Lectures: 15

Era, Jaume C. Pons Alorda

El meu temps acaba (de començar)

He comentat en alguna altra ocasió, però no m’importa repetir-ho ara, que quan es tracta de poesia les anàlisis literàries esdevenen més aviat visions; visions perquè tot i que qualsevol art i anàlisi siguin incompatibles —com es pot valorar amb el cap el que sorgeix (o hauria de sorgir) del cor?—, en la poesia ho és encara més. Cal deixar, doncs, la raó, l’anàlisi pròpiament dita, i provar de reflectir els efectes o la visió que la lectura del poemari han produït en tu.

Aquesta manera d’entendre la lectura (i la interpretació) poètica pot comportar el rebuig d’alguns. Sobretot el d’aquells que cerquen en una crítica o anàlisi literària una font de certesa, un pilar on subjectar-se, un xic de llum enmig de la tenebra; aquells que tenen la (utòpica) pretensió que l’analista (el prologuista o l’epiloguista) els expliquin, encara que sigui una mica, el poemari. Utòpica perquè, en primer lloc, en poesia no hi ha res a explicar; en segon, perquè si hi hagués res, ho explicaria el mateix poemari.

No li he demanat a en Jaume C. Pons Alorda què volia explicar, quan va escriure Era, que va publicar aquest mes de febrer laBreu Edicions, però si ho hagués fet estic convençut que, com a artista que és, el que hauria respost és, mot amunt mot avall: «Llegeix-lo i el mateix poemari et donarà la resposta». O, més exactament, et donarà la teva resposta. Perquè, un cop l’hagis llegit, el poemari ja no serà tan sols seu, sinó que serà teu. I, per tant, seràs tu qui l’expliqui, qui se l’expliqui.

Com la guineu o la rosa del Petit Príncep, només se t’obrirà si el fas teu, si ets capaç d’anostrar-te’l —al llibre d’Antoine de Saint-Exupéry parla de domesticar, però cap poesia (i la del caimarí menys que cap altra) mai no pot ésser domesticada. Per fer-ho, és clar, l’hauràs de llegir i rellegir, tantes i tantes vegades com (et) faci falta, fins que gairebé et sàpigues tots els versos de memòria, fins que no et calgui obrir el llibre per llegir-los; fins que et ressonin dins teu, com una d’aquelles músiques que no et pots treure del cap, que no pots deixar de taral·lejar, allà on siguis.

Encara que la taral·legis a la teva manera, barrejant versos o trossos de versos, com si fossin un trencaclosques. Dins teu, pots llegir, per exemple “totes les coses tenen/ pous que no veus. / Mai no he dit/ el que tu dius/ que he dit./ Assumir-ho/ em// calma”. Perquè un poemari, un de veritat, no pas un simple recull de poemes més o menys dispersos, és més que un conjunt de poemes. És, en realitat, un llarg, únic poema escrit a peces. Una simfonia de paraules, de versos, dividida en moviments.

Una simfonia que, dins nostre, no tan sols es transforma —es re-crea— sinó que s’ha de transformar i re-crear. Al final, essent com és cada poema essencial —una baula imprescindible en l’arquitectura del llibre de poemes—, és el conjunt el que compta, el que deixa, tot ell, petja en nosaltres; el que se’ns adreça. El que, sense dir-nos-ho, dient-nos-ho sense dir-ho —perquè “sols el buit / sap fer de mare”—, ens ho diu tot; el que ens diu els que ens ha de dir.

És possible que —en el ben poc provable cas que algú m’hagi seguit fins aquí— penseu que, tot i havent dit molt (massa, potser?), he dit ben poc, o no he dit res. Si és així —i segurament teniu raó—, feliciteu-vos i deixeu de llegir aquesta meva anàlisi o visió literària del poemari. I dirigiu-vos directament —i sense passar per la casella del pròleg i de l’epíleg (no pas perquè no siguin bons, que ho són molt, ni perquè no expliquin prou el llibre, sinó precisament pel contrari, perquè diuen tant que convé llegir-los després del poemari) al primer vers. I aneu avançant. Després, quan hagueu llegit i rellegit tot el llibre, quan (us) l’hagueu avostrat, torneu, si molt s’escau, a aquesta meva anàlisi.

