F de falcó, Helen Macdonald

Lectures: 8

Omplir la pèrdua

Si bé és cert que existeixen receptes més o menys conegudes per escriure un best seller —en les quals una ben calculada cocció d’intriga, aventura, amor i sexe asseguren l’atenció del lector que cerca en els llibres sobretot entreteniment—, a vegades hi ha obres que, tot i apartar-se d’aquests criteris, assoleixen un lloc destacat a les (tan contraproduents per a la literatura) llistes dels més venuts. I ho aconsegueixen, i això és fonamental, no escrivint el llibre que el mercat exigeix sinó el que el seu cor (el seu esperit, si ho preferiu) els dicta.

Qui podria pensar-se que un volum com F de falcó (H is for Hawk), Àtic dels llibres, març del 2016, traduït per Ricard Vela, redactat per una jove autora anglesa quasi desconeguda, Helen Macdonald, com a reacció catàrtica a la mort del seu pare, on es barregen les seves memòries i pensaments amb una guia d’ensinistrament d’aus rapinyaires i una biografia de l’escriptor T.H. White —temes que, en un principi, casen tan poc com els elements que Salvador Dalí combinava aleatòriament a les seves pintures— pogués hissar-se al capdamunt de les llistes d’èxits literaris i rebre dos premis tan prestigiosos com el Samuel Johnson al millor llibre de No Ficció i el Costa al millor llibre de l’any?

Perquè, per a aquells que creuen, erròniament, segons el meu parer, que la literatura és, per damunt de tot, argument, cal advertir que en aquesta obra l’argument que en podríem dir primordial, la cria i educació del falcó per part de la protagonista, es podria resumir en ben poques ratlles. N’hi hauria prou —tot i que no se m’acudirà pas fer-ho, per descomptat— indicant si la protagonista se n’acabarà sortint o no, amb el seu desig —més aviat necessitat: “la meva ment s’esforçava a construir sobre el buit, per poder crear un món nou i habitable” (pàg. 29)— d’esdevenir falconera.

Però, com vas adonant-te a mesura que llegeixes, això té una importància ben relativa, el que és rellevant és el pòsit que et va deixant, el que et remou a dins, la seva capacitat per emocionar-te, per ajudar-te a veure coses que no havies vist, per canviar-te. Per posar noms a realitats que ni tan sols sabies que existien, perquè, acompanyant l’autora en el seu pregon i sincer “exorcisme psicològic” (pàg. 175), compartirem —i com-patirem, si se’m permet el neologisme (absolutament necessari, en aquest cas)— les seves descobertes: “Vaig sentir emocions per a les quals llavors encara no tenia cap nom” (pàg. 35); “no era capaç de plasmar la meva intuïció en paraules que tinguessin sentit, ni tan sols per a mi” (pàg. 44).

Entre d’altres motius, perquè quan tot s’enfonsa i et sembla que ja no queda res on puguis agafar-te —“Jo em trobava en ruïnes” (pàg. 117); “tots ens aferràvem a un món que havia desaparegut” (pàg. 25)—, quan “has perdut la confiança en el món i el teu cor s’ha convertit en pols” (pàg. 209), quan allò que fins llavors havia estat la teva vida s’ha transformat, t0t d’una, en “una cosa feta de forats […], de coses que hi van ser i ja no hi són” (pàg. 225), el que has de fer és buscar una raó que t’impedeixi llançar la tovallola, que et permeti tornar a alçar el cap.

I aquesta noia que no tan sols ha perdut per sempre el seu pare, sinó, com si això no fos prou — com si, per ella mateixa, aquesta ferida oberta que ja mai “no cicatritzaria [ni] es curaria” (pàg. 26) no fos prou lacerant i insofrible—, alhora, el seu “amic i un còmplice” (pàg. 27), i, per tant, ha quedat doblement o triplement òrfena, la raó de no deixar-se vèncer pel desesper la troba (o, més aviat, li cal trobar-la) en una dedicació obsessiva que li permeti omplir al màxim el seu temps i oblidar-ho tot, en el falcó: “Estava ensinistrant l’astor perquè tot desaparegués” (pàg. 159); “L’astor era un foc que em consumia les penes. I no hi cabien ni el dol ni el penediment. Ni el passat ni el futur. Només vivia al present, i aquell era el meu refugi. Jo fugia de la mort damunt les seves ales ratllades i batents” (pàg. 211); “amb l’astor no em feia falta una llar” (pàg. 244).

Atès que ben aviat va entendre, encara que fos de manera inconscient, intuïtiva, que, tal i com li succeí a T.H. White “no es podia escapar d’ell[a] mateix[a]” (pàg. 111), i que, per tant no li restava altre remei que buscar mitjans que li permetessin refer la seva vida —“Una part pregona de mi mateixa intentava reconstruir-se” (pàg. 117)—, i fer-ho damunt de bases noves, diferents i, sobretot, allunyades del que havia estat fins llavors la seva vida anterior, que el seu pare s’havia endut amb ell, que mai no podria recobrar, però que si algun dia revifava, tan sols podria comportar-li més dolor i sofriment.

En la seva situació, d’altres obtenen el seu consol i el seu refugi en els que l’envolten, en els que s’estima i l’estimen, però com que ella “no tenia parella, no tenia fills” (pàg. 29), no podia sinó provar, infructuosament, de “construir sobre el buit” (Íd.), i per omplir aquest buit sense fons, cerca un altre ésser que substitueixi la família que li manca; algú que la necessiti; i aquest ésser no és una persona, sinó un animal, el falcó: “el meu astor m’havia salvat un altre cop” (pàg. 360)

Un ocell que, com en el cas del Moby Dick d’Herman Melville —«Amb el secret foll de la seva fúria sense treva tancat amb pany i clau, Ahab havia embarcat en aquest viatge amb l’objectiu únic i absorbent de caçar la Balena Blanca.»— o del peix d’El vell i la mar d’Ernest Hemingway—«El peix és també el meu amic […] Mai no havia vist ni sentit a parlar d’un peix com aquest.»—, és molt més que un ocell o un animal, és el punt de suport que reclamava Arquimides per moure el món, per sostenir-lo, per recobrar-lo (o, més aviat, crear-lo o re-crear-lo de nou): “amb el falcó al puny jo sabia qui era” (pàg. 190).

Per tot plegat, per més que el títol pugui confondre’ns, F d falcó no és ni un llibre d’animals ni un llibre sobre animals, ni, tampoc, un llibre que narri un enfrontament entre un home i un animal, com els dos que tot just acabo d’esmentar, sinó un llibre —i per això mateix ha tingut tant d’èxit i ha estat tan llegit— que, per damunt de qualsevol altra consideració, explora pregonament l’essència de l’animal menys (i alhora, paradoxalment, més,) animal de tots els animals, l’ésser humà: “et sents més humana un cop has conegut, encara que sigui de manera imaginària, el que és no ser-ho” (pàg. 355).

dijous 12 i divendres 13 de maig del mmxvi