc Pujols —car darrera la ploma del seu amic i transcriptor és la veu del filòsof de la Torre de les Hores la què sentim: “només parla el biografiat” (p. 120)— ens repta i ens sacseja, ens captivarà tant com incomodarà. Per a llegir-lo, i assaborir-lo, cal que acceptem les regles del seu joc i tractem d’entrar amb decisió i valentia al seu món literari i existencial. Un món fet de rampells i d’excitació, que avança amb una empenta indeturable, enduent-s’ho tot per davant, sense cap mena de complexos ni contemplacions.
Amb ell no s’hi valen termes migs, consideracions ambigües o indefinicions. Pujols i la seva obra —realitats que, en el seu cas, són tan inextricables com indestriables: l’home i l’escriptor, l’escriptor i l’home formen un tot homogeni tan heterodox complex com homogeni— ens obliga a triar: ens fascinarà, convertint-nos ens els seus fidels i indesmaiables seguidors, o bé ens repel·lirà i serem incapaços de fer-lo nostre, però mai ens deixarà indiferents.
En el primer cas, la seva atuïdora exaltació —exigent i àrdua, esforçada— ens enriquirà; en el segon, la seva complexitat aclaparadora ens permetrà acarar-nos amb les nostres mancances i limitacions, ens reflectirà en el mirall socràtic de la nostra insignificança. La prosa, però sobretot el pensament de Pujols, la seva infinita capacitat de reflexionar, enlluerna, deixa sense alè.
Ara bé, precisament per la colossal intensitat del seu esclat, tant ens pot encegar com il·luminar. Avesats com estem a la resplendor abaltida de la filosofia aigualida de les llums de neó actuals, d’alçada discreta —de vol gallinaci, per dir-ho en mots del seu amic Josep Pla—, l’esclat mastodòntic del seu pensament de supernova ens aclapara i intimida. Ens obliga a enfrontar-nos amb nosaltres mateixos, ens força a prendre consciència de la nostra petitesa, de la nostra il·limitada humilitat.
No és, doncs, en absolut casualitat que la seva prosa —sovint descoordinada, caòtica, fins i tot perdedora, feta a batzacs, a cops de ràbia i il·luminació, tal com raja— faci aflorar en nosaltres el record i el tast deliciós de l’escriptura del Nietzsche més genial i arravatat, i d’algun dels seus més avantatjats deixebles literaris: pensem, per damunt de tot, en el Hermann Hesse de Demian, Siddharta i d’El Llop estepari. Així com, ineludiblement, ens desvetlli la remembrança magdaleniana de Marcel Proust.
Talment com la del filòsof alemany i la de l’escriptor francès, la seva prosa —arrauxada i genial a parts iguals, poètica, metafòrica, allerada, incontenible i incontinguda, més dionisíaca que no pas apol·línica —embriaga. Tant que la seva lectura esdevé, com no podia ésser d’altra manera, una experiència literària tan inoblidable com incomparable.
Acabarem amb un petit tast incitador:
«Podem dir que el sol fet de proclamar-se pensador, en aquesta època i en el nostre país, revela un alt coratge. (“A mi no em fa por res, ni el ridícul”, solia afirmar Francesc Pujols). El filòsof —tant com el poeta, o més— camina sempre ran de l’abisme. Si cau, els retrets i les impertinències els que peonen a peu pla no tenen cap valor. I en un temps en què tothom juga a guanyar i ningú no es resigna a perdre, l’home que juga amb la seguretat gairebé de perdre és, si més no, un home excepcional.»
Francesc Pujols per ell mateix, Cicle de biografies III, Artur Bladé i Desumvila, pàg. 94
Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 5 d’abril del 2012
Article en format Adode Acrobat (pdf)
Primera part Segona part