Per endinsar-vos el primer que convindria que féssiu és el mateix que ha fet Pons Alorda: despullar-vos del tot, deixar-vos anar. Llanceu per la finestra —o millor, a les escombraries de la història (de la literatura)— tots els vostres a prioris, totes les vostres prevencions, prejudicis i idees preconcebudes. Llegiu-lo com si acabéssiu de néixer —més exactament, de ressuscitar— i tot fos nou per a vosaltres, com si encara fóssiu al Paradís (o a l’Infern, que és la seva altra cara) Perdut.

Com ell, esguardeu-vos ben endins i proveu de recobrar l’infant que viu sempre al fons més fons de cadascun de nosaltres. La criatura meravellada que cada dia descobreix i re-descobreix el món. I que, en fer-ho, vol explicar-ho, exultant, als seus pares. Així que els veu, s’afanya a córrer vers ells i, a cops de cor, amb la veu de la sang —i de l’instint— als llavis, més que dir, canta; més que explicar, esclata en paraules.

La criatura que és, alhora, la nostra versió primigènia, inadulterada, incivilitzada —bestial o salvatge en el sentit original, net, positiu, del terme. La que, per bé o per mal, encara no ha estat afaiçonada o adulterada per les convencions ni les regles, irreprimible i irreprimible. Que, èbria de vida i d’exaltació, diu el que el cor li dicta. Que, per fortuna, encara no ha après que anar-se fent adult significa acostumar-se a la màscara, al personatge que els anys ens van bastint.

Aquest infant que ha crescut però que —amb la follia assenyada dels bojos, que potser fan bitlles però mai deixen de jugar amb elles, que saben que vivim per jugar, per acarar totes i cadascuna de les partides possibles, per més que la majoria les perdem; perquè cada pèrdua és, també, un guany, un guany d’experiència— no vol créixer, que viu tant (i amb tanta intensitat) cada dia que ha viscut mil vides en una mateixa, que necessita morir (una vegada rere l’altre) per viure més —“Em suïcidaré tantes vegades/ que viuré sempre”—, que crema els seus ossos per renéixer de les seves cendres, que sap que la vida i la mort és u, que la vida ho és tot però alhora és no-res —“una cosa viu tan poca estona / i foradada”—, que té tant per donar, i per dir, que, si no ho dóna —i és dóna, tot donant-ho— explota; que, com bé assenyala la cita d’Antònia Vicenç, “si no escrius les paraules t’esclaten/ a la boca”.

I, quan li esclaten, les escriu; les deixa anar, les allibera per alliberar-se, per evitar que l’esclat sigui interior, que li faci més mal —o encara més mal. Perquè la vida és un tot, un tot indissociable, indissoluble, on el bé i el mal, el goig i el dolor, fan la seva partida d’escacs. On vida i mort són germanes. On la vida és paraula i la paraula, vida. On no es viu i s’escriu sinó que es viu i s’escriu; s’escriu per viure i es viu per escriure. L’escriptura ens viu, vivim l’escriptura.

I l’escriure-viure —o el viure-escriure, que no són més que dues maneres de dir el mateix— no admet i barreres ni fronteres. La poesia —i, per tant, la vida— no és com la matemàtica, on dos i dos sempre fan quatre. En poesia, i en tot art, dos i dos mai no fan quatre; de vegades fan dos; de vegades, tres; de vegades, zero; infinit, altres vegades. Si l’art s’afirma, s’afirma negant, negant les matemàtiques, negant el 2 + 2 = 4, negant la univocitat i l’autoritat dels entesos —que no acostumen a entendre (quasi) res.

La poesia esclata com la vida. I quan esclata, quan s’il·lumina dins nostre amb una resplendor que ho cega (i ho nega) tot, hem d’extreure-la, hem de convertir-la en paraula, en poema, en dir indecible. I extreure-la tal com és, sense canvis ni adulteracions, amb l’autenticitat de la sang que travessa, impetuosa, indeturable, els rius torrencials de les nostres venes.

Si la nafra fa mal, si la ferida supura, l’hem de mostrar tal com és, sense desfigurar-la ni —el déu de les mil i una veritats ens en guardi!— embellir-la. Si la poesia és la música i la sang del cor, si (ens atrevim) a agafar una navalla ben afilada i a fer-nos un tall ben profund als canells, no podem esperar que la sang que broti sigui neta i clara, bella i delicada. No, serà cabalosa, tumultuosa, irredempta i arrossegarà amb ella el pòsit dels anys viscuts, de la vida viscuda —valgui la redundància.

Per això, hi haurà qui afirmi —i ho faci categòricament, amb l’arrogància dels que oculten els seus dubtes i la seva incapacitat de veure darrera la cortina de fum d’un suposat convenciment— que la poesia de l’autor de Cala foc als ossos no és poètica; fins i tot, que no és poesia. Que li manca aquell to i aquell toc de bellesa, de música de les paraules, que caracteritza la poesia; que la seva obra és més catàrtica que poètica.

No se m’acudirà pas dur la contrària a aquestes eminències —que han llegir tants i tants llibres sobre poesia que semblen haver oblidat llegir poesia; que han oblidat que la poesia (i l’art en general) entén tan poc de normes com l’estat espanyol de democràcia. Tan sols diré dues coses. La primera, que si aneu a alguna de les seves presentacions i l’escolteu recitar els seus poemes sentireu com és la música de les paraules. La segona, que si la poesia és (o és, només) bellesa, vida i poesia no són el mateix i avancen per camins diferents. I que sí l’art és el mirall del cor i de l’ànima de l’artista, i si la poesia és una de les sublimacions de l’art, Pons Alorda és poeta i sobretot poeta, que escriu amb la sang de les seves venes.

I a les seves venes no hi navega tant la bellesa —la bellesa entesa com a sublimació, com a hagiografia— sinó la vida, aquesta vida que ens enamora i ens fa mal alhora. Aquesta vida on les paraules també esclaten, i es retraten. On la bellesa, si existeix, rau (molt) més en l’autenticitat —en allò que en podríem dir, pam amunt, pam avall, la (seva) veritat— que no pas en la seva aparença o significat.

Per dir-ho en un mot seu, rau en la seva “genuificació” o genuïtat. I per això el “tobogan” és “quilomètric”; la “bellesa”, “tumefacta”; l’“excrement”, “il·luminat”; “el concepte de l’altre / és una enganyifa de merda,/ […] una pijada”. Perquè, per a ell, “els que escrivim/ […] com a alquimistes lamentables, transformem la tifa / del mot en el guinyol hieràtic / del significat”.

Tot i amb això, qui pensi que el poeta escriu així per provocar, per cercar l’ofensa, forçant voluntàriament les tintes, seguint —com fan no pas pocs— la vella divisa daliniana «Què parlin de mi encara que sigui bé!» s’equivoca de totes totes.

És cert —em sembla cert— que la poesia, a més a més de per viure i per dir (i fer re-viure el viure)— li serveix, també, per escopir a la closca pelada dels cretins (i dels no cretins) —“No hi ha res més democràtic que la mediocritat”—, per escopir fora, ben lluny, el que d’altra manera se li podriria dins, però ho és igualment que no tan sols acceptarà, sinó que agrairà que els no cretins (i els cretins) escupin damunt la seva closca no pelada. Perquè sap (sempre ho ha sabut, però ara que ha arribat a l’edat de la mort de crist encara ho sap millor) que la majoria seguirà preferint salvar Barrabàs i no Jesús, al que roba i no pas al que es rebel·la i convida els altres a rebel·lar-se.

S’erren del tot —“existir té un nom/ i aquest s’assembla massa/ a Equivocar-se”, “Sabrem superar/ la nostra condició/ de Bíblia d’errades?”— el que creueu que el seu propòsit és épater le bourgeois. En primer lloc, perquè això és el que voldria el burgés. En segon, perquè ell el que fa és xopar la ploma en la seva sang. En tercer, perquè per més que pugui semblar el contrari, per més que pugui fer la impressió d’incontenible i d’incontingut, no tan sols es conté, sinó que es conté molt —no és per això, potser, que ha escollit el color rosa per al seu volum?. Posa el fre de mà i elimina o poda les paraules o expressions que considera excessives, que poden desvirtuar el vers.

No cerca l’escàndol, l’evita. Perquè, com qualsevol artista de veritat, no vol que es parli d’ell, ni tan sols de la seva obra —i, encara menys, per raons no literàries— sinó ésser llegit (i arribar ben endins). Que la poesia —la seva i la de tots els altres— entri a les cases (i al cors i les ànimes dels qui hi viuen) i no en torni a sortir mai més. Vol, per damunt de tot, que allò que el (seu) cor ha escrit, els cors i les ànimes ho llegeixin —altres cors i altres ànimes; tots els cors i totes les ànimes.

divendres 25 i dissabte 26 de maig del mmxviii